Segon examen de la vaga feminista del 8 de març. Amb motiu del dia de la Dona Treballadora –dia internacional de la Dona, després de ser institucionalitzat per les Nacions Unides–, el moviment feminista de tot l’Estat torna a convocar una aturada laboral de 24 hores. Amb els precedents de les “vagues de totes” del 2014 i el 2015 a casa nostra, que alhora són filles de les mobilitzacions contra el feminicidi a l’Amèrica Llatina, la convocatòria del 2018 va superar totes les expectatives: assemblees arreu del país, un matí ple d’accions reivindicatives i marxes massives a la tarda, amb 200.000 manifestants a Barcelona segons la Guàrdia Urbana (600.000 segons l’organització).

De nou, les feministes aturen el consum, les cures, el treball formal i l’estudi. Perquè, de nou, volen destacar el paper que juguen les dones més enllà de les feines reconegudes com a tals, com ara el treball domèstic, el manteniment dels més vulnerables, les tasques reproductives... Amb la ressaca de la vaga del 21 de febrer, l’any de l’ascens de Vox a l’esquena, i l’èxit del 8-M passat, aquest març serà un bon moment per posar el termòmetre al feminisme. Com s’enfoca la vaga arreu del territori català? Parlem amb membres de diversos comitès.

Les ciutats catalanes, nuclis del moviment

A Barcelona, que concentrarà les mobilitzacions més multitudinàries, quasi hi ha un comitè per cada barri. És el cas de Sants, per exemple, que manté la xarxa del 2018 i enguany aplega prop de 120 dones de diferents edats, tal com explica Ana Al Bitar, membre del col·lectiu Trama Feminista i de la coordinadora de la vaga: "Les veïnes, estem organitzades en diferents comissions. Des de les que preparen els cartells fins a les que parlen amb els homes perquè s'encarreguin de fer les tasques de cures aquell dia". Les multes que van arribar durant aquest any pel tall a la Gran Via no han tirat enrere les vaguistes: "Creiem que aquesta repressió es pot repetir. De fet, ja ens estem preparant amb caixes de resistència. Però seguirem fent allò que ens vingui de gust fer, arribin multes o no".

Al Bitar creu en una vaga "per aturar-ho tot" i fer latent "l'explotació econòmica de les dones", però, a un any vista, també recull algunes reflexions crítiques: "Ens agradaria que no es quedés en una diada. La vaga del 2018 va tenir molt impacte mediàtic, però cal seguir construint durant l'any". 

On recorden bé la vaga del 2018 és a Sant Cugat del Vallès. Un tall a les vies dels ferrocarrils a primera hora va motivar la denúncia de Mossos d’Esquadra contra les manifestants, que van ser identificades: “Aquella acció era legítima. Era un dia de vaga general. Moltes treballadores estan coaccionades per no fer vaga. Aturar un tren és una eina de solidaritat per aturar les connexions amb altres llocs de treball”, reivindica Anna Sala, membre del comitè de la localitat i de la plataforma 8MilMotius, que aplega les afectades per la denúncia.

FGC demana per a totes elles 26.000 eurs de responsabilitat civil. La seva acció, però, ha despertat la solidaritat de moltes veïnes: “La setmana passada érem una cinquantena de dones a la plaça, esperem ser-ne més que l’any passat. Però això no es queda a Sant Cugat, s’estén per tot el Vallès”, explica Sala.

A Girona, on, segons la Policia Municipal l’any passat es van manifestar fins a 8.000 persones a la tarda, esperen una altra jornada sense incidents. Es tracta d’una de les ciutats on el calendari independentista acostuma a tenir èxit, i això pot passar factura al març lila: “Les dones que han fet vaga el 21-F ara els dificulta tornar a fer vaga el 8-M, i viceversa. Però són mobilitzacions germanes”, explica la Júlia Terricabras, activista del col·lectiu Malapècora i membre de la Coordinadora de Feminismes Anticapitalista.

Les vagues no són fàcils de convocar, diu, però en aquest cas la fórmula de l'aturada laboral pren una rellevància cabdal: “En el cas de la vaga feminista, clar, molta gent considera que hi ha dones que no treballen. Perquè estar a casa cuidant nens, no és feina, diuen”. Per aquest motiu, l'activista considera necessari convocar-la de nou, "i repetir-la tants anys com calgui", explica. En aquesta línia, Terricabras destaca la participació de treballadores de la llar a les comarques gironines: "Són sovint dones migrades, pràcticament sense drets laborals".

Però, com passa a altres moviments polítics, dins el moviment feminista també hi ha conflictes. Això s’ha fet palès a Lleida, on la Marea Lila, plataforma encarregada de convocar el 8-M passat, s’ha dividit en dos espais. Els conflictes principals: la participació d’homes als comitès –no acceptada per la gran majoria de plataformes- i la presència de sindicats majoritaris, com CCOO o UGT, que no han convocat la vaga de 24 hores: “Sabem que hi ha dones d’aquests sindicats que donarien suport a la vaga. No les volem deixar fora”, justifica Maria Alloza, membre de la Marea.

Per contra, des de la coordinadora 8M, l'altra plataforma, no estan d'acord amb l'assistència d'aquestes organitzacions i de partits polítics, com el PSC o ICV, que asseguren que estan "controlant" l'espai. Anna Arinyo, activista feminista i per la salut pública a Lleida, explica que la Coordinadora porta mobilitzada ja un mes i aplega pobles de l'entorn de la ciutat: "Des del 8 de febrer que hem fet diverses accions, com ara la cassolada al rectorat o les denúncies al bisbat de Lleida pels casos de violació i pederàstia", diu. El 8 de març, la capital de ponent serà escenari de dues manifestacions en paral·lel, fruit de les desavinences.

El territori es mou en clau feminista

La vaga feminista no només s’està organitzant a les grans capitals catalanes. També ha arribat a zones més rurals, com és la comarca del Moianès. Ho explica Alba Morell, membre de la CUP de Monistrol de Calders i del comitè comarcal que aplega sis dels deu municipis, la majoria dels quals compten per primer cop amb activistes feministes: “Fins ara, les comissions de dones als pobles estaven formades només per dones grans i enfocaven el dia de la dona treballadora amb un caire una mica arcaic, amb tallers de cuina o de cosir”, explica Morell.

Enguany, dones de diferents pobles -com ara Olò, Collsuspina, Calders o Monistrol de Calders- s’han trobat per afrontar la convocatòria conjuntament, sent conscients que la seva realitat és més hostil per a les activistes: “Als pobles petits, sempre hi ha més por. Jo ja m’estic imaginant qui es posarà les mans al cap a Monistrol! Però, encara que sigui des de la crítica, ja està bé que se’n parli. Que el terme feminisme arribi a poblets de 600 habitants ja és una victòria”, considera.

En una altra gran ciutat, com és Reus,  Deu anys després que el col·lectiu Cau de Llunes iniciés la primera manifestació a Tarragona amb motiu del Dia de la Dona Treballadora, les reusenques i la resta del Camp de Tarragona compten amb motor propi: “A Alcover, un municipi de 5.000 habitants, van aconseguir convocar 60 dones al Casal la Bretxa. I les edats anaven dels 16 als 70 anys. M’emociona!”, diu Marta Minguella, militant de la CGT i membre del comitè de Reus. Minguella veu clarament una pujada de participació respecte a l’any anterior: “S’hi han sumat encara més poblacions. El fet que no sigui una vaga només laboral, fa que moltes dones s’hi apropin. N'hi ha que fan política des de la quotidianitat, i tenen moltes coses a dir”, explica. El 7 de març al vespre, les feministes han decidit convocar una marxa de torxes per Reus que començarà a l’institut Vilaseca, d’on era alumna la jove menor d’edat assassinada per la seva parella el 31 de gener.

I no només les reivindicacions laborals estan en boca de totes les feministes. La reacció a l’aparició de Vox també està actuant com a revulsiu de la lluita. Ho explica des d’Igualada Paula Allué, membre del comitè 8M Anoia: “La vaga del 2018 és un llegat que hem de preservar i cultivar. És evident que no s’ha assolit l’objectiu. Fins i tot, avui dia, amb el creixement de l’extrema dreta, es tornen a posar en dubte drets que crèiem guanyats”, explica.

De la convocatòria d’ara fa un any, a Igualada van intentar fer néixer un petit col·lectiu feminista que s’allargués en el temps, però no sempre és fàcil mantenir el moviment quan s’està a prop del gegant barceloní: “És fàcil convocar una mobilització i que acabem sent una bona gentada. El que costa és que la gent s’impliqui més enllà d’un parell de manis feministes l’any”.