Després de la bona acollida del Tríptic -que reuneix en un sol volum Permagel, Boulder i Mamut- i de ser finalista al Booker Prize, Eva Baltasar segueix el seu camí particular: escriu les històries que li interessen, amb el llenguatge poètic que l'estimula. Lúcida i amant de crear personatges incòmodes, ho ha tornat a fer amb la protagonista d'Ocàs i fascinació, la seva darrera novel·la acabada de publicar a Club Editor, segell editorial que per ella és casa.

Eva Baltasar (Barcelona, 1978) no llegeix crítiques ni entrevistes, i es manté lluny de les xarxes socials. Tampoc acostuma a rellegir els seus llibres, perquè li provoquen una sensació similar a la que experimenta quan es troba a amics o amants a qui fa temps que no veu i veu els canvis en l'altre, però també en ella mateixa.

El que sí que fa és gaudir molt allò que escriu, i aquí s'ho ha passat molt bé creant una dona jove que es queda sense res, i que fa de dona de fer feines per sobreviure. Hi ha ofec, infern personal, i la certesa que ningú és indemne a la precarietat que ens envolta. De tot plegat en parlem en aquesta entrevista.

Quina va ser l'espurna que va encendre l'escriptura d''Ocàs i fascinació'?

Encara no havia acabat el Tríptic quan el vaig començar, el tenia gairebé enllestit i tenia la necessitat de trobar una altra veu. Jo visc amb aquesta necessitat de tenir aquesta companyia diària d'una protagonista que no sé com és i la vaig coneixent una mica dia a dia. En el cas d'Ocàs tenia clar que volia una dona de fer feines, perquè jo he estat una dona de fer feines. Ho vaig ser quan estudiava a la universitat i tenia una feina molt precària en una cadena de cafeteries, amb uns horaris molt llargs, un sou miserable i un caps que em maltractaven directament. I vaig dir "prou!, així no puc seguir, perquè se'm pansirà l'esperit i acabaré fatal".

Vaig pensar que una cosa que sé fer bé és netejar, la meva mare me'n va ensenyar molt bé i soc de signe Verge que diuen que ja tenim aquesta tendència a l'ordre i a la neteja. I vaig dir, "mira, faré de dona de fer feines, m'organitzaré els meus horaris, triaré els dies que em deixaré lliures, fins i tot puc arribar a guanyar més diners, negres, però més diners. I estaré sola, no hauré de tractar amb el públic que és una cosa que a mi em cansa, perquè et trobes gent molt maca, però també...".

Moltes reflexions de la protagonista van sobre el que implica entrar a casa dels altres.

Clar, jo fent de dona de fer feines, vaig descobrir que entres a casa de gent que no hagués pogut entrar, perquè, qui entra a casa nostra? Els amics, els familiars, però una dona de fer feines és una persona que no coneixes de res i que entra fins a la teva tauleta de nit, la intimitat més íntima. I jo no era com la protagonista d'Ocàs, no teixia cap engany, feia el meu horari, no espiava, però tanmateix la casa sap històries i te les vol explicar. I tots tenim coses estranyes, que són les que amaguem quan ve gent, però quan ve la dona de fer feines ningú amaga res. I a mi això em seduïa molt. Allà va quedar, i ara a l'hora d'escriure volia una dona de fer feines, però especial.

També hi havia la intenció d'evidenciar la precarietat que ens envolta?

Sí, perquè com a escriptora em veig una mica com un símptoma de l'època, del que hi ha. Ara visc en un poble, a Cardedeu, i no trobes gent dormint al carrer, o molt puntualment, però aquí a Barcelona, quan hi vivia, al portal de casa... i a més, [trobava] gent molt diferent i de perfils molt diferents. Ara et trobes gent al carrer que té feina, però precària, els hi dona per menjar i comprar roba però no per pagar-se un sostre, ni tan sols una habitació rellogada. I volia mostrar una mica això. I la protagonista és una dona que té una carrera, que sembla que parteix de l'abundància, però que ha anat canviant. Compartia pis amb amigues, de cop i volta, amb desconeguts, ella viu al dia, i la línia que separa els dos mons és tan fina, a més no té xarxa.

No ens la presenta com un personatge massa simpàtic o amb ganes de tenir xarxa, més aviat és solitària.

Però no és solitària com les protagonistes que són orgulloses de ser on són, ella és diferent, tendeix a la solitud i no es relaciona gaire, però de cop i volta es veu expulsada. Hi ha gent que és així, i em miro a mi mateixa. Fins als quaranta no tenia amics, no sabia fabricar-los, a l'escola tenia les amiguetes del pati, i ja està, vaig arribar a la universitat molt introvertida, parlava amb gent però res. I arriba un dia que madures i veus que t'estàs perdent un tresor. Hi ha gent així, no sóc l'única, hi ha gent que no té família o que ha tallat el nexe. Jo, per exemple vaig estar tres anys sense parlar amb la família; i sense amics i família estàs a la intempèrie. La xarxa és el que ens cal, és el que ens sosté, perquè si ens hem de refiar de la política estem llestos.

Podem dir que de totes les publicades fins ara, aquesta és la novel·la que té més crítica social?

Sí, és la més evident. Al final estàs parlant del món que coneixes, i al món que conec hi passa això, voluntàriament no ho deixo fora, i sorgeix de manera natural.

A la protagonista quan rumia del món li ve al cap la paraula verí.

És que si et fixes en la història de la humanitat el que hem fet és anar cap a la perdició. I d'alguna manera és aquest ocàs, d'un moment, d'una civilització i l'ocàs d'una història personal. I mira que les serps em fan molta por, però fan el que han de fer. En canvi, l'ésser humà té el tema del mal i la consciència. S'estima sense voler, però per fer el mal, hi ha d'haver consciència, i el mal és dins nostre i ho hauríem de saber tractar. Per a mi escriure també és una manera d'entrar al meu inconscient i d'anar a buscar els orígens, això ho he fet sobretot a Fascinació amb l'eros i el tànatos.

Parlem d'aquesta segona part, de 'Fascinació'. Confesso que l'he hagut de llegir dues vegades.

Quan ella arriba a la segona vegada que ho ha perdut tot, que està totalment desposseïda, que és una mica com estem. Vivim en una seguretat molt relativa, i el que faig és girar la mirada cap allò que hem abandonat, que és l'espiritualitat, el que passa és que ho faig a través d'un lloc delirant, però hi ha aquest gir. Vaig estudiar la primària als capellans, arriben a ser monges i em pesquen segur! I estic molt contenta d'haver estat formada en una tradició, amb tot un imaginari, tota una simbologia, tot un lèxic. Això et deixa un substrat, i tenia moltes ganes de tractar això literàriament i d'abocar-ho en una història, i de fer un conte de Nadal, amb la vida de Maria, amb una dona molt cosmogònica que al final crea una deessa i ella mateixa és una deessa. Molta gent m'ha dit que ho ha tornat a llegir, que hi ha hagut de tornar, però al final la fascinació és això.

Amb la 'Fascinació' ha tancat temes?

Per a mi era una manera de matar moltes coses, el tema de la maternitat el volia matar, però no volia fer un llibre, sinó fer-ho amb una frase. Com et carregues un món molt medieval, estem anant cap a una massa molt empobrida que la sosté una casta, una elit que són quatre, una casta que només es mira el propi melic i no veu res més. L'escriptura també és una manera de desfer-te dels teus propis fantasmes, dels teus amors, de la gent que t'acompanya i que no vols que t'acompanyi més. La Fascinació m'ha servit per fer tancaments, a banda de gaudir molt l'escriptura que és el que persegueixo. Dins la fascinació em vaig fascinar molt, el llibre estava a punt d'entrar a impremta i jo encara estava canviant coses.

Té confiança en la condició humana?

Penso que ens acabarem extingint, però tinc bastant confiança en la condició humana. El personatge de la Trudi per exemple, tots podem ser-ho en algun moment, representa aquesta solidaritat desinteressada, aquest allargar la mà, ella és un àngel aparegut, i n'hi ha molts, i això és bonic de la humanitat. Mentre hi hagi una xarxa que sosté, hi ha confiança. També crec que el dia que ens extingim el planeta farà la seva.

La protagonista malgrat no tenir, aparentment, res, només els diners que ha pogut estalviar, no se sent com una víctima.

Ella pateix la situació, però no es veu com una víctima. Té una relació curiosa amb la desesperació, necessita trobar un sentit, com inserir-se al sistema. A l'Ocàs hi ha un buit existencial, un buit que patim molts, al final l'ansietat ve una mica d'aquí. Això ja estava a Permagel, això de preguntar-se quin sentit té tot plegat ara que tot està tan individualitzat, i si estàs al final només tu trobaràs un pou, la vida és per compartir, per teixir, per estimar. Però quan les relacions que tenim son virtuals i totalment reals, no tens res... Ella llança la mirada cap a l'espiritualitat, troba el sentit, i llavors comença a funcionar perfectament, i els diners deixen de ser l'amo.