"L’únic lloc a Madrid en el que dues lesbianes poden anar tranquil·lament de la mà a Madrid és Chueca. En canvi, a Barcelona hi pots anar per tota la ciutat sense que ningú et molesti". Aquesta dita popular en ambients LGTBIQ, que reflectia l’activista Bàrbara Ramajo en el recentment publicat llibre Ciutats Vivibles (Entrepobles, 2018), sembla més un desig que no pas una realitat. Independentment de comparacions entre ciutats, l’agressió contra el jove Diego Martos d’aquest cap de setmana torna a evidenciar la inseguretat que pateixen lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i totes les altres sexualitats no normatives en l’espai públic.

Després de ser atacat a l’estació de metro de Plaça Urquinaona per quatre joves (alguns menors d’edat), Martos va patir diversos hematomes a la cara. Un d’ells a un ull, en una contundent imatge viralitzada a les xarxes socials. "Però tot i així em trobo bé. Després de dues revisions oftalmològiques, m’han confirmat que no hi ha danys oculars", explica Martos, infermer de 23 anys i resident a Barcelona.

L’agressió és una mes d’un cicle d’incidents detectat per l’Observatori contra la Homofòbia (OCH). El seu president, Eugeni Rodríguez, denúncia una mena de "rebrot" i apunta que ja estan en coordinació amb les Administracions Públiques per mirar de dissenyar polítiques públiques que frenin l’homofòbia de part de la societat. Activistes gais, joves que han patit alguna agressió i urbanistes feministes assenyalen a Públic quines són les mesures que es podrien prendre.

La primera estació d’aquest recorregut és, òbviament, el Metro de Barcelona i el transport públic en general. "Crec que han de millorar la coordinació, perquè jo vaig pitjar el botó d’auxili i vaig dir que m'estaven insultant, però no sé si es va arribar a fer res amb aquell missatge". El seu dubte és si l’auxili li va arribar a la conductora del mateix comboi o una oficina de seguretat exterior. "El cas és que potser es pensaven que era algun jove que tornava de festa (eren les 6 de la matinada), o van posar algú en avís, però a mi no em van dir res". D’aquí que insti TMB a millorar els protocols de comunicació i coordinació en la vigilància.

Eugeni Rodríguez, president de l'Observatori contra l'Homofòbia. ANDER ZURIMENDI

Pintar bancs, passos de zebra i escales amb els colors de l’Arc de Sant Martí

Precisament la gerent de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), Mercedes Vidal, acaba d’anunciar que estan enllestint el Protocol davant agressions masclistes contra les dones, que ve de la mà d’una publicitat dins la iniciativa del Karma (campanya gràfica en favor del civisme, en marxa des de 2017). Eugeni Rodríguez, veterà en la lluita antihomofòbia als seus 53 anys, demana que també es crei un Protocol per agressions homòfobes al metro. "A Madrid ja tenen un pla de prevenció, amb cartelleria a les estacions i formació als conductors", explica el president de l’Observatori. També es contempla micro-intervencions com ara pintar els esglaons de les escales d’una estació amb els colors de l’Arc de Sant Martí.

No debades, la visibilització d’aquesta bandera és una de les mesures habituals que molts ajuntaments posen en marxa: pintar mobiliari urbà, com ara bancs per seure, acolorir els passos de zebra amb les tonalitats de l’Arc de Sant Marí o fins i tot canviar la iconografia d’alguns semàfors, de forma que a les siluetes de transeünts es puguin veure les icones de dues dones o dos homes. Una altra manera de reapropiar-se de l’espai públic, apunta l’Eugeni Rodríguez, és modificar el nomenclàtor de la ciutat. "A Catalunya no hi ha pràcticament carrers amb el nom d’una persona LGTBIQ i que en faci referència explícita", explica. A Barcelona hi ha un cas simbòlic: La glorieta de la transsexual Sònia. Estar amagat de la genealogia de la ciutat, doncs, invisibilitza la seva existència. Dues propostes, hi afegeix: Stonewall i García Lorca.

Una amarga experiència que ja denuncien els col·lectius feministes, sota diverses campanyes de denúncia com #OnSónLesDones, tot reivindicant anomenar places, estàtues, carrers, edificis públics, etc, amb noms de dones. En joc de paraules anglosaxó, fer una "HerStory".

Dignificar les zones de ‘cruising’

Un altre espai nocturn on s’ha d’incidir per millorar la seguretat, apunten des de l’Observatori contra l’Homofòbia, són les zones de cruising (zones de trobades sexuals entre homes, especialment exteriors com un parc, però també interiors com uns lavabos públics). "Aquí la indefensió és total, de nit, fosc...", explica Rodríguez. I posa Montjuïc com un dels indrets clàssics a la ciutat. La proposta passa per "dignificar" l’espai: identificar-los amb senyalitzacions, mantenir la seva neteja, millorar el mobiliari urbà... Un exercici de realisme per a l’Administració Pública: donat que és una pràctica que existeix (i i així seguirà sent, ja que moltes persones no poden visualitzar la seva identitat sexual dins la seva comunitat), llavors cal que la zona tingui l’aspecte més amable possible. Les polítiques de la ciutat suïssa de Zurich podrien ser un exemple a estudiar.

La darrera estació d’aquest recorregut on cal millorar la percepció de la seguretat (eminentment barceloní, però extrapolable a altres ciutats i viles) són els entorns dels bars i clubs LGTBIQ de la ciutat. En tot cas, segons apunten totes les fonts consultades, els agressors que ronden per aquests redols no són el clàssic grup neonazi. "Els que em van tacar l’altre dia no era una colla de neonazis, sinó uns xavals sense més", destaca Diego Marto. "Així que tampoc crec que necessitem sobre-proteccionisme o armar les zones de bars LGTBI, sinó més educació a les escoles", afegeix.

I és aquesta és la proposta més repetida. Tal com explica Bernat Aragó, membre del col·lectiu Crida LGTBI, "allò que cal capgirar és tot el sistema heteropatriarcal". I això és una tasca que cal fer, entre d’altres, "des del sistema educatiu". Més formació al professorat. Una assignatura d’Educació Sexo-Afectiva a la ESO. Tallers escolars amb les entitats LGTBIQ. Hi coincideix Oriol Guerrero, jove gai i portaveu de les joventuts d’ERC a Terrassa: "A mi a l’escola només em van fer el típic taller en el que t’ensenyen 200 vegades com posar-te el preservatiu, però no hi ha temps per aprofundir en totes les altres coses". També s’apunta a la necessitat de formar més educadors de menors, donat el caràcter tant juvenil dels autors de les darrers agressions a Barcelona.

Oriol Guerrero. ANDER ZURIMENDI

Oriol Guerrero va denunciar públicament fa uns mesos l’agressió homòfoba que va patir una nit de cap de setmana, quan tornava caminant cap a casa i un cotxe va baixar la finestreta, des d’on el van escridassar: "Tu, que vas perdent oli!". Comentaris verbals als quals hi estan avesats una gran part de les persones LGTBIQ (especialment si van en parella pel carrer). "No és una agressió física, però és igualment una agressió i l’hem de visibilitzar perquè sinó sembla una anècdota", explica Guerrero, de 19 anys. Per això, mai deixarà d’anar pel carrer de la mà de la seva parella. "És una lluita diària de visualització que fem", afegeix.

De les manifestacions nocturnes a l’autodefensa

El carrer ha de ser de tothom. "I la nit és nostra", diuen les pancartes de les tres ‘marxes nocturnes’ que ja ha convocat la Crida LGTBI a Barcelona. "Ens vam inspirar en el moviment feminista, per apoderar-nos al carrer, on precisament es pateixen la majoria d’agressions", explica Aragó, activista de la Crida de 25 anys. Nou barris (el districte amb més casos registrats), el Raval i Fort Pienc-Sagrada Família han estat els 3 escenaris on han fet manifestacions nocturnes en contra de l’homofòbia i el fet d’haver de passar por al carrer. "Evidentment, quan les institucions no estan a l’alçada del que necessita la ciutadania, sense ni tan sols desplegar la Llei contra l’Homofòbia perquè no té reglament ni pressupost econòmic, doncs allò lícit és l’autodefensa", conclou Bernat Aragó.

Diego Martos, després de l'agressió homòfoba que va patir.

Una autodefensa que Diego Martos va intentar posar en acció la matinada de divendres a dissabte passat. "Per una mil·lèsima de segon vaig pensar que podria defensar-me, però quan t’ataquen per l’esquena i són quatre contra un, és difícil guanyar", explica gràficament. De tota manera, matisa Bernat Aragó, "el problema no només és de nit, ni creiem que la configuració de l’espai públic sigui el gran handicap". Ho és l’hetero-normativitat, apunta. Certament, les agressions homòfobes es poden donar a plena llum del dia, ja que l’agressor sembla no buscar l’anonimat ni un lloc nocturn amagat (com passa més sovint amb les agressions sexuals masclistes contra les dones).

Tenir ‘passing hetero’ i altres eines de protecció

Però comprendre com opera l’espai úblic sí serveix per entendre (mes enllà d’una imatge tipus Matrix) què és el que viuen els i les joves no heterosexuals. "L’espai públic no és neutre, sinó que condiciona les nostres pràctiques socio-espacials", apunta Maria Rodó-de-Zárate al llibre Apropiaciones de la ciudad (Pol·len Edicions, 2018). "De fet, la percepció de la por limita l’ús que fem de l’espai públic, condicionant com ens en sentim".

El llibre 'Apropiaciones de la ciudad'. POL·LEN EDICIONS

Hi poden haver zones que una persona LGTBIQ percebi com d’opresió, o altres llocs neutres, o directament d’alivi, o indrets contradictoris... És allò que s’analitza amb els Mapes de Relleu de l’Experiència (Relief Map, en anglès) i que serveixen per radiografiar les ciutats. L’autora apunta com a exemple el cas d’un parc de Manresa: per a un jove és alliberador (no hi ha policia ni vigilància paterna), per a una dona pot ser afavoridor d’una agressió sexual; mentre que per a una persona LGTB pot ser agressiu si va en parella i hi ha altres colles de xavals, però també pot ser alliberador si percep que allà no la veu ningú.

Entre les experiències recollides per Rodó-de-Zárate també trobem testimonis que destaquen el fet de "tenir la sensació de no anar mai tranquil pel carrer". En tot cas, constata que els i les joves adopten estratègies per prevenir una possible agressió, com ara no anar de la ma o fer mostres d’afecte en els moments que percebre com a insegurs, de forma que "només" semblin dos amics o dues amigues qualsevol. Intentar tenir un "passing hetero" (no semblar obertament homosexual) o "passing cis" (no semblar està en trànsit sexual) són altres eines de protecció (quotidianes i naturalitzades), dins el col·lectiu LGTBIQ per evitar ser discriminat.