Pocs haurien apostat per una multitud tocant palmes a una balladora al Sónar, o a una sala plena d'italians entonant cançons de desengany amorós – al Sónar, també. Per a la reinvenció d'aquests gèneres no hi ha hagut prou amb una base electrònica. Rosalía i Liberato, que poc tenen a veure al plànol sonor, han desencadenat no obstant processos paral·lels a Espanya i Itàlia: han reinventat una música tradicional que els joves no només han tornat a escoltar i a cantar, per voluntat pròpia, per primera vegada, sinó que han convertit en himnes de tota una generació.

El Sónar, encara que temps enrere fos una cita de música purament electrònica, ha trencat els seus propis límits al seu 25è aniversari. Fa ja algunes edicions que va concedir certa permeabilitat a l'omnipresent indie – el que es pot apreciar en els caps de cartell que convocaran a majors masses aquest any, Gorillaz i LCD Soundsystem – fruit d'alguna que una altra retroalimentació amb altres festivals de la ciutat, com el Primavera Sound.

Amb la celebració del seu mig lustre, Sónar ha recuperat a grans estrelles que ja havien passat per la seva catifa. Diplo va donar la pausa d'una nota blanca a una tarda eminentment de fusió eletrònica africana, entre els quals es va explicar el mestre Black Coffee i Kokoko!, que van fer tremolar la gespa artificial i ballar a les més de 123.000 persones que assisteixen al festival (en total, entre les dues seus de Fira Barcelona, a Plaça Espanya el Sónar de Dia, i a L'Hospitalet de Llobregat el Sónar de Nit). Però els majors descobriments – o confirmacions – d'aquest Sónar 2018 són les reconstruccions del que s'arriscava a quedar-se antiquat. Les avantguardes són Rosalía i Liberato.

Kokoko!, l'electrònica africana / Alessandro Migliardi

Rosalía o la reinvenció del flamenc

El que ha fet Rosalía ha estat una desestructuració del gènere. La jove de 23 anys, dels afores de Barcelona, no s'ha criat en el flamenc, sinó que ho va anar a buscar ella mateixa. Va estudiar-lo i el va estimar, tot alhora. Per això se'l va sentir propi i no heretat, i es va trobar prou alliberada com per furgar fins a trobar les arrels, per identificar l'essencial per, com diu ella, “reinterpretar-lo”. Més que una finestra d'aire fresc, la seva creativitat en aquesta reinterpretació ha fet saltar per l'aire els esquemes del folklore.

El seu carisma i la novetat van omplir el Sónar Hall, la sala coberta més gran del Sónar de Dia, molt abans del començament del concert. Un públic potser sorprenent mixt entre homes i dones, indiscutiblement jove, i genuïnament inquiet, amb aquesta sensació de ser a punt de ser testimoni d'un fet rellevant d'actualitat, per poder donar fe del que està passant. De Rosalía.

Rosalía i la reinvenció del flamenc / Alessandro Migliardi

"Jo no sóc la típica persona que escolta flamenc. Em sembla bonic, però no és el meu estil. Amb Rosalía és diferent. Crec que el que ha sabut fer és agafar aquesta música que li agrada a ella, desvincular-la de la imatge més antiquada i transformar-la de manera que la puguem entendre la gent més jove. Ens ha obert la ment.", explica Irene García, granadina de 17 anys, que va descobrir a la cantant amb el seu debut "Antes de morirme" en col·laboració amb Tangana, en un vídeo que aviat havien vist més de 9 milions de persones.

Alguna cosa del trap de Tangana se li ha quedat a Rosalía d'aquesta experiència, que ara irradia en la seva estètica i en les seves coreografies (com el quad que va pujar a l'escenari, per exemple). Però les seves melodies beuen també del R&B, i les seves lletres són pures: “La seva claredat mai és enfosquida / I tota llum d'ella és vinguda”, canta en una línia de San Juan de la Cruz en Aunque es de noche, tema del seu àlbum Los Ángeles, que recupera clàssics del flamenc. Així és ella. Ara murmura, ara es creix. Amb coratge, amb delicadesa. Amb sensualitat i afecte, amb rebel·lia. I per això, aquesta generació ha deixat de dir que el flamenc no és del seu estil. Amb ella sí se senten identificades.

En aquesta nova edat d'or del flamenc, El Niño de Elche – Francisco Contreras – té molt a dir, amb la seva pròpia reinterpretació del gènere en paral·lel. Com a homenatge al festival en el qual tantes vegades ha actuat va delectar al costat del ballador Isabel Galván amb un xou inèdit i que arriba a la vora del surrealisme, més enllà de la seva habitual experimentació i que va omplir el SónarComplex d'una intensitat palpable.

Si Bansky cantés cançó napolitana: Liberato

Liberato és al Sónar el que Bansky al MoMa. Tal va ser l'efecte a Itàlia quan el Sónar va desvetllar que estava al seu cartell: els italians van avançar als francesos com a segon major públic estranger del festival – el lideratge el mantenen els anglesos. I és que Liberato (alliberat) és el nou ídol i només ha concedit un concert a Torí en la seva (encara recent) trajectòria.

Ningú no sap qui és Liberato. Sempre vesteix de negre, amb caputxa i un buff que li cobreix per sobre del nas. No perquè el contingut de les seves cançons li obligui a ocultar la seva identitat. L'única cosa que se sap de Liberato és que és de Scampia, el suburbi napolità que porta la pesada etiqueta de feu de la Gomorra. No obstant això, (ell o ella) no parla de política, com altres cantautors de la molt prolífica cançó italiana. La seva revolució és de concepte. Les seves lletres versen sobre l'amor impossible, desenganys i abandons.

Liberato, la cançó italiana electrònica / Alessandro Migliardi

És el que a Nàpols anomenen “cançó neomelódica” i a la resta del món, “cançó napolitana”. Però Liberato és la cançó neomelódica que les mammas no escoltarien. És, de fet, música urbana electrònica. “No és música electrònica italiana, és música electrònica napolitana”, em corregeix un grup d'italians residents a Barcelona, que es dediquen al màrqueting i a la traducció. Itàlia sempre ha estat una marca internacional, però en canvi a Nàpols se li atanyen els pitjors mals del país: pobresa, corrupció, màfia...també la millor pizza. Però no brilla per cap dels nous valors culturals.

“Que Liberato toqui al Sónar em fa estar orgullós. Ha sortit del barri, i ha portat amb ell la mateixa música napolitana que només s'escoltava a Nàpols”, exclama Antonio Bello Dentro, original de Chiusano di San Domenico, un petit municipi de menys de 3.000 habitants a la regió de Campània, amb Nàpols com a principal nucli urbà proper. “La música neomelódica no ens identifica. En canvi, Liberato el que fa és recuperar aquestes mateixes lletres però amb electrònica”, analitza el jove napolità, expatriat fa més de 6 anys, que defineix la seva professió com videomaker, i que ara resideix a Malta.

“Tots som Liberato”, crida algú. S'especula que pugui ser un cantautor conegut explorant un altre vessant musical sota una identitat oculta. Una de les noies del grup, traductora italiana establerta a Barcelona, confessa que si sabés quina cara té, probablement no li agradaria tant, que només és una estratègia publicitària. “No sé si això és màrqueting, però si ho és, ho fa molt bé i també l'admiro per això”, resol l'Antonio.

I és que el Sónar, malgrat la seva transició aperturista més enllà de l'electrònica, el que ha mantingut al llarg de les 25 edicions és aquesta vocació avantguardista, d'apostar per l'incipient, de jugar a endevinar que escoltarem demà. Flamenc i cançó napolitana podríen ser part de la resposta.

El públic es rendeix a Gorillaz, al Sónar de nit / Alessandro Migliardi