"Que la crisi la paguin els rics", "Violència és cobrar 600 €", "No és una crisi, és una estafa", "No som antisistema, som canviem sistema", "Si no ens deixen somiar, no els deixarem dormir", "- Policia + filosofia",...

Centenars de frases com aquestes, escrites en trossos de cartró, penjades als murals o exhibides per assistents a les assemblees del 15M convidaven a la reflexió a qualsevol persona que s’hi acostés. Què era allò? Què estava passant?
"Els nostres drets o els seus beneficis", "No, hay pan para tanto chorizo", "Anem poc a poc, perquè anem lluny" ... sentències que es van fer populars, però cap a on anava aquell moviment?

Els "dirigents" de sempre passaven gairebé desapercebuts. L'independentisme, que aquell mateix any prendria tremenda embranzida, no es veia. Infinitat de curiosos destinaven hores i hores a observar i escoltar, i molts es decidien a participar amb aquells signes silenciosos d’aprovació o rebuig de discursos i propostes.

Estudiosos dels moviments socials i columnistes van escriure de seguida sobre la naturalesa del 15M. Alguns exageraven. Altres la minimitzaven i fins i tot algú s’atrevia a especular sobre qui eren "els organitzadors".

Calia seure entre els reunits i prendre notes per constatar la complexitat del fenomen i contrastar-ho amb les barbaritats que es podien arribar a dir des de fora, com les expressades pel conseller d’Interior d’aleshores, Felip Puig, que parlava en termes propis del clavegueram policial. Hi havia, va dir, "nuclis clarament organitzats" de centenars de "professionals del desordre públic i de la violència urbana".

"Democràcia real", exigien els indignats. "Que no ens representen, que no" cridaven un cop i un altre, en sintonia amb una part important de la societat, emprenyada amb les retallades imposades pel poder polític i econòmic i espantada davant el retrocés en la prestació de serveis públics.

Arcadi Oliveres, que era una de les persones més escoltades a les places, deia que el que costava d’entendre era com aquell moviment no havia començat abans.

El 15M recollia expressions d’indignació davant els privilegis atorgats als càrrecs institucionals, la manca de possibilitats de participació popular en les decisions, els procediments utilitzats en les convocatòries electorals i la repressió exercida contra els moviments de protesta.

Amplificava el rebuig contra el poder de la banca, les privatitzacions, els desnonaments, els acomiadaments, la precarietat laboral, les desigualtats i la gestió de la crisi en el seu conjunt.

Els indignats volien trencar amb les pràctiques tradicionals de delegació en representants. Ningú podia parlar en nom del 15-M. El poder que tenia el moviment, poc o molt, es trobava sense cap mena de dubte en l’assemblea. Van crear comissions d’Acció, Difusió, Artística, Jurídica, Ensenyament, Sanitat, Continguts, Economia, Internacional, Cuina,... Les decisions sobre qualsevol tema es prenien per consens, i si no n’hi havia es tornava a discutir.

Un cert nombre d’indignats vivia a les places, altres anaven i tornaven i molts seguien l’esdeveniment circumstancialment. Era una iniciativa multitudinària, radical, perquè posava en qüestió les arrels del sistema polític i econòmic. Acreditats sociòlegs asseguraven que el moviment sintonitzava amb les inquietuds de més del 70 per cent de la població. Persones vinculades al sindicalisme i al moviment veïnal lamentaven però, discretament, l'amnèsia del 15M, la ignorància de lluites anteriors.

A les places es respirava durant aquells dies un clima de contestació, de subversió, amb coneixement de la simpatia que havien despertat, però també amb certa consciència de viure al marge de la resta de la vida ciutadana, que es desenvolupava amb normalitat.

Sorprenia la quantitat de vegades que els reunits en assemblea cridaven: "Aquí comença la revolució". I quedava obert, es clar, un gran interrogant. Quina revolució? Quin canvi reclamaven els indignats?
​
El grau de "consciència revolucionària" era òbviament molt desigual, i discutible. Calia prestar atenció al que es deia, perquè certament hi havia gent que parlava "contra el capitalisme", però també n’hi havia qui es conformava amb reformes no estructurals.

Les reivindicacions que van consensuar no eren poca cosa, sobre tot si es té present l’agenda actual dels qui es reivindiquen hereus del 15M. Els indignats reclamaven millores en les condicions de treball, respecte efectiu del dret a l’habitatge, reforma del sistema bancari, reforma fiscal, sanitat i ensenyament públics i de qualitat, canvi del sistema judicial, reducció de la despesa militar, millora dels serveis públics, protecció del medi ambient, mitjans de comunicació democràtics, accessibles i participatius... Demanaven transformacions reals. Un canvi de règim. Una economia i un poder polític al servei de les persones.