Josep Maria Argimon (Barcelona, ​​1958) és el nou Secretari de Salut Pública de Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. La nova cara, i també el cervell, de la lluita contra el coronavirus. Accedeix al càrrec en plena crisi sanitària amb importants rebots de la Covid-19 al Segrià i a l'àrea metropolitana de Barcelona. Argimon és un veterà i respectat epidemiòleg, llicenciat en medicina i doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), especialista en medicina preventiva i salut pública, diplomat en epidemiologia i estadística per la Université Pierre et Marie Curie París IV, màster en atenció sanitària basada en l'evidència per la Universitat d'Oxford i màster en epidemiologia i planificació sanitària per la Universitat de Gal·les. També ha estat consultor internacional a Amèrica Llatina per la Unió Europea i l'Agència Alemanya de Cooperació. Argimon compatibilitzarà el càrrec amb el que ja ocupava com a director gerent de l'Institut Català de la Salut. En l'entrevista defineix la situació epidemiològica de la pandèmia a Catalunya de "calma tensa" però assegura que visitar qualsevol punt del territori català és segur.

Ha accedit al càrrec de secretari de Salut Pública en plena situació de rebrot. Va dubtar a l’hora d’acceptar?

No, dubtar no vaig dubtar. El que sí tenia clar, i la consellera Vergès ho va veure de seguida, és que calia que compatibilitzés la nova funció de Salut Pública amb la que estava fent a la direcció de l’Institut Català de la Salut. Calia una sinergia clara entre Salut Pública i la part assistencial en què l’ICS representa la institució més important del país quant a hospitals, centres d’atenció primària i nombre de professionals. Aquest va ser l’únic element que es va posar sobre la taula.

Perquè calia ara aquesta sinergia?

Perquè ens enfrontem a una pandèmia i no a un brot epidemiològic com pot ser una legionel·la o una meningitis. I cal fer-ho amb tots els mitjans possibles.

Vostè que ara té la doble perspectiva no creu que el sistema sanitari s’ha centrat molt en els recursos assistencials i ha abandonat la salut pública?

Això és cert. Tenim un sistema sanitari molt centrat en la part assistencial i especialment en el sector hospitalari, no es pot amagar. Tot i que tenim l’atenció primària com a eix del sistema però cal reconèixer un biaix en recursos hospitalaris. Gran part del pressupost es concentra en la part assistencial respecte a la salut pública que està dimensionada per a problemes sanitaris fins ara habituals dels països desenvolupats. Ni nosaltres ni ningú tenia la part de salut pública dimensionada per poder fer front a una pandèmia.

I aquest desequilibri quins efectes té?

Que el món assistencial té múscul suficient com per respondre davant l’embat del coronavirus que genera una allau de malalts i fins i tot de crítics. Som capaços de multiplicar les places d’atenció hospitalària, de llits de crítics, etc. I en canvi, a la salut pública tot i haver molt de coneixement hi ha molta menys musculatura per fer la seva funció davant la pandèmia. Els pressupostos no ho han tingut en compte ni ara ni mai.

I quina era aquesta funció que salut pública no ha pogut exercir amb prou musculatura davant la Covid-19? En què hauríem notat la diferència de tenir una salut pública reforçada?

S’hauria notat molt en el fet de poder identificar clarament els casos i sobretot els seus contactes estrets en les primeres fases de la pandèmia, per poder anar trencant les cadenes de contagi. Tot i que tampoc podem perdre de vista dos factors, primer que al febrer quan arriben els primers casos a l’Estat espanyol el virus ja circulava feia setmanes o mesos. Això vol dir que el virus ja estava instal·lat comunitàriament i trencar les cadenes de contagi llavors ja és molt complicat. I segon, que per fer el rastreig necessites moltes persones en el cas d’una pandèmia.

Ens va agafar desprevinguts la pandèmia?

Tots els especialistes esperàvem que algun dia arribaria una pandèmia. Les amenaces globals en salut estan basades en malalties infeccioses. Però sí crec que hem de fer autocrítica i reconèixer que va haver un cert element de negació. Jo mateix la vaig fer. No parlo de quan el virus estava a la Xina sinó de quan estava a Itàlia. Vèiem el que estava passant, però tot i així ens va costar entendre que ens passaria el mateix. Això ha estat una constant a tota Europa.

Com definiria la situació de la pandèmia a Catalunya en aquests moments?

De calma tensa. Tenim una incidència general que no arriba als 100 contagis per cada 100.000 habitants. I una R (capacitat de multiplicació de contagi) que és d’1 (una persona contagiada només contagia a una altra persona). No anem malament i cal destacar que les dades han anat millorant la darrera setmana, gràcies a la millora en les zones que teníem més rebrot, i això és important. Però cal posar molt l’èmfasi en què no podem abaixar la guàrdia.

Quina és la situació en els principals territoris amb rebrots?

A Lleida s’ha aconseguit l’estabilització i ja veiem el descens de la taxa d’infecció, tot i que encara és elevada, i una R per sota d’1. A Barcelona ciutat tres quarts del mateix i a la Metropolitana Sud es comença a estabilitzar l’Hospitalet de Llobregat que era el primer focus però ara encara creix en municipis com Cornellà o Castelldefels.

En què s’ha fallat després del desconfinament?

En no tenir un sistema de detecció i identificació clar de casos. En identificació menys perquè al mes de maig l’atenció primària ja es posa les piles en aquesta qüestió i s’han fet més de mig milió de probes diagnòstiques de PCR. Però el que sí ha fallat és tot el sistema de detecció i rastreig de contactes estrets per intentar trencar les cadenes de contagi. A finals de maig i principis de juny el virus circulava poc, en molt baixa intensitat i això ens indica que hem fallat aquí clarament.

Aquest dèficit es corregeix amb el nou pla de control de la transmissió de la Covid-19? Quin és l’objectiu?

L’objectiu bàsic del pla és controlar la pandèmia a Catalunya. Consta de diverses línies d’actuació. La primera té a veure amb el que parlàvem de la detecció del seguiment de contactes estrets en cas de contagi. Quan vaig arribar a la secretaria ja vaig dir que les primeres accions anirien per incrementar la potència per poder fer el rastreig. Es va decidir incorporar els agents Covid molt integrats als equips d’atenció primària. Aquesta és la sinèrgia importantíssima entre xarxa assistencial i xarxa de salut pública a què em referia. Hem contractat 560 persones com a agents Covid. Quan una persona arriba al CAP amb sospites de contagi se li fa la proba i automàticament se li recava tots els contactes socials i de convivència. En cas de positiu els rastrejadors es posen en contacte amb totes les persones que poden haver estat en contacte sempre mantenint la confidencialitat i els epidemiòlegs estudien i verifiquen la llista. Tot plegat posa en estrès l’atenció primària però és molt important que en dues setmanes s’hagi passat d’una mitjana de PCR de 42.000 a les 72.000 actuals.

En caldran més de rastrejadors?

Ara ja tenim cobert gairebé tot el que ens vam plantejar. Si la pregunta és si ha de créixer la resposta és sí. Perquè serà bona senyal, en el sentit que estarem identificant cada cop més contagis, més contactes, etc, per intentar trencar les cadenes de contagi.

Com és que el pla arriba ara, un mes després del confinament?

El pla no s’ha fet des que jo estic al càrrec de Salut Pública. Ja existia, tot i que evidentment hi he afegit alguns elements com la realització de PCR als contactes estrets.

Per tant la presentació té un component més pedagògic de cara a la ciutadania?

Exactament. Té una voluntat pedagògica per explicar que tenim un full de ruta.

El missatge de fons és tranquil·litzar la gent respecte a què el confinament només arribarà en cas de màxima gravetat amb perill de col·lapse hospitalari?

Fins que sigui greu no, fins que sigui necessari. Cal pensar, però, que la raó d’un confinament és el d’evitar el col·lapse i que el sistema sanitari ja no pugui donar resposta assistencial als casos. Nosaltres ara mateix no estem en aquest estadi. Tret de l’Hospital Arnau de Vilanova que està tensionat a la resta de centres tenim ingressats però en un volum que ens permet fer totes les tasques assistencials habituals d’un mes de juliol amb normalitat, amb una tercera part de la plantilla de vacances. Per tant, no hi ha cap raó per fer un tancament. Però és molt important ser capaços de doblegar la corba, perquè si es disparen els casos hi ha més possibilitats d’impacte en la xarxa assistencial.

L’aixecament del confinament del Segrià demostra que les mesures restrictives són efectives?

Sí. N’és un bon exemple. Han estat mesures molt dures que han comportat un sacrifici molt important per a la ciutadania del Segrià. Però s’ha demostrat absolutament necessari i efectiu. És bo que les mesures es relaxin, ara bé, els ciutadans no ens podem relaxar, només estem a l’inici del descens de la corba.

Les mesures són de més difícil aplicació en una gran conurbació urbana com la de Barcelona?

És més difícil perquè el nivell de mobilitat és molt diferent. Quan sorgeix el brot de l’Hospitalet es va estenent als barris limítrofs de Barcelona resseguint les línies de metro.

Que vol dir que estem davant de 10 dies crítics?

Vaig fer servir aquesta expressió, que després va utilitzar el president Torra, no pas perquè tinguem molts malalts crítics, sinó des de la perspectiva que tenim una corba de contagis en augment i que cal doblegar en aquests dies.

Però les crides a les restriccions socials no es contradiuen amb la potenciació del turisme per part del Govern?

Que vingui gent és compatible. O que nosaltres anem a altres llocs. I cal tenir present que cap país o regió europea preveu que arribaran el mateix nombre de turistes que ho feien abans de la pandèmia. Cal posar-ho en el context actual on es viatja però no amb la mateixa intensitat d’abans.

Hi ha recomanacions de molts països de no viatjar a Catalunya...

Visitar qualsevol punt de Catalunya és segur. Les xifres epidemiològiques estan millorant i tenim una xarxa sanitària preparada.

El director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries del Ministeri de Sanitat, Fernando Simon, diu que epidemiològicament millor que no vinguin els turistes.

Hem de trobar un equilibri entre la vitalitat econòmica de tots els sectors i l’àmbit epidemiològic. El que diu el doctor Simon ho puc entendre perfectament des del punt de vista epidemiològic però quan tens en compte totes les vessants de la salut pública s’han detenir cal tenir present altres elements. També el fet que l’activitat econòmica és font de salut. La pitjor malaltia que ens trobem és la pobresa i la desigualtat. I aquesta crisi, malauradament, ens deixarà molta pobresa i moltes més desigualtats de les que ja tenim. Per tant, hem de compatibilitzar-ho tot, pensant en tots els elements sempre des de la vessant de la salut.

Alguns epidemiòlegs clamen per confinaments totals per evitar els contagis. És així des del punt de vista científic?

Això se sustenta científicament si es vol evitar contagis. Tancats no ens contagiem. Però aquest és un punt de vista estrictament epidemiològic. Ara bé, les conseqüències que té un tancament són molt greus des de tots els punts de vista de la salut: de l’esfera emocional de les persones, en l’impacte sobre les addiccions i també vol dir paràlisi econòmica, gent que es queda sense feina i que la seva salut se’n ressentirà a conseqüència d’això. Els efectes que ha tingut la crisi econòmica del 2008 sobre la salut són molt importants. Cal una mirada molt polièdrica.

És més perillós anar al cinema o al teatre que a la platja o a una terrassa de bar?

No, no ho és.

I perquè es van decretar restriccions en un àmbit i no en l’altre, tot i que després el TSJC les ha aixecat?

Son mesures que clarament calia revisar. Aquestes restriccions buscaven reduir la mobilitat una mica. Perquè la mobilitat està clarament relacionada amb el contagi. Però la mobilitat no es redueix una mica. O es redueix o no es redueix. Ara bé, siguem clars, els teatres que hi havia oberts a l’àrea metropolitana de Barcelona eren una quinzena de setanta i els cinemes desgraciadament no tenien massa afluència de públic en la majoria de casos fins i tot abans de la Covid. Per tant representava una mobilitat molt petita i tampoc l’evites perquè la gent si no pot quedar per anar al cinema pot quedar per anar a fer un cafè. I a més et comportava que la gent no entengui la mesura.

En la prohibició de l’oci nocturn no semblen tenir tants dubtes. Perquè?

Perquè aquí la mobilitat sí que és força més important i amb molta gent i aglomeració en algunes zones. En aquest tema ho teníem molt clar i era una mesura que al món local també es reclamava força.

Els preocupa l’operació sortida del mes d’agost amb una mobilitat intensa?

Ja ha sortit molta gent. En la mobilitat cal tenir en compte que la gent es mou però també com es mou. Amb quina responsabilitat es mou cadascú. Si ets una persona responsable en el teu lloc de residència i vas a passar un dies fora però continues amb la mateixa actitud no hi ha cap mena de problema. El que passa és que l’estiu és temps de relaxació però les normes de seguretat per evitar els contagis no es poden relaxar. L’estiu és també temps de retrobament i cal retrobar-se amb amics i familiars però de forma responsable. Mirar d’ajuntar-se en un nombre discret de persones, per grups en comptes de tots a la vegada, etc. Això no ho sembla però és molt important, i ens hi juguem molt en uns dies que són crítics.

Doncs a l’inici dels rebrots es va demanar no moure’s i no anar a les segones residències en cap cas. Què ha canviat perquè ara parlin de mobilitat responsable?

El secretari de Salut Pública. Sempre hi ha diversitat d’opinions i jo tinc les meves, laqual cosa no vol dir que tingui raó.

Seria positiu pel control de la pandèmia augmentar la identificació en temes com el transport públic o locals d’oci. Saber amb qui t’has assegut a la vora?

Hi ha elements com els desplaçaments en autocars que podrien incloure aquesta mesura. Però hem de tenir present que estem davant una qüestió temporal i en cap cas això tindria a veure amb un passaport.

Està en contra del passaport serològic? La presidenta de Madrid o científics catalans com Oriol Mitjà que assessora al Govern l’han defensat.

Hi tinc una excel·lent relació amb Oriol Mitjà i m’assessora. Però no crec que aquesta sigui una bona mesura per diversos motius. Perquè ens pot crear dubtes, ja que científicament encara no sabem quin és el grau d’immunitat dels anticossos. I també perquè pot generar desigualtats si es fa servir perquè unes persones no puguin fer determinades coses en funció del passaport. O pot incidir en l’accés a una feina, determinats llocs d’oci... La identificació explícita de que algú tingui o no tingui una malaltia no és bo.

Han definit el pla de control de la pandèmia a dos anys vista. Aquest és el temps que creuen que durarà?

Quan parlem de dos anys, el concepte que posem a sobre la taula és que haurem de conviure amb aquest virus durant mesos.

I en què hem de confiar més en tractaments farmacològics que puguin apaivagar els efectes del virus o en la vacuna que eviti el contagi?

Si parlem de la vacuna, en el millor dels casos, a finals d’any podria estar disponible la que elabora la Universitat d’Oxford. Però després s’ha de fabricar i distribuir i parlem de milers de milions de dosis. Amb totes les problemàtiques logístiques i derivades econòmiques. Això ens porta a com a mínim un any. Però durant aquest temps d’espera de la vacuna jo més que en un fàrmac miraculós confiaria en la vacuna que ja tenim ara mateix que no és altra que la del rentat de mans, la mascareta i la distància física entre persones.

El nostre actual sistema d’organització social de massificació urbana, activitats i consum de masses, etc, és un perill davant la pandèmia? L’hem de canviar aquest sistema?

No. Hem de canviar coses però perquè hem de fer que aquest món sigui sostenible, també mediambientalment. Però no ho hem de fer per la por a la pandèmia. La por no pot ser mai un element que serveixi per gestionar els canvis a la nostra societat.