Manifest Llibres, una nova editorial de pensament radical en català, acaba de publicar El 19 de juliol de 1936, una crónica d'aquella jornada d'Abel Paz, pseudònim de l'historiador Diego Camacho Escamez. A través d'una successió de fets explicats cronològicament, l'autor va situant i historiant el doble procés: el de la conspiració feixista, i el de la presa de consciència de les multituds. L'obra compta amb un prefaci de Frederica Montseny i un epíleg de Joan García Oliver, figura clau de l'anarcosindicalisme català, que publiquem en exclusiva. 

Un balanç estratègic de les jornadesde juliol

Què fou del 19 de juliol

Els militants llibertaris es trobaven en espera dels esdeveniments que havien previst. Si les dretes triomfaven a les eleccions, el seu triomf significaria la persecució del proletariat i l'anul·lació de totes les seves conquestes socials, cosa contra la qual el proletariat es rebel·laria. I si eren les esquerres les que guanyaven, com que les dretes haurien jugat i perdut llur darrera carta legal, aquestes darreres haurien recorregut al cop d'estat i a l'aixecament clerical i militarista. Amb aquest punt de vista i amb aquesta convicció, de la qual la realitat va demostrar l'exactitud, és fàcil d'imaginar que no restàrem pas inactius.

En primer lloc, alguns companys seriosos ens duien noves interessants de les casernes i dels camps d'aviació. És per mitjà d'ells que coneixíem les reunions dels oficials, l'armament de què hom disposava a les casernes, les armes que els caps i oficials feixistes s'emportaven a casa seva. Altres companys, introduïts a la policia, completaven la nostra informació. I, d'aquesta manera, amb les nostres informacions, amb tot l'esmentat i amb els rumors que circulaven, vam poder —a temps— adreçar-nos al proletariat de la resta d'Espanya, incorporat a la nostra disciplina, i encoratjar-lo a rebutjar per la força qualsevol temptativa per part de la reacció.

Els companys que vigilaven les casernes ens informaren de l'enorme activitat que s'hi observava, a mig juliol, i avisàrem els companys de més confiança a fi que no s'adormissin i que les hores de repòs obligatori es passessin en grup i assegurant una vigilància permanent, per tal de poder acudir en qualsevol moment allà on fos necessari. Així, en vetlla contínua, les primeres espurnes de la traïció ens troben al carrer, a punt de lluitar i decidits a tot. Abans d'arribar a aquest moment, però, cal encara fer esment d'una altra cosa.

El problema de les armes

A Barcelona, posseíem molt poques armes. Tan sols alguns grups tenien pistoles, i vèiem com s'apropaven i es precipitaven els esdeveniments sense que disposéssim d'armament.

Davant d'aquest espectacle, Paco Ascaso, Durruti, Aureli Fernàndez Sans i jo ens vam dedicar a cultivar l'amistat d'alguns aviadors de la base del Prat. Llavors, en contacte amb ells, vam poder començar a dur a terme els nostres projectes.

Ens vam reunir a casa del company Vivancos, tan bon punt els nostres serveis d'enllaç amb les casernes ens informaren que a la de Sant Andreu hi havia un dipòsit de 90.000 fusells, unes quantes dotzenes de metralladores, canons i una gran quantitat de cartutxos i projectils. Totes les nostres xerrades amb els nostres amics aviadors tenien l'objectiu de fer-los saber l'existència d'aquests dipòsits, així com l'objectiu primordial dels pocs aparells que hi havia a Barcelona, si volien rendir un servei positiu a la causa del proletariat. Per això, calia que, si l'aixecament militar feixista es produïa, aquestes armes passessin al poble, que, dirigit i encoratjat pels homes de l'organització, era capaç d'enfrontar-se a l'exèrcit, però que seria vençut fatalment, si no se li donaven les armes indispensables per a la lluita. Les nostres desenes o centenars de revòlvers no podien pas assegurar la victòria davant d'un exèrcit formidablement equipat; i la classe obrera seria derrotada si, en les properes 24 o 48 hores, no se l'armava apropiadament. Per això, a les reunions amb els aviadors sempre acabàvem designant el mateix objectiu: la caserna de Sant Andreu, plena de municions i d'armament, que havia d'ésser destruïda per l'aviació a fi que els treballadors poguessin fer-se amos de les armes.

A l'alba del dia de l'aixecament, la CNT va donar la consigna d'anar a Sant Andreu i assaltar les casernes, tan aviat com fossin bombardejades pels aviadors, metralladores, fusells i municions que hi havia emmagatzemats. De tota manera, els acords presos no foren executats fins a la tarda, i no negaré pas que, al matí, vaig passar moments molt dolents, perquè veia la situació perduda per a nosaltres.

Pla de combat

Tanmateix, un factor amb el qual no podíem pas comptar va afavorir-nos i va fer que la victòria esdevingués esclatant i definitiva unes hores més tard. Aquest factor, inesperat per a mi, fou el desconeixement, per part dels facciosos, de la topografia de la ciutat.

Hom diu que Goded era un gran general. No entenc pas per què, ja que el seu geni militar no es va revelar de cap manera. De les tres grans artèries que uneixen la part alta de la ciutat amb la part baixa i el port —és a dir, el Paral·lel, les Rambles i la Via Laietana—, les tropes rebels només van prendre el Paral·lel. No es van decidir a prendre la Via Laietana pel passeig de Colom, tement l'acció de la Prefectura de Policia, que llavors es trobava per allí, i la de Governació de la Generalitat, situada una mica més amunt. Van preferir d'atacar-la per la plaça d'Urquinaona, perdent temps donant la volta, i a més ens van deixar totalment abandonada aquesta enorme artèria que són les Rambles. En aquestes darreres, tan sols hi érem nosaltres. Aviat les vam convertir en el nostre quarter general, i els nombrosos carrers que hi accedeixen ens permetien uns enllaços meravellosos amb les nostres tropes. De les Rambles, podíem desplaçar-nos sense cap mena de dificultat, per un costat cap a la Via Laietana, a través dels carrers i carrerons, i per l'altre costat cap al Paral·lel, a través del Districte Cinquè. Ultra això, comunicàvem amb la plaça de Catalunya, que dominàvem gairebé completament, ja que ells tan sols tenien la part del Casino Militar amb la cantonada del passeig de Gràcia.

Aviat ens vam adonar que al comandament rebel hi regnava la desorientació, i atès que al voltant nostre s'havien reunit milers d'homes proveïts sobretot d'armes blanques i d'alguns centenars de revòlvers, vam decidir que, en lloc dels trets aïllats, ens disposaríem a una acció combinada d'atac per tal de trencar la seva línia del Paral·lel, que tallaríem, si era possible, per diversos indrets. Vam deixar llavors a Durruti una de les poques metralladores que havíem pres en l’assalt al quarter de l'avinguda d'Icària i, amb un grup, Durruti feu guàrdia a la plaça del Teatre, per defensar les Rambles d'un possible atac i protegir els moviments que Francesc Ascaso i jo havíem de dur a bon port amb altres companys tot trencant, al Paral·lel, el front dels insurgents.

L'atac

Ascaso avançà pel carrer Comte de l'Assalt (avui carrer Nou de la Rambla) i jo pel de Sant Pau. Havíem de convergir per atacar els rebels. Però la situació d'Ascaso era molt difícil perquè, en arribar al Paral·lel, tenia al davant un enemic potent perfectament atrinxerat a les Drassanes, la part de la duana i la fàbrica d’electricitat. Els seus companys anaven gairebé desarmats, les pistoles per si soles no podien pas forçar aquesta línia. Quan va arribar amb els seus companys a l'encreuament de la Ronda, ens vam adonar del que succeïa. I llavors vam fer una marrada per sortir pel Paral·lel i sorprendre l'enemic pel darrere. En efecte, davant d'El Molino, hom va infligir als rebels la derrota més terrible. El poble, amb pistoles com a principal element de lluita, havia vençut l'exèrcit.

La primera caserna a rendir-se fou la de l'avinguda d'Icària. L'última, la de les Drassanes, on va morir gloriosament Ascaso. Els aviadors sobrevolaren Sant Andreu durant la tarda i llavors el poble va disposar de fusells.

Els factors que van determinar la victòria de juliol del 36 foren:

.- Que la classe obrera de Barcelona, amb una educació de lluita de diversos anys que li donà el moviment anarquista, estava decidida a lluitar;

.- Que els elements més destacats de la CNT i de la FAI no van decebre en absolut les masses obreres educades per a la revolució. Ben al contrari, s'hi van col·locar al capdavant des del primer moment i no van abandonar el carrer fins que els militars foren vençuts;

.- L'esperit antifeixista d'un grup d'oficials mecànics i de soldats d'aviació de la zona aèria del Prat de Llobregat;

.- Que la major part de les forces d'assalt i de seguretat, amb la part més nombrosa i millor dels alts comandaments d'ordre públic, van restar fidels, lluitant amb entusiasme al costat dels treballadors;

.- Que el president de la Generalitat no va desertar del seu lloc i va encoratjar amb la seva presència la resistència armada del poble.

El Comitè Central de Milícies

El Comitè Central de Milícies sorgí tan bon punt fou vençuda la rebel·lió militar, a iniciativa del president Companys, el qual reuní al seu despatx els representants dels diferents sectors antifeixistes i, després d'una entrevista memorable amb els homes de la CNT i de la FAI, els expressà el seu sentiment, reconeixent que érem els àrbitres de la ciutat i de tot Catalunya. Companys, amb un sentit liberal perfecte, s'oferia incondicionalment als treballadors. Si nosaltres consideràvem que ell destorbava, estava disposat a marxar. Si crèiem que, amb el seu càrrec i el seu prestigi, podia ajudar a la causa del poble, ell estava disposat a procurar solucions que poguessin normalitzar la vida dels ciutadans i arranjar, de manera pràctica i immediata, la col·laboració armada de Catalunya a la causa popular que s'estava resolent a la resta d'Espanya.

D'aquella conversació amb el president de Catalunya i del contacte i la col·laboració amb altres sectors que, en rigor, llavors no representaven cap bagatge considerable, sorgí el Comitè Central de Milícies, que assumí funcions executives i ho va fer amb tanta justícia que va esdevenir un instrument meravellós de govern.

Aquest comitè tenia, juntament amb d'altres de menys relleu, un Departament de Guerra, encarregat d'organitzar, de preparar i d'enviar milícies al front; de la direcció de la guerra; de la creació d'indústries de guerra; de l'avituallament militar; de la disciplina i l'ordre guerrers a les unitats i casernes de la rereguarda i a les unitats que es concentraven als fronts.

Un altre departament era el d'Ordre Públic, encarregat de restablir l'ordre i el dret entre la població, cosa que hom va obtenir ràpidament amb la creació de la vigilància antifeixista, així com les patrulles de control, òrgan de repressió del feixisme.

El Departament de Propaganda fou l'encarregat de canalitzar l'entusiasme de les masses i de portar a l'estranger el veritable sentit de la nostra lluita.

El Comitè era compost per representants de tots els sectors antifeixistes, però l'organització llibertària el controlava de manera majoritària.

Jo m'encarregava del Departament de Guerra; Aureli Fernàndez, del d'Ordre Públic; Domènech, del d'Avituallament.

Ja en funcions executives, el Comitè Central de Milícies procedí a la formació de les unitats que havien de sortir de Barcelona, vers un front desconegut, per fer front al feixisme allà on pogués semblar vencedor. Les notícies que ens arribaven donaven com a segur que Saragossa es trobava en el seu poder, i vam decidir que les primeres forces marxarien cap a Saragossa, tot i que no sabíem on trobarien el primer obstacle.

Vam convocar els voluntaris al passeig de Gràcia i disposàrem una concentració molt nombrosa, i camions, tot al llarg de la Gran Via Diagonal.

Vam constituir un estat major format per Durruti, Josep Gromer, Pérez Farràs i d'altres.

En arribar a Lleida, els milicians es dividiren: Durruti amb Pérez Farràs prengueren el camí de Bujaraloz, i Del Barrio, amb altres grups, es dirigí cap a Osca. El fet que les forces rebels fossin contingudes durant mesos sense poder avançar cap a Catalunya dona una idea de la importància de la sortida d'aquests milicians.

La veritable democràcia

La CNT i la FAI, tot i ser les mestresses absolutes de la ciutat de Barcelona, així com de Catalunya, no es van decidir a ser totalitàries en llur acció, potser amb un sentit de maduresa revolucionària.

Nosaltres no férem, sens dubte, una revolució totalitària; però, en canvi, férem una revolució profunda. Tan profunda que, fins i tot avui, al cap de dos anys de renúncies i de concessions constants, resten en peu uns principis i vestigis gloriosos que no podran desaparèixer mai. L'empremta de la nostra revolució ha estat profunda. Segurament, en tota la història, hom no trobarà pas una empremta tan profunda, fins i tot a Rússia.

Pretendre acaparar el moviment a còpia d'imposar la nostra influència totalitàriament ens hauria conduït a un desastre. Si, a l'exterior, no ens han donat el suport que calia, malgrat totes les transigències revolucionàries que hem fet, calculeu quina hauria estat l'actitud internacional si el sentit totalitari hagués aparegut. El totalitarisme és l'escull inexpugnable amb què topen les revolucions de tots els pobles.

La nostra maduresa revolucionària ens va fer cercar el contacte i la vida en comú amb tots els sectors. I vam oferir l'exemple sense precedent que, havent estat majoritaris, mai, sota la nostra influència, hom va perseguir, ni tan sols desconsiderar, cap sector antifeixista per poc important que aquest fos. La nostra norma va ésser de respectar-los tots i d'obligar al respecte recíproc. Aquesta altura de mires i aquesta conducta que hem observat en tot moment no han estat compreses, ni tan sols apreciades pels altres sectors antifeixistes. Però sempre, amb proves de tota mena, de documents i de fets viscuts, hom podrà demostrar que, al cap de dos anys de lluita i de magnífica resistència, aquesta darrera és possible perquè, des del començament, les forces majoritàries de la CNT i de la FAI van imposar a tots cordialitat i unitat d'acció.

Si avui podem oferir al món l'espectacle de la lluita per la independència d'Espanya i no per la predominança de partits o d'organitzacions, és gràcies a nosaltres. I si triomfem, cosa de la qual no dubto, i si fem d'Espanya un gran poble que comprengui de manera igual tots els ciutadans, serà també gràcies a nosaltres.

Garcia Oliver, extret de Le Libertaire de 18 d'agost de 1938.