Els Jocs de la Fam, una loteria o una tómbola són alguns dels conceptes amb què els joves parlen de les ajudes de lloguer de l’Estat de 250 euros. I veient com s’han acabat en menys de 24 hores, és comprensible. Es poden demanar fins el proper 17 de juny, però més de 15.000 persones ja ho van fer el primer dia -aquest dimecres- perquè es donaran per ordre de petició fins a exhaurir el finançament i ja es preveia que volarien. El Departament de Drets Socials donava per acabada la suma total el mateix dimarts al vespre.

Conscients d’això, alguns ja estaven preparats davant de l’ordinador el dia 8 a les nou del matí, quan s’obria el termini. "Sembla que estiguem comprant entrades per un concert quan estem parlant d’un dret bàsic", denuncia Julia Rosanna Sánchez-Valverde, presidenta del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC).

Un dels que ho va fer és l’Ernest: "O vas ràpid o no quedaran diners. Els que estaven pendents ho hauran pogut fer bé, però els que ho vegin a les notícies ja fan tard", explica per telèfon a Públic unes hores després de sol·licitar-ho. Viu en un pis que costa 600 euros a Girona, amb dues companyes de pis. L’Elisabet, que viu al barri barceloní de Sant Andreu en un pis de 765 euros, explica que ho va viure amb "moltíssima angoixa" perquè pensava que "com més trigava, més oportunitats perdia".

I és que les dades no deixaven marge per l'optimisme: Cobrirà al voltant de 9.500 joves, quan a Catalunya n’hi ha més d’un milió d’entre 18 i 35 anys, els candidats a demanar-lo. L’objectiu de l’ajuda era fomentar l’emancipació i per això hi podien optar tant els que ja estan llogant un pis com els que encara visquessin amb la família i es volguessin independitzar, amb el compromís de subscriure un contracte de lloguer en els propers mesos. La rapidesa amb què s’han exhaurit, però, ha convertit de facto en impossible aquesta opció.

Per aquest motiu, sumat a la minsa xifra de beneficiaris, entitats com el Sindicat de Llogateres i el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) titllen la mesura de "pedaç" i avancen que no servirà per revertir la baixa taxa d’emancipació, situada en el 17%: "És una situació dramàtica i està bé que se’n parli i es facin mesures al respecte, però no així", assegura la presidenta del CNJC.

Crònica d'un desastre anunciat

Des del principi, es va tractar d’un desastre anunciat. Després d’una proclama grandiloqüent a finals de l’any passat per part del Govern espanyol, en pràcticament sis mesos no hi ha hagut notícies. Ha estat el temps en què les comunitats autònomes han hagut d’adaptar el marc estatal i impulsar les seves pròpies convocatòries. Catalunya ha estat la primera en obrir el termini.

Fins aquí tot bé. El problema va ser quan es van anunciar les bases amb una setmana d’antelació respecte a l’obertura de la convocatòria amb una sèrie de requisits i documentació que, d’una banda, són difícils de preparar en una setmana i, de l’altra, a simple vista, qualsevol persona menor de 30 anys sap que són complicats de complir i justificar. "No contempla moltes realitats que sent un ajut per a joves era imprescindible que ho fes", assenyala l’Elisabet. La primera, els topalls fixats pel lloguer, per sota de la mitjana: Són 900 euros a la ciutat de Barcelona, 650 a la resta de la demarcació i també a la de Girona, i 600 a les demarcacions de Tarragona, Lleida i Terres de l’Ebre.

Uns preus que, en el cas de pisos compartits per tres o quatre persones -una situació força estesa per la precarietat laboral- no reflecteixen la realitat del mercat de l’habitatge i són, directament, un "despropòsit", per Sánchez-Valverde. No és cap secret que el preu dels lloguers ha escalat en els últims anys i que precisament això força els joves a compartir. L’Ernest, per exemple, reconeix que el seu pis és "bastant barat" pel que fa a la situació general del lloguer a la ciutat, on el topall s’ha fixat en 650 euros. "Per aquest preu costa molt trobar res".

Una altra base més encertada estableix que es podrà optar a l’ajuda pel lloguer d’una habitació. Això, que a priori semblava molt més adequat a la realitat de joves i no tan joves, topa amb un text que no aclareix com demostrar-ho i deixa entreveure que no hi havia polítics ni tècnics menors de 35 anys en el disseny d’aquesta política. Molt poca gent té un contracte d’habitació que demostri exactament la quantia pagada cada mes, com deixava entreveure el text. La majoria simplement té un contracte de pis i el pagament es fa a través d’un compte bancari comú.

Unes bases llargues, complicades i poc adaptades a la realitat actual, difícils de desxifrar, sobretot pel que fa a això, han fet que molta gent directament optés a no demanar-ho.

La Mariona, precisament, pensava que en quedava fora perquè ella està en un pis de 700 euros, només 50 per sobre del límit establert per Girona: "Feia molts dies que estava pendent i preparant-ho tot per demanar-ho", lamenta en una trucada amb Públic. Tot i així, va intentar demanar-ho igual, perquè realment ella lloga una habitació, encara que no tingui un contracte a part.

Els topalls de lloguer d’una habitació estan fixats en 450 euros a Barcelona, 350 a la resta de la demarcació i a Girona, i 300 a les demarcacions de Tarragona, Lleida i Terres de l’Ebre. Uns preus molt més ajustats a la realitat. La Mariona ho justificarà per aquesta via, però no sap si li acceptaran. És el mateix cas que la Clara, que viu amb tres noies mes en un pis de 650 euros a Tarragona i a qui el 012, contradient-se amb d’altres instàncies de l’Administració, va dir que directament ja ni ho demanés perquè no hi optaria.

Un altre requisit difícil de complir en una setmana és estar empadronat. La majoria de joves no ho estan, per diferents motius, però majoritàriament perquè en moltes situacions no saben fins quan estaran en aquell pis o bé perquè prefereixen seguir empadronats al barri o ciutat d’origen per mantenir el centre de votació o d’altres serveis.

La dificultat per trobar cites disponibles -online el tràmit es pot demorar- fa que amb una setmana vista sigui complicat corregir la situació, tot i que no impossible. "Jo em vaig haver d’empadronar el dia abans a corre-cuita. Crec que hagués estat bé que els criteris haguessin estat clars abans", apunta l’Elisabet.

Sense impacte en l'emancipació

Es tracta d’una gimcana burocràtica que, a més, no ajudarà a impulsar l’emancipació. "Hi pot haver persones que se’n beneficïin, però amb unes xifres tan minses i la poca eficiència d’aquesta política pública, no suposarà una millora de l’emancipació en general", sosté Enric Aragonès, portaveu del Sindicat de Llogateres. Altres mesures similars, com les ajudes per joves durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero o una duta a terme a França, van encarir de facto el mercat de l’habitatge.

En el cas del país veí, 80 cèntims de cada euro destinat va anar a mans dels arrendadors, i només 20, als llogaters. "Això no és eficient, perquè només una cinquena part de la despesa pública acaba beneficiant a qui tu vols", afirma Aragonès. Per tot plegat, les organitzacions adverteixen que sense una regulació dels lloguers, l’ajuda podria acabar fent que s’encarissin els preus. Tot i això, el baix finançament destinat a aquesta ajuda fa dubtar el propi sindicat de l’impacte global que pot tenir al conjunt del mercat.

La principal ajuda per l’emancipació seria, precisament, regular els preus i pal·liar una precarietat laboral que atenalla de forma especial el jovent, amb una taxa d’atur del 22%, més del doble que el conjunt de la població. Fins la reforma laboral aprovada aquest 2022 que eliminava els contractes d’obra i servei, la meitat de contractes signats pels joves eren temporals.

Això, d’entrada, ja és una barrera pels joves per accedir al dret a l’habitatge, recorda la presidenta del CNJC. L’organització reclama, també, augmentar el parc de l’habitatge públic i que almenys un 30% es destini pels joves. Sánchez-Valverde apunta que els que rebin l’ajuda se’n veuran beneficiats, "podran estalviar", però lamenta que quan finalitzi, d’aquí a dos anys, "no s’haurà arreglat la situació".

Les dificultats per accedir al mercat de l’habitatge no les afronten únicament joves, i per això les organitzacions defensen anar més enllà i blindar aquest dret amb mesures estructurals, com la regulació dels lloguers i també allargant la durada dels contractes, així com apostant per la seva renovació automàtica. "Hem de contraposar mesures com aquesta a l’oportunitat que hi ha amb la Llei de l’Habitatge, on ens hi juguem moltíssim més", sosté Aragonès respecte a la negociació actual sobre aquesta llei estatal que sí que tindrà un impacte global.