L’Audiència Nacional ha enviat a presó sense fiança set dels detinguts dilluns en l’operació contra els CDR. En el seu escrit per justificar la decisió, el jutge Manuel García Castellón assegura que hi ha "indicis que els set arrestats formen part dels Equips de Resposta Tàctica (ERT), una organització amb una estructura jerarquitzada que pretén instaurar la república catalana per qualsevol via". Mai fins ara havia aparegut el nom d’ERT i, de fet, no es tenia cap constància de l’existència d’una organització amb aquest nom, que segons el magistrat seria una “facció” dels CDR.

A l’espera de veure com evoluciona el cas, el comentari de García Castellón ha provocat que a la xarxa diverses persones, com els periodistes Jorge Romance, Joan Canela o David Fernàndez, recuperessin els noms d’altres suposades organitzacions terroristes -o violentes- que, finalment, va demostrar-se que no existien o que eren simples muntatges policials.

Vinculat també a l’independentisme, el darrer nom a aparèixer va ser el dels Grups Autònoms d’Accions Ràpides (GAAR), que va sorgir durant l’any passat i es comunicava via Telegram. Poc abans del consell de ministres que el govern espanyol va celebrar a Barcelona el 21 de desembre, el GAAR va acaparar força notícies per les suposades accions que preparava, i algun mitjà, com El Español, no va dubtar a qualificar-lo com un “grup terrorista de carrer del separatisme radical”. La realitat, però, és que ni el 21 de desembre ni en cap moment posterior, els GAAR van materialitzar-se en res real, més enllà de la sobtada aparició virtual.

Molt més tangibles van ser les conseqüències que un seguit de persones van patir en represàlia per formar part dels suposats Grups Anarquistes Coordinats (GAC). El desembre de 2014 es va executar l’anomenada operació Pandora, dirigida per la divisió d’informació dels Mossos d’Esquadra i coordinada per l’Audiència Nacional, que suposaria la detenció d’onze persones, set de les quals entrarien a presó incondicional. El magistrat de l’Audiència Nacional Javier Gómez Bermúdez els atribueix la comissió de delictes de constitució, promoció, direcció i pertinença a organització terrorista en relació amb delictes de tinença i dipòsit de substàncies o aparells explosius i danys i estralls amb finalitat terrorista. En una nota de premsa, els Mossos parlaven de la desarticulació d’una “organització terrorista de caire anarquista a la que se li atribueixen diversos atemptats amb artefactes explosius”. 

Posteriorment arribarien les operacions Piñata i Pandora II, amb desenes de detencions més i acusacions per delictes similars. En només un any, 33 persones van ser detingudes i 12 empresonades, acusades de formar part dels GAC, que presumptament serien el braç armat a Espanya de la FAI – FRI (Federació Anarquista Informal – Front Revolucionari Internacional), una organització terrorista. Ara bé, el temps va desmuntar tot aquest relat. Les diferents causes van ser arxivades i totes les persones empresonades van anar sortint en llibertat. Com resumia Público, va ser un estrany cas d’una organització terrorista anarquista sense terroristes ni organització.

La repressió als Tres de Gràcia

Anem més enrere, a principis de segle. L’abril de 2002 tres membres de l’Assemblea de Joves de Gràcia van ser detinguts a Barcelona. Amb el temps seran coneguts com els Tres de Gràcia. Els joves van ser acusats de pertinença a una suposada organització terrorista anomenada Escamot Barcelona d’Alliberament Nacional (EBAN), suposadament responsable d'haver fet esclatar un explosiu en una oficina bancària. El cas, que va generar una forta mobilització social de rebuig, va anar a parar a l’Audiència Nacional, però finalment el 2006 el jutge Ismael Moreno va decidir arxivar-lo per manca de proves i indicis, sense que ni tan sols arribés a judici. De l’EBAN no se’n va saber res més, com tampoc se n’havia conegut res abans.

El cas és un dels que retrata el periodista i exdiputat de la CUP David Fernàndez al llibre Cròniques del 6, que detalla diversos exemples de la “guerra bruta d’un estat d'excepció encobert contra els moviments socials i populars”. El llibre, publicat el 2006 per l’editorial Virus, també parla d’Acció Radical Catalana, l’inexistent “grup terrorista” que va utilitzar-se com a excusa per enviar a la presó diversos joves de Terrassa. La realitat, però, és que darrere de diversos incendis a empreses de treball temporal (ETT), segons documenta el llibre, hi havia agents infiltrats de la brigada d'informació de la Policia Nacional a Catalunya. Que el cas no s’aguantava ho demostra el fet que l’Audiència Nacional desestimés l’acusació de terrorisme i l’enviés a un jutjat de Terrassa. Inicialment els joves van quedar en llibertat amb càrrecs i després van ser absolts.