Hores greus per a Arcadi Oliveres. Considerablement malalt, la seva família ha obert una pàgina web perquè tothom que així ho desitgi li pugui fer arribar els seus missatges en els darrers dies de vida del conegut activista. Qui vulgui acostar-se aquests dies al pensament de l’Arcadi –com familiarment l’anomena gairebé tothom que el coneix– pot fer-ho també amb Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar, un llibre de converses amb Mar Valldeoriola recentment publicat per l’editorial Angle. Durant mesos, Valldeoriola va parlar amb Oliveres de diversos temes que l’autora ha agrupat temàticament. Això inclou, inevitablement, la pandèmia de la Covid-19 i les seves conseqüències socials, que van afectar la redacció del llibre i obligar als seus autors a haver de "seguir parlant amb distància, mascareta i a un ritme diferent".

A Paraules d’Arcadi, l’expresident de Justícia i Pau entrellaça, amb el to planer i didàctic que sempre l’ha caracteritzat, l’anàlisi d’algunes de les qüestions que més l’han preocupat al llarg de la seva vida amb la seva pròpia biografia personal, com el seu pas pels Escolapis del carrer de Diputació de Barcelona –que s’havia nodrit "de professors de la República castigats pel franquisme" amb un pensament que destil·lava una "crítica molt forta cap al règim"– o la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SEDUB). Oliveres també recorda la influència de Lluís Maria Xirinacs, de qui va aprendre la teoria de la no-violència, de Francesc Botey i Manuel Sacristán, entre d'altres, així com la seva primera visita a Mondragón, "on vaig poder aprendre com era el món cooperatiu i que hi podia haver capacitat de decisió en el món empresarial". "Si vaig estudiar econòmiques crec que va ser precisament per ganes de canviar el món i aquestes premisses", relata sobre el seu pas per la universitat, "jo no vaig estudiar econòmiques per fer més rics al que ja ho són, sinó precisament per veure què es pot fer per treure de pobres els més pobres davant un sistema tan injust com en el que vivim."

Una vida de militància

"Les meves arrels pacifistes em venen de diverses persones", rememora Oliveres al llibre. Entre elles, esmenta al seu pare –"a qui la guerra va enganxar amb vint-i-un anys i va estar tres anys al front"–, al ja mencionat Xirinacs, al president de Justícia i Pau durant 25 anys Joan Gomis i a Frederic Roda, fundador de la Universitat per la Pau de Sant Cugat.

La seva convicció en les idees de justícia social i no-violència van portar a Oliveres a participar al International Peace Bureau (IPB) –que ell mateix defineix com a "la gran coordinadora mundial dels moviments pacifistes, sorgida a finals del segle XIX"– i a coincidir en els primers passos del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, a nombroses campanyes d’objecció fiscal a la despesa militar –"l’objecció fiscal és necessària; i quan parlem de guerra, que és un dels meus maldecaps, si tenim un mínim de consciència pacifista és una qüestió que cal tenir en compte"– i a la iniciativa possiblement més coneguda, per ser també la més recent, del Procés Constituent, de la que en parla llargament. "La política institucional jo l’he vorejat però mai hi he entrat", reconeix. "Per què? Crec que per convicció, però també per intuïció", segueix al confessar els seus "dubtes sobre l’eficàcia de certs organismes institucionals", en particular després de l'amarga experiència –de les que la vida d'un activista, com se sap, en va plena– que una proposta de transparència sobre el comerç d’armes a l’ONU quedés aigualida per una finta diplomàtica dels EUA.

El llibre reserva alguna sorpresa al lector, com que "hi va haver un moment que a mi, per mitjà del Procés Constituent, se’m va demanar entrar en política institucional", però "tant per conviccions com per intuïció, ho vaig desestimar". Per a Oliveres, "la idea del Procés Constituent" com a catalitzador de "coalicions electorals" de formacions d’esquerres va ser "més una il·lusió que una realitat", "una idea potser ingènua, potser utòpica".

El procés independentista va acabar amb aquest projecte, perquè "hi havia una part que s’inclinava per Podem i altres, per reacció o per principis, pels projectes de la CUP" i "com que són dos projectes que en alguns àmbits coincideixen poc, el Procés Constituent es va convertir en un tête à tête entre els dos sectors", la qual cosa "hipotecava molta feina" de tal manera que "algunes persones van anar saltant".

Tanmateix, Oliveres no es mostra crític amb el Procés ja que en "el cas dels presos polítics del procés independentista torna a posar-se en primer pla el valor de la desobediència civil". Destaca, per exemple, com "la història del procés català, amb la culminació del gran acte desobediència de l’1 d’Octubre, l’hem de remuntar a les retallades que es van fer de l’Estatut, un cop aprovat pel Parlament i pel poble català".

"Per mi tot el procés era una manera de trencar amb les estructures heretades d’un règim franquista i d’una monarquia que arrossega una sèrie de tics i de llasts del passat que no ens duen enlloc" o "que ens duen pels camins de l’anti-democràcia i els règims anteriors", opina Oliveres en un pas del llibre. Del que es tractaria, doncs, és de "demostrar que la independència de Catalunya pot anar més enllà de crear un símil d’estat com l’Estat espanyol". Per al veterà activista caldria que "la nova República demostrés que pot tenir un sistema econòmic diferent, que pot ser fraternal, que protegís els més febles, que tingués un bon sistema de pensions, que cuidés de l’entorn i el medi ambient... que pogués practicar una democràcia real i que promogués la vida digna de tothom."

Aprendre, fins i tot en temps de pandèmia

Un dels altres eixos del llibre és l’èmfasi d'Oliveres en l’ensenyament com a eina transformadora. "Objectivament parlant", reflexiona, "mai havíem tingut tantes possibilitats i tants coneixements com ara... tants coneixements científics, tantes descobertes...; ara podríem tenir-ho tot, i repartir-ho bé, però el sistema no ho permet". "Tenim els coneixements i la intel·ligència però no sabem parar la màquina", afegeix, "perquè és una màquina que beneficia molt poca gent però que la beneficia molt i té les palanques suficients perquè continuï jugant al seu favor, i quan no és així, continuen intentant-ho per mitjà de la força."

Tan important com garantir l’existència material, assegura Oliveres, és la pedagogia, ja que "per poder exercir la llibertat cal tenir uns requisits previs: unes condicions socials, polítiques i econòmiques determinades i també unes sòlides i fermes conviccions que no es deixin influenciar per certs entorns o relats que vulguin modificar la nostra opinió o distorsionar-la".

Pedagogia també, i sobretot, en temps de pandèmia, les conseqüències econòmiques de la qual no afecten "les estructures del capital, però sí els sectors més vulnerables, que són els que reben sempre: persones sense papers, treballadors i treballadores temporals, treballadores de la llar, falsos autònoms..." La pandèmia "no ha estat igual per a tothom" i "ha evidenciat la necessitat de canvis radicals en l’estructura econòmica".

Segons Valldeoriola, la família de l’Arcadi treballa aquests dies ordenant papers "amb l’objectiu de construir-ne un arxiu personal que rememori i recordi tants moments de vida viscuda". Potser el millor resum de tot plegat és el de la màxima que el propi Oliveres menciona a Paraules d'Arcadi en referència al títol d'un llibre de l’historiador britànic E.P. Thompson: Protesta i sobreviu.