Salvador Puig Antich va néixer el 1948 a Barcelona, en el si d'una família treballadora però sense problemes econòmics. Va iniciar el seu compromís polític al finals de la dècada dels seixanta del segle passat, a les Comissions Obreres del seu barri i, més decisivament, a l'Institut Maragall, on feia el curs preuniversitari i on va conèixer alguns dels que serien els seus companys al Movimiento Ibérico de Liberación-Grupos Autónomos de Combate (MIL-GAC). Especialment important en aquest sentit va ser Ignasi Solé Sugranyes, que va introduir-lo en les idees d'un marxisme antileninista que rebutjava el paper del partit com a avantguarda dirigent del moviment obrer.

Puig Antich va mantenir els contactes i el debat polític amb els que serien els seus companys a l'organització, però no s'hi va comprometre fermament fins al 1971, un cop acabat el servei militar. El grup, que aleshores duia el nom de 1000 (en xifres), es repartia entre Tolosa de Llenguadoc i Barcelona, i va ser aleshores quan va començar a practicar les accions d'"agitació armada" per les quals seria més conegut. Es tractava, fonamentalment, de robatoris (en impremtes, sobretot) o atracaments a bancs, que havien de servir per editar material escrit i per donar suport econòmic a les mobilitzacions obreres.

L'historiador Sergi Rosés Cordovilla, autor d'El MIL: una historia política (Alikornio, 2002; amb una edició més recent de l'editorial Virus), explica a Públic que aquest concepte d'agitació armada és completament original respecte a altres grups revolucionaris de l'època que també van recórrer a la violència. "L'agitació armada s'entenia com la necessitat de crear múltiples grups autònoms que havien de passar a altres fases de violència, ja que interpretaven que en els anys finals del franquisme s'estava produint un augment accelerat de la lluita de classes i de la seva intensitat, passant-se de la defensiva a l'ofensiva obrera", assenyala.

El concepte de violència del MIL

Recalca que el MIL "aspirava a ser només un grup autònom de combat dels molts que havien de crear-se", i que no tenia cap intenció ni de convertir-se en una "elit revolucionària conspiradora", ni de "dirigir la insurrecció que havia de venir". Per contra, les accions armades "necessàriament limitades", anirien encaminades "tant a la contra-repressió com a l'ajuda material a les lluites que sortissin" dins del moviment obrer, i que a la vegada "mostrarien que ja era possible el pas a la realització d'accions de violència de masses", afegeix.

Rosés, probablement l'historiador que ha tractat amb més profunditat la trajectòria política del grup, destaca que el que va fer absolutament original el MIL va ser la seva ideologia concreta, un marxisme d'ultraesquerra que bevia del consellisme. Aquest moviment marxista, amb alguns punts de contacte amb l'anarquisme, rebutjava l'existència de partits i sindicats obrers, i considerava que el moviment s'havia d'autoorganitzar en consells obrers autònoms. "En l'aspecte organitzatiu, mai havia existit a Espanya cap organització a l'esquerra de la tradició trotskista", destaca Rosés.

L'historiador també recorda que, a més d'aquesta "agitació armada", l'altre projecte fonamental del MIL va ser el que el propi grup va batejar com a "biblioteca socialista", la difusió entre els treballadors de literatura revolucionària", bàsicament de textos marxistes heterodoxos i d'ultraesquerra. L'historiador lamenta que aquesta voluntat divulgadora "ha passat sempre desapercebuda en la majoria de textos sobre el MIL, centrats en altres aspectes més mediàtics", tot i que "el projecte de biblioteca va ser un dels elements bàsics, sinó el més important, en la vida del grup".

L'hivern de les armes

Tot i la importància per al grup del seu projecte de divulgació política, el cert és que el que li va donar relleu, i el que el va posar en la diana de la policia política franquista, va ser la seva activitat armada. Aquesta es va multiplicar l'hivern de 1972-1973, i Puig Antich hi va participar molt activament, formant part d'un grup de cinc militants que van dur a terme la major part d'atracaments a bancs. En un primer moment, conduint el vehicle que feien servir i, posteriorment, també entrant en les sucursals bancàries. En una de les quals, el 2 de març de 1973 (un any just abans de l'execució de Puig Antich) va resultar ferit un empleat, cosa que va portar el grup a retirar-se a Tolosa per evitar el previsible increment de la pressió policial.

I va ser en aquest període d'impàs en què el grup va entrar en una crisi, tant personal com ideològica, que el va portar a la seva autodissolució l'agost del 1973. En la discussió teòrica prèvia, Puig Antich s'havia mostrat a favor de convertir el grup en una autèntica organització político-militar i d'augmentar la intensitat de les accions armades.

Tot i la dissolució, part dels militants van continuar amb les accions. En una d'elles, en un banc a la Cerdanya, el 15 de setembre, dos membres del grup van ser detinguts. Salvador Puig Antich hi havia rebutjat participar perquè la considerava massa perillosa.

Només deu dies després, seria detingut al carrer Girona de Barcelona, en acudir a una cita que va resultar ser un parany policial i, en la qual va morir un policia. El 26 de novembre el fiscal va demanar dues penes de mort contra Puig Antich, que va ser sentenciat el 9 de gener de 1974 i executat el 2 de març, malgrat l'esperança de la família (i de l'opinió pública) en un indult que no va arribar mai.

El paper de l'atemptat a Carrero Blanco

Se sol considerar que va ser l'atemptat a Carrero Blanco, al desembre del 1973, el que va acabar de decidir el règim dictatorial a executar Puig Antich. L'historiador Gutmaro Gómez Bravo, autor de Puig Antich. La transición inacabada (Taurus, 2014), en canvi, explica a Públic que hi va haver altres factors, que la decisió ja estava pràcticament presa abans de l'atemptat, i que aquest només va "accelerar" la tramitació del cas. I raona que "Puig Antich va ser una víctima propiciatòria en un moment de cruïlla, en què l'extrema dreta i el búnquer franquista demanaven més mà dura", per contrarestar els tempteigs reformistes del tardofranquisme.

Per a Gómez, va ser la voluntat del règim de no irritar els seus sectors més durs la que va fer impossible l'indult. Per una banda, perquè havia mort "un policia de la brigada político-social", un cos militar. Per l'altra, pel precedent recent dels indults als membres d'ETA condemnats a mort en el procés de Burgos, el 1970. Gómez explica que l'extrema dreta, els aparells de seguretat i l'exèrcit consideraven justament que aquests indults van ser un error que va "multiplicar el terrorisme" a l'Estat. Aquests sectors, precisa, estaven "no tant a favor de l'execució com en contra de l'indult".

L'historiador també recorda que "no hi va haver una mobilització prou important" per reclamar l'indult, "com sí que n'hi va haver en el cas del procés de Burgos". I afegeix que hi van haver motius de tàctica política perquè no hi hagués prou contestació. "Al PSUC, al PCE, al PSOE i a tots els que estan negociant la sortida de la clandestinitat, no els convé gens en aquell moment aparèixer vinculats a l'estratègia insurreccional, violenta" que havien practicat Puig Antich i el MIL, afirma. "Donar suport a l'indult a Puig Antich els enterbolia en la seva estratègia, i aquest càlcul va tenir molt de pes", afegeix Gómez.

Transició inacabada

Gómez, que ha publicat diversos treballs sobre aspectes judicials, penitenciaris i repressius de la història espanyola, considera també que si la justícia s'ha negat sempre a revisar el procés contra Puig Antich es deu en part a una qüestió "ambiental", a una intenció de "no remoure el passat" per part de determinats sectors polítics espanyols. Però també a una qüestió purament corporativa: el fet que els integrants de la magistratura que havien de revisar la sentència "ja hi eren durant el franquisme". "En aquest sentit, la transició està inacabada", conclou.

L'execució de Puig Antich va elevar-lo a la categoria de símbol. I, en aquest sentit, Sergi Rosés denuncia que la seva figura se l'ha apropiat indegudament l'antifranquisme democràtic: "El missatge bàsic és que [el MIL] era un grup de l'oposició antifranquista; és a dir, un més del conglomerat democràtic: més radicals, sí, però antifranquistes, com la resta. I això és la continuació de la gran mentida de l'antifeixisme: no eren antifranquistes ni antifeixistes, eren revolucionaris comunistes que no volien acabar només amb la dictadura de Franco, sinó amb el sistema capitalista del qual Franco era només la peça clau a Espanya. Igual que els revolucionaris dels anys 30 no participaren de l'antifeixisme frontpopulista durant la guerra civil espanyola per salvar la democràcia i la república, sinó que lluitaren pel triomf de la revolució proletària i social. Tan senzill com això".