Ernest Maragall i Mira (Barcelona, 1943) té una llarga trajectòria política en què ha estat conseller en diversos Governs de la Generalitat. Però Barcelona i el municipalisme va ser durant dècades la seva vida. Fa quatre anys va retornar a la política de la capital catalana per la porta gran. Va guanyar les eleccions per Esquerra Republicana però Ada Colau, el PSC i la formació de Manuel Valls li va impedir fer-se amb l'alcaldia. Ara afronta les eleccions de diumenge vinent després d'una campanya amb les enquestes en contra que el situen en quarta posició, però amb la voluntat d'apurar fins l'últim minut per capgirar la tendència convencent els indecisos de què la seva proposta és l'única regeneradora i de canvi real per a la ciutat.

En aquesta entrevista explica la seva proposta basada en l'ambició de ciutat, la recuperació de la identitat de Barcelona i l'orgull barceloní. I també amb receptes concretes pels problemes quotidians com l'habitatge o la seguretat però des de l'enfoc de la globalitat i la complexitat de la gestió de la ciutat, posant sempre l'èmfasi en la necessitat de lideratge i governació des de la institució que suposa l'Ajuntament.

Que ha canviat en quatre anys per passar de guanyar les eleccions a haver de fer la campanya a contracorrent de la demoscòpia?

És per afegir-hi emoció i interès [riu]. És per tornar a guanyar però des d'una situació diferent i amb un mapa diferent, i amb un joc de de relacions encreuades entre uns i altres.

El veig optimista malgrat tot?

Crec que nosaltres estem on hem d'estar. Mantenint un perfil, una posició, un projecte i un concepte del que vol dir ciutat i del que vol dir Barcelona. Per això estem segurs de què estem en condicions de tornar a guanyar.

Doncs aquests últims dies seran clau perquè les darreres enquestes li donen la quarta posició i molts indecisos és quan decideixen el vot. ERC en té força d'indecisos, què els demana?

Efectivament. Si tota aquesta gent va a votar serà bona notícia. Crec que tots hauríem de donar motius i raons per anar a votar.

Quins són els motius que els dona vostè per anar a votar en aquestes municipals a Barcelona?

Que vegin que hi ha una possibilitat de què Barcelona torni a recuperar un camí d'autoafirmació, de confiança i d'ambició. I també d'il·lusió i de credibilitat. Que estem en disposició de recompondre la relació entre l'Administració i la ciutadania amb un Govern que serà capaç d'entendre, d'escoltar i de respondre. I a més, el hi he intentat donar raons més objectives, de projecte i de concepte. De quina mena de solucions aportem per a les grans qüestions de la ciutat com la seguretat i la neteja, per l'habitatge, per la mobilitat, per abordar la transició energètica, la relació amb la resta de l'espai metropolità i del país... Crec que la ciutadania vol també saber-se propietari d'aquesta ciutat. Vol saber-se ciutadà de ple dret i de ple deure, i crec que és important que des d'una posició com la nostra li oferim confiança i interlocució real en aquest sentit. Per això jo parlo de lideratge i complicitat, que és el que estic oferint.

Aquestes eleccions van de Colau o sociovergència?.

Aquesta és una versió que uns i altres estan interessats en conrear, però crec que és una visió empobridora i molt menys adequada a la qüestió real.

Quina és doncs la qüestió real?

La qüestió real és com afrontem els reptes de present i de futur. Com mirem cap a l'any 2030. Què vol dir desigualtat en aquests moments, què vol dir qualitat de l'espai públic, què vol dir descontaminar, què vol dir pacificar i com mantenir una ciutat amable però alhora amb una afirmació potent de gran capital. I per tant, del rol de Barcelona en el conjunt de del país. I crec que tot això és molt més interessant que la pura qüestió de qui es queda segons quina cadira. Que és el que està al darrere d'aquesta aparent disjuntiva que jo crec que ja està superada. El senyor Trias ja ha quedat descavalcat en aquest terreny. Ha quedat fora de joc perquè va posar en marxa un artefacte que si li ha anat de les mans i que l'únic que ha aconseguit és afavorir un dels pols d'aquesta presumpta dicotomia que no és la real. I a sobre, ell s'ha cremat en l'intent. Per això crec que és hora de que nosaltres fem sentir la veu de Barcelona i per Barcelona i entenem que és això a allò que els ciutadans han de respondre.

Perquè creu que Colau ha generat tant de rebuig entre alguns barcelonins fins al punt que tots els partits, fins i tot els socis, carreguen contra ella?

Sobretot hi ha una qüestió d'actitud i no sé si dir-li prepotència o dogmatisme a l'hora de de creure's que té raó. I per això l'executa sense massa consideració per l'opinió, ni per la participació, ni tenint en compte les diverses conseqüències de les seves decisions. I això passa amb la mobilitat de manera molt evident. Però també passa amb l'Eixample com a concepte i com a realitat central i potent de la ciutat. O amb les polítiques d'habitatge que s'ha entestat de fer passar el clau per la cabota i ha fracassat estrepitosament. I amb moltes altres coses.

De manera que la ciutat s'ha sentit menystinguda, no entesa, distanciada i progressivament cada cop més disgustada. Si a això s'afegeix la percepció dels aspectes bàsics del funcionament de la ciutat que han quedat malmesos, especialment la seguretat i la neteja, doncs tenim el conjunt de la foto que expressa aquesta mala sintonia amb l'actual tipus de governació.

Però perquè passa això si parlem d'una força que abandera l'esquerra i el progressisme?

Perquè tanta ostentació de progressisme ha acabat generant una reacció. No sé si conservadora, però sí de rebuig a una determinada manera d'entendre què vol dir progressisme. Ha desacreditat el progressisme i les polítiques d'esquerres realment transformadores, que és el que nosaltres estem conscientment obligats a representar i a aplicar amb l'ambició progressista, amb autoexigència, tenint en compte elements molt estructurals de desigualtat que aquesta governació no només no ho ha evitat, sinó que ha incrementat en el sentit negatiu.

Ara Trias com Collboni es presenten com a candidats del canvi a Barcelona. Com ho entoma això?

A veure, òbviament Trias el que implica és una marxa enrere. De tant exagerar els mals de la governació actual ha quedat presoner de la seva pròpia imatge. I el que ofereix és el retorn a aquesta economia i a aquesta ciutat entregada i rendida a poders aliens o al mercat. I per tant, no és una alternativa de futur, és una alternativa de passat. Ha quedat col·locat com l'expressió d'un anti però sense contingut real per expressar una alternativa.

I en el cas de Collboni?

És una barreja de cinisme i desinvoltura. Escolti, però si porta 8 anys governant! Com pot pretendre que no té res a veure? Ell és coresponsable, en bona mesura, de pràcticament totes les polítiques. La seguretat en primer terme, però també de les d'habitatge. I de les de mobilitat ni en parlem. Tenen les màximes responsabilitats en moltes d'aquestes qüestions. I perquè expressa un model cada cop més proper al del senyor Trias. Un model de creixement cec basat en el concepte quantitatiu de creixement econòmic al preu que sigui. Això és una renúncia greu al caràcter i a la personalitat de Barcelona. Diu a la gent que se sotmeti i que es deixi comprar. Això és el que proposa el senyor Collboni, deixar que vinguin inversors, o l'Estat, o qui sigui a posseir Barcelona. I està disposat a entregar-la i regalar-la. I a mi em sembla que aquest és un pecat greu d'incoherència amb la identitat de la ciutat i nosaltres volem expressar aquesta identitat en positiu, amb ambició, amb rol institucional i amb cohesió social, amb qualitat d'espai públic i amb creació de ciutat en connexió amb tot l'espai real del país. Nosaltres volem ser la ciutat-país.

Es refereix com a capital de Catalunya?

No és només la capital del país. És una ciutat que entén el país, que està cada cop més obligada a fer-se corresponsable amb el conjunt de ciutats i viles del país, des de Manresa fins a Tortosa, passant per Figueres, Vic, Ripoll, Olot, Vilafranca o Vilanova, etc. En molt bona mesura de les qüestions de fons que ens estem plantejant. En el terreny energètic, en el de l'autosuficiència industrial i tecnològica, en el terreny de la sobirania alimentària, etcètera.

Però Collboni o Trias plantegen que Barcelona ha de triar entre creixement o decreixement...

A mi em sembla un plantejament pobre i empobridor. Barcelona avui és, i vol ser, molt més que això. No vol escollir entre el dolent i el pitjor, sinó entre el bo i el millor. I crec que aquí és on està Esquerra i on estic jo mateix com a portaveu no només d'una possibilitat sinó d'una evidència. Tenim uns actius fantàstics malgrat tot. Tenim coneixement, tenim científics, tenim empreses, tenim forces innovadores. Es tracta de donar-los impuls i de crear els escenaris perquè l'Ajuntament pugui fer de motor, de catalitzador positiu i de multiplicador de la inversió privada i de la creació de llocs de treball de qualitat, del valor afegit de la ciutat, de retorn a una condició de referència internacional genuïna i reconeguda a Europa.

Jaume Collboni, en una entrevista a 'Públic', assegurava que Colau va ser partícip en la negociació i acord amb Manuel Valls per barrar-li el pas a l'alcaldia a vostè. Ho creu també? Li dol encara com a partit d'esquerres?

Primer, això és una dada, no una opinió. És una evidència històrica. És una dada política, i de la qualitat ètica i moral d'algunes presumptes esquerres d'aquesta ciutat i d'aquest país. I, en segon lloc, no és que em dolgui o em deixi de doldre. Això es va produir en aquests termes, va haver-hi una participació compartida i una decisió absolutament treballada i elaborada conjuntament per les tres forces. Amb l'objectiu explícit de conquesta del poder, d'arribar a la cadira. El que el senyor Collboni no explica és que d'això no se'n va derivar un projecte ni una visió de la ciutat més o menys compartida o equilibrada entre ambdues organitzacions [Comuns i PSC]. Se'n va derivar un pur i dur repartiment i distribució de càrrecs, recursos i capacitats de decisió. I així anem! Això és el que ha deixat Barcelona sense projecte, sense visió i amb aquesta desorientació i disgust que abans comentàvem. I aquesta és una greu responsabilitat de la senyora Colau.

Creu que amb vostè a l'alcaldia, i probablement governant amb els comuns, les esquerres haurien pogut implantar un projecte de ciutat diferent?

Jo crec que nosaltres estem obligats a intentar liderar aquesta ciutat en nom d'una concepció, i des d'uns principis. Des d'un compromís. Només té sentit un acord si s'és capaç d'expressar-lo en termes reconeixibles i tangibles pel conjunt de la ciutadania. Marcant què és el que farem i en quina direcció. Volem resoldre la qüestió de l'habitatge d'aquesta manera o volem governar la mobilitat d'aquesta altra manera, etcètera. I és a partir d'aquí que òbviament estarem en condicions de plasmar-ho en un Govern estable, fort, per quatre anys i si pot ser per 8 o per 12. Crec que això és el demana Barcelona. Barcelona no està d'acord amb la continuïtat, ni tan sols canviant de cavall amb la mateixa parella. És allò de 'tanto monta, monta tanto'.

Què vol Barcelona segons vostè?

Barcelona vol alternativa, vol crear, vol estar orgullosa de si mateixa, vol saber què se li proposa i què és el que des de l'Ajuntament estem en condicions de compartir. Barcelona té una societat fortíssima i té una institució feble i ara necessita una institució forta. Capaç de compartir decisions i transformacions amb aquesta societat forta que no vol sentir-se ni exclosa, ni allunyada ni malentesa.

Una societat que vol participar, vol ser-hi. L'interès de la ciutat i del propi Ajuntament ha de ser aquest, compartir el destí de la ciutat amb el màxim gruix de ciutadania organitzada, de ciutadania intel·ligent, de la cultura, de la creació artística, de la intel·ligència científica, de la intel·ligència econòmica, de l'emprenedoria. De la vida associativa, del tercer sector que assumeix tantes i tantes responsabilitats indispensables en el terreny dels serveis a les persones. I tot això avui està malmès i trencat. Està lluny de les seves possibilitats. I això és el que nosaltres representem, la recuperació de l'òptim en aquest sentit.

En l'operació per evitar la seva alcaldia també hi havia alguns poders de la ciutat?

Sí, també és clar, Això és molt explícit i molt evident. De la ciutat i d'enllà, de l'Estat.

Perquè era tan preocupant per a aquests poders la seva alcaldia? Per independentista, per ser d'esquerres...?

Crec que per ser diferent. Per no deixar-me encaixar en els motllos d'una determinada visió del que vol dir poder establert i statu quo. I per tant, per ser part d'un mecanisme de contrast real amb poders econòmics i estatals. És obvi que no va ser una iniciativa estrictament del senyor Collboni ni de la senyora Colau, sinó d'ambdós i amb connexions dels dos amb poders de l'aparell central de l'Estat. I dels poders econòmics, molt explícitament els locals però no només. Això explica com va obtenir el senyor Valls el grau d'influència que va tenir i un fort finançament d'una campanya que va ser explícitament il·legal.

Malgrat tot plegat vostè va decidir fer una oposició constructiva. Potser massa? ERC ha aprovat tots els pressupostos municipals...

Els pressupostos són eines de gestió, no són la governació. Nosaltres hem col laborat i hem contribuït positivament a que la ciutat, la institució, disposi d'un volum de recursos. Això el que fa és més responsable al Govern municipal de les seves deficiències. Ha tingut pràcticament 1.000 milions d'euros més que els que tenia al principi del mandat. I, en canvi, tots ens podem preguntar què se n'ha fet d'aquests 1.000 milions addicionals que des d'Esquerra hem contribuït a afegir a la potència institucional de la ciutat. No se n'ha fet bon us, i d'això estic en condicions de no fer-me'n en absolut responsable. Està farcit de propostes que s'han aprovat i que s'han mal aplicat, o no s'han aplicat o han quedat a mitges.

Per exemple?

Ha costat quatre anys posar en peu la taxa Amazon o ha costat 3 anys l'impost del turisme. Ara ho tenim i no me'n penediré mai d'haver-ho fet. En aquest mandat tindrem una possibilitat de fer política i de governar bé el turisme gràcies a aquesta eina que ha estat possible per l'impuls que hem fet des d'Esquerra. Hem contribuït a interpretar bé la voluntat dels veïns de l'Eixample i vam haver de mediar i empènyer per arribar a un acord en una qüestió tan significativa com el Pla d'Usos de l'Eixample. Vam fer-ho malgrat els dos partits del Govern, que eren incapaços d'entendre's amb els veïns i entre ells mateixos. Tot això són contribucions positives que hem fet des de l'oposició i em sembla que responen exactament al concepte d'interès general. I crec que això no ens desacredita, sinó que ens legitima. Hem posat sempre l'interès de la ciutat per sobre de la pura confrontació partidista.

Barcelona ha de triar entre turisme o passar gana com diu Trias?

A mi això em produeix una barreja de sorpresa i indignació. Sorpresa perquè em sobta que un líder polític de Barcelona pugui tractar amb aquesta displicència la situació social i les desigualtats en aquesta ciutat. I que accepti des d'una concepció econòmica que l'única manera de no passar gana és acceptar la dependència del turisme. Tan poc considera la ciutat? Tan poc la coneix? Tant la ignora com per no saber que tenim, com deia abans, capacitats, potència i actius enormes! Per crear ocupació i riquesa i per distribuir-la, per millorar l'estatus global de cohesió social amb salaris més alts. Tan poc respecta la ciutat que s'expressa en aquests termes? I per això també em produeix una certa indignació, perquè entenc que des d'aquesta actitud es perd tota credibilitat i tota legitimitat per aspirar a exercir l'alcaldia de Barcelona. No es pot pensar això i ser alcalde de Barcelona.

I Esquerra com planteja solucionar el problema de la massificació turística?

No es tracta només de solucionar el problema. És a l'inrevés. Es tracta de convertir el turisme en una font real de riquesa col·lectiva i de benestar. Afegir-li el caràcter regenerador com a fenomen econòmic i social. I al mateix temps crear i afegir altres sectors com els que dèiem de l'economia del coneixement o la pròpia economia de l'habitatge.

Economia de l'habitatge vol dir la construcció?

L'economia de l'habitatge, que en aquests moments està paralitzada pel dogmatisme de la senyora Colau, ha de reprendre un rol no només de solució i abordament d'un dret social central com és el de l'habitatge, amb accés a l'habitatge protegit i assequible. Pot ser s'ha fet des de l'Ajuntament en temes d'habitatge social, però la classe mitja ha queda desemparada en aquest sentit. També ha de ser un motor de qualitat econòmica, de creació de llocs de treball de més valor afegit amb millors sous, amb innovació tecnològica. Especialment si hi afegim tot el concepte de rehabilitació. Cal molta oferta de nou habitatge, protegit i assequible, i cal una operació a gran escala de posar la ciutat al dia, de rehabilitar-la des del punt de vista de l'eficiència energètica i l'estalvi que això pot representar. Això és una inversió social extraordinària.

A més de dotar la ciutat dels elements de corresponsabilitat, per exemple també en la transició energètica. Definint on té sentit que hi hagi energia renovable, quines comunitats energètiques, quina innovació social hem de liderar des de l'Ajuntament per fer aparèixer aquesta qualitat urbana i social de Barcelona com a referència europea i mundial demostrant que aquí fem be la transició energètica com a ciutat, com a col·lectivitat i com a societat organitzada. I això potser el millor exemple d'aquesta complexitat que dèiem abans de lideratge des de l'Ajuntament, inversió privada i complicitat de la ciutadania. I això és tot el contrari del que proposen el senyor Trias i el senyor Collboni, que proposen quasi el mateix, més, més i més.

Vol dir més barra lliure pels poders econòmics?

Vol dir més desigualtat i més precarietat, menys qualitat... És a dir, pitjor ciutat, menys ciutat subjecte, més pèrdua de caràcter i d'identitat, més homogeneïtzació, més ciutat souvenir, més ciutat franquícia. Això és el que ens proposen.

Aquest model és el que està expulsant molta gent de Barcelona?

És un risc al que estem assistint que haurem d'analitzar bé i verificar en el terreny dels moviments demogràfics. Quina i quanta gent ha marxat de la ciutat en els últims 20 o 25 anys? La xifra global és de més de mig milió de persones. Molt probablement amb un doble efecte, d'expulsió per una banda, però també d'opció d'unes classes mitges que han anat trobant cada cop més inadequada la ciutat alhora de prendre decisions vitals de qualitat per l'accés a l'educació, a la cultura, etcètera. Però no han marxat del país ni s'han desconnectat de Barcelona, perquè molts continuen tornant a treballar, cosa que li afegeix complexitat.

I molts són joves a l'hora de l'emancipació?

Sí, o per emancipar-se millor perquè comencen a tenir fills i decideixen que Barcelona és massa cara o és poc amable o hi ha massa congestió i contaminació. I per tant, no és acceptable en termes de qualitat i de benestar.

Vostè sempre ha defensat que amb l'Eixample calia ser molt prudent a l'hora d'intervenir-hi per no malmetre'n l'essència. Ara ja s'ha fet, és irreversible?

Hi som a temps. L'han tocat però de forma molt puntual i superficial.

Som a temps de corregir el que s'ha fet?

No de corregir, estem a temps de defensar per l'Eixample i pel conjunt de la ciutat una concepció molt més respectuosa amb el que és, i amb el que pot ser i ha de ser.

Què és l'Eixample de Barcelona?

És la gran peça central, la gran meravella urbana i urbanística d'Europa. És la ciutat-carrer que és un somni, perquè hi ha moltes ciutats que l'envegen. És per això que no podem instrumentalitzar l'Eixample per tenir altres objectius, probablement legítims però que demanen eines, instruments i estratègies polítiques diferents. L'estan alterant per poder convertir-lo en un laberint o en una trinxera. Perquè serveixi de regulador de la mobilitat i ha de ser al revés. L'Eixample ha de ser l'expressió de la millor mobilitat. Ara bé, degudament dissenyat i gradualment pacificat en la seva globalitat. Reduint el caràcter dels grans carrers que els hem deixat convertir-se en quasi autopistes per travessar la ciutat. La Gran Via o el carrer Aragó han de ser carrers, carrers amb mobilitat, amb trànsit, naturalment, però carrers. L'Eixample és el cor de la ciutat que articula totes les viles velles, relligant amb Gràcia, amb Sants, Sant Martí, el Poblenou, Horta, etcètera. S'ha d'actuar a tot arreu amb aquest criteri de classificació gradual.

I la mobilitat com s'afronta?

Evidentment tot això ha d'anar acompanyat de polítiques adreçades a gestionar la mobilitat amb molta més potència i intel·ligència, és a dir, bàsicament transport públic amb connexions metropolitanes eficients, xarxa de Rodalies i de Ferrocarrils de la Generalitat, d'autobusos interurbans, etc. També l'electrificació del conjunt de la ciutat i de l'Eixample pel vehicle elèctric i la gestió, que encara no es fa, de la distribució invasiva de mercaderies i d'això que en diem la logística de l'última milla, o potenciar el cotxe compartit. Hi ha tota una colla d'eines que no toquen l'estructura i el caràcter de l'Eixample, que no l'hem de tocar, i que en canvi poden permetre molt millor la seva preservació i el seu manteniment com a espai central i també com a instrument per la mobilitat global de la ciutat.

A Barcelona li ha faltat visió metropolitana i de país per afrontar els grans reptes i transformacions?

Barcelona ha d'exercir el lideratge que li pertoca històricament i per la realitat institucional, econòmica i social. El que succeeix és que la senyora Colau ha renunciat a exercir aquest lideratge. Ha dimitit de l'Àrea Metropolitana de Barcelona a la vista d'una determinada composició política del territori metropolità. Com que allà no mana ni té força deixa estar i deixa fer. I, per tant, allò s'ha convertit en una institució de redistribució interna, d'expressió d'objectius legítims dels ajuntaments respectius. Però no és una institució que estigui exercint i assumint la responsabilitat de definir polítiques metropolitanes, ni el transport públic, ni en la mobilitat, ni tan sols en l'habitatge.

Què hauria de fer Barcelona en aquest context?

Cal que assumeixi la seva responsabilitat i això vol dir una Barcelona parlant del Consorci de la Zona Franca, no només de l'Àrea Metropolitana, i parlant del Port i amb el Port. La ciutat són tots aquests territoris. La ciutat real és compartir futurs i qüestions de present amb tots els ajuntaments. No es tracta d'imposar ni de manar des de Barcelona sobre la resta. Es tracta d'objectivar les qüestions i d'afrontar-les responsablement. I de començar a prendre decisions en aquest sentit i en aquesta dimensió. Amb ambició, aquí és on cal pensar en gran. I això, per cert, immediatament reclama, aconsella i exigeix la col·laboració amb el Govern de la Generalitat perquè en molts d'aquests terrenys el mapa competencial l'inclou, com ara el transport públic. Són molts els elements identificables que estan per sota de la potència i de la responsabilitat de Barcelona.

L'ampliació de l'aeroport és imprescindible pel futur de la ciutat com afirmen els defensors?

Aquest és un plantejament absolutament interessat i absolutament desconnectat de la realitat. Barcelona necessita un gran aeroport al servei d'aquesta nova economia de la qual parlàvem, que vol dir créixer significativament en uns determinats nínxols. No tant en turisme precisament, sinó en economia del coneixement, innovació, sobirania tecnològica. Vol dir, per tant, un aeroport amb connexions intercontinentals. Això vol dir considerar l'aeroport com una infraestructura central, també metropolitana. No pot ser que sigui un forat negre en mans d'operadors que prenen decisions des d'una perspectiva que no és la del país ni la de l'entorn urbà i econòmic d'aquesta Barcelona metropolitana. I això és el que està passant. Es gestiona amb un model aeroportuari d'Estat amb AENA convertida en una gran empresa més privada que pública i que respon davant dels seus accionistes.

Hi ha un ball de xifres de les diverses forces polítiques sobre quanta policia cal per garantir la seguretat a Barcelona. Quina és la seva?

Nosaltres no som subhasters.

Hi ha hagut subhasta en aquestes xifres de nombre de policies en la campanya?

En aquest tema i en d'altres com l'habitatge o en determinats missatges adreçats a gent gran o a gent jove. Nosaltres no participem d'això perquè crec que també empobreix el debat electoral i la qualitat del nostre autorespecte com a ciutat i com a institució.

Però com es garanteix la seguretat de Barcelona?

S'ha de garantir òbviament. I hi ha un tema que és la presència policial i, per tant, la quantitat efectiva de les forces de l'ordre. Hem millorat significativament, però no crec que estiguem en el nivell òptim. Això té a veure també amb la manera en què la Generalitat de Catalunya està en condicions de prendre decisions de creixement de les seves forces de seguretat dels Mossos d'Esquadra, i els límits que en aquest terreny s'imposen des de l'Estat. I la pròpia ciutat segur que també ha de revisar la força i la intensitat amb què actua la Guàrdia Urbana.

És una qüestió de quantitat de policies doncs?

Hi ha un tema de quantitat i de coordinació, però quan parlem de seguretat hem d'afegir una segona i una tercera dimensió. La immediata que cal afegir és la Justícia. Fa falta més policia però fa falta molta millor Justícia com aparell i com a procediment, amb agilitat de reacció enfront de la delinqüència organitzada. Perquè la delinqüència s'ha organitzat, n'ha aprés, s'ha adaptat a l'evolució de la ciutat, per exemple amb el turisme. L'Administració estem obligats a reaccionar davant d'això en positiu, no només simplement amb una clàssica reacció de llei i ordre amb tota la ciutat vigilada al límit. I a més, cal començar a parlar seriosament de les tres qüestions de fons que estan al darrere: Formació, ocupació i habitatge. Quan tinguem ben endreçada una economia basada en un tipus d'ocupació amb formació professional. Quan tinguem el dret a l'habitatge garantit estarem actuant, des del punt de vista preventiu, amb molta més potència positiva que la pura i tradicional expressió de més policia al carrer.

Collboni diu que no pactarà amb ningú que sigui deslleial amb l'Estat, però l'Estat ha estat lleial amb Barcelona?

Si ho mesurem pels fets i per les dades no. El senyor Collboni, per exemple, proposa que la comissaria de Via Laietana continuï sent la comissaria central de la Policia a la ciutat. És a dir, defensa la vergonya instal·lada, repetida i mantinguda que va contra la història i contra la nostra, i i fins i tot contra la seva pròpia, dignitat. Si ens respectem, és una qüestió que té molt de simbòlic però és molt important. Aquest és el missatge de l'Estat com a expressió d'un manteniment d'una funció repressiva connectada amb la pitjor expressió de la repressió franquista de les tortures. Això és també una part de l'oferta que està fent el senyor Collboni a la ciutat. L'Estat actua amb la ciutat com si fos una societat patrimonial. Gestiona amb aquesta mentalitat la Zona Franca, el Port, l'Aeroport i les millors parts de la ciutat.

Es refereix al front marítim de Barcelona?

També el front marítim, que té unes desenes de milers de metres quadrats inutilitzats, apropiats, segrestats per l'Estat i negats a la ciutat. Per tant, l'obligació de la ciutat és tot el contrari del que diu el senyor Collboni, que en això expressa una absoluta rendició. I la senyora Colau també, ja que no ha mogut un dit. Cal recuperar aquests espais i convertir-ho en ciutat per donar-li un ús cultural, científic, d'apropiació col·lectiva, d'orgull del millor tros de la ciutat. Collboni i Colau s'hi han resignat. En això hi ha hagut una inhibició crec que francament culpable en aquest terreny. Nosaltres hi posarem remei i no callarem. Prendrem la iniciativa i exercirem el lideratge institucional perquè Barcelona també té en això un terreny de transformació positiva. No només en la concreció de metres quadrats i d'usos possibles, també vol dir no perdre el tren del rol de la dignitat, de la qualitat de la nostra relació amb l'Estat. Això ha de canviar profundament, hem de passar de la subordinació a la responsabilitat i el protagonisme.

Què opina del fet que des de Junts s'acusi a ERC d'haver enterrat els vots de l'1-O, vostè que té d'adversari a Xavier Trias a Barcelona?

L'enterrador és el senyor Trias. Esquerra manté viu l'esperit i la significació, l'ambició i la projecció de llibertat que l'1 d'Octubre expressa. El que no tenim en aquests moments és una capital que estigui exercint la representació d'aquesta voluntat d'emancipació.

L'Ajuntament hauria de ser independentista?

No es tracta de convertir la institució en una eina al servei de la independència. Es tracta de convertir-la en una eina al servei de la dignitat, dels drets i les llibertats de tothom, amb respecte per l'1'6 milions d'habitants pensin el que el que pensin. Però el senyor Trias no veig que tingui cap problema en abonar la demanda de lleialtat a l'Estat que fa el senyor Collboni. Està situat en el terreny de la sociovergència, que està molt més interessada en gestionar i compartir el poder que no pas en abordar les qüestions de fons del què vol dir llibertat, i del rol de la ciutat en correspondència amb la seva història, amb l'1 d'octubre i amb tots els anys que van des del 2010 fins al 2017. Amb l'acumulació d'energia, de mobilització pacífica i democràtica de la ciutadania, amb totes les vegades en què Barcelona, la ciutat, ha estat l'escenari i l'expressió potentíssima d'una determinada pulsió positiva de creació d'un futur millor. Al senyor Trias, simplement, això no l'interessa ni l'importa. Prefereix estar pendent de quina cadira està en condicions d'obtenir, més o menys a prop del senyor Collboni, i més o menys depenent de si el Partit Popular li abona aquesta pretensió.

El resum del seu plantejament seria que Barcelona ha perdut la seva identitat i el seu paper al món i cal que ho recuperi?

Òbviament no l'ha perdut. Barcelona té una gran resiliència perquè tenim una societat fortíssima. No l'ha perdut malgrat que el Govern municipal hagi fet tot el que està a la seva mà per contribuir a què la perdéssim, o per diluir-la. Per convertir-nos en una ciutat més del mercat global de ciutats, escenari de franquícies o de turisme massificat. Però Barcelona, afortunadament, existeix, resisteix i té ambició i projecció. Vol ser i vol existir. I això és el que nosaltres estem en condicions d'oferir.

Li estem oferint a Barcelona la possibilitat de ser ella mateixa, de ser-ho amb tots les conseqüències i de ser-ho exactament tal com vulgui ser. Tal com democràticament i col·lectivament estiguem en condicions de decidir en què volem ser referència, en quins nínxols de l'economia i del coneixement, i amb quina qualitat de l'espai públic. Hem de tornar a recuperar l'arquitectura com a afirmació potent del caràcter i de la identitat de la ciutat que ara hem abandonat. Fa anys que no es fa arquitectura, es fan cases -o més aviat es fan edificis d'oficina més que cases- però d'arquitectura el més calent és a l'aigüera. És l'hora de recuperar l'urbanisme, l'arquitectura, l'ambició. És a dir la identitat.