"L'odi feixista no pararà. El seu objectiu últim és posar fi a la vida. Va fent passes, comença amb discursos d'odi, deshumanitzant a col·lectius i al final… És fotut tenir la certesa que, si passa alguna cosa, ens passarà a nosaltres, a les persones racializadas. Llavors ens adonarem de com se'ns ha anat això de les mans". Eren les paraules d'una recent entrevista que l'activista antiracista Moha Gereou va concedir a Públic. Recordava el crim de Lucrecia Pérez el 1992, el primer assassinat racista documentat com a tal a l'Estat espanyol des de la transició, i assegurava: "La història ens ensenya que aquests episodis són molt factibles i que mai podem donar per superada aquesta etapa". No s'ha equivocat en cap de les seves afirmacions.

El repàs a la premsa de les últimes setmana posa davant els nostres ulls un fenomen que els seus analistes i els col·lectius que el pateixen no dubten a atribuir a una barra lliure de la dialèctica de l'odi. Comença a les xarxes socials, fa el salt al discurs polític institucional amb el seu altaveu corresponent i acaba amplificat i normalitzat pels mitjans de comunicació de masses. "Com si aquests postulats formessin part del joc democràtic. No és només l'extrema dreta, els mitjans tenen una responsabilitat en decidir ser amplificador d'aquest discurs racista", resumeix Núria Millán, sociòloga, especialista en prevenció dels extremismes violents a NOVACT - Institut Internacional per a l'Acció no Violenta, organització que va publicar un últim informe sobre la ultradreta i l'odi on també s'aprofundeix en aquesta idea.

El succés més greu ha estat l'assassinat amb clars tints racistes a Mazarrón, Múrcia, de Younes Bilal, un marroquí que portava dues dècades a l'Estat espanyol. Va rebre tres trets al pit per part d'un exmilitar conegut pel seu llarg historial racista, en un bar del passeig marítim. "No vull moros al local", diuen els testimonis que va cridar l'assassí.

Vox, primera força en aquesta localitat i a la regió, ha condemnat l'atac, encara que sense fer referència al biaix racista. "Només Vox condemna qualsevol tipus de violència, vingui d'on vingui", diuen en el seu comunicat a Facebook. És el mateix missatge que utilitza per negar l'existència de la violència masclista.

No gaire lluny, a Cartagena, una dona espanyola va apunyalar el dimarts per l'esquena a una altra dona equatoriana en una cua de repartiment d'aliments de Càritas. "Els immigrants em treuen el menjar", va dir l'agressora, segons recull l'Opinión de Múrcia. "Hi ha una relació clara. Vox utilitza un missatge simplista, directe i provocador, basat en l'odi i les mentides. Intenten establir una rivalitat entre els col·lectius més vulnerabilizados. Enfronten pobres contra pobres", afegeix Millán, que recorda l'escalada d'atacs a mesquites i manifestacions islamófobas a la regió des de la irrupció de Vox. També allà va tenir lloc l'atac amb còctels molotov a la seu de Podemos. Càrrecs del partit ultra, lluny de condemnar-lo, van difondre que les imatges de l'incendi eren un muntatge de la formació morada.

Si es mira una mica més enrere en el calendari, l'alcalde de Lleida va denunciar la setmana passada una brutal agressió racista de cinc persones a un ciutadà senegalès. Un d'ells li va oferir feina des del seu cotxe, com acostuma a fer-se a les places als temporers migrants que esperen les engrunes del treball no declarat de la recollida de la fruita. L'agredit va acceptar i va ser conduït a un lloc apartat on quatre còmplices més li van donar una pallissa. "L'any passat, els brots de coronavirus entre temporers migrants van ser instrumentalitzats i va haver-hi una gran onada xenòfoba a Catalunya", recorda Millán.

També la setmana passada, un ciutadà marroquí que portava 20 anys a l'Estat espanyol va denunciar davant el jutjat que un empresari de la maduixa de Moguer (Huelva), per al qual treballen ell i la seva dona, li va propinar cops de puny, puntades i cops amb una aixadella quan li va demanar que li pagués els 51 dies de treball que devia al matrimoni. L'empresari, acompanyat dels seus dos fills, no sols va agredir al jornaler, sinó que també va causar danys en el seu cotxe. "Va començar a dir-me coses com fill de puta, moro de merda, i que no m'anava a pagar. Tinc ferides i un blau en la cara. També van colpejar el meu cotxe", va relatar l'agredit a La Mar de Onuba.

"Tenim clar que aquests fets no són causals ni tampoc aïllats. I per això exigim que les autoritats emprenguin accions de manera urgent encaminades a detenir aquesta onada d'atacs", ha demanat l'Associació Marroquina per a la Integració d'Immigrants. Aquesta organització malaguenya té clar que són actes "terroristes" i una "conseqüència directa de la propagació dels discursos d'odi cap a les persones migrants" per part de l'extrema dreta.

El bagul del racisme social

"Jo no sóc racista, però…" és la frase que nombrosos col·lectius antiracistes porten anys assenyalant com el perillós bagul que conté un sentiment larvat d'aversió —potser por més que odi— contra aquesta construcció social del diferent.

El bagul s'obre i es tanca a mesura que un país, o més concretament, la majoria social blanca d'aquest país debilitat i debilitant s'atorga el dret del benestar i de la protecció social, sota un paraigua identitari en el qual "l'altre" és un rival que, a poc a poc, es converteix en enemic.

La història no és nova, el problema és l'amnèsia històrica i una societat passiva que no surt a condemnar els fets o exigir un canvi, diu la sociòloga. "El racisme i el masclisme són ideologies imperants a l'Estat espanyol, no són noves. Estan assassinant persones racializadas i hem d'actuar", sentència Millán".

Els dramàtics resultats es fan més visibles quan a aquest bagul se li treuen tots els forrellats, i l'espiral del silenci entorn la manifestació pública de l'odi desapareix també a les institucions de l'Estat.

L'odi normalitzat a les institucions públiques

Vox i el seu virulent discurs de guerra contra tot el que no assumeix els seus postulats han collit gairebé 3,7 milions de vots i 52 escons a les últimes eleccions generals. És la tercera força política del país, és clau de diversos Governs autonòmics i d'ajuntaments. Des de la tribuna del Congrés han legitimat i exaltat aquesta manera de pensar i, sobretot, d'actuar en nom de la llibertat i el patriotisme. És igual si és contra l'estranger, contra el feminisme, contra el col·lectiu LGTBI, contra víctimes de violència masclista o contra adversaris polítics d'un ampli espectre ideològic, als quals titllen directament de "dictadors", "terroristes", "etarres" o "totalitaris". Per a Millán, l'estratègia discursiva segueix el mateix patró.

"L'extrema dreta alimenta i legitima el discurs de l'odi, i això és la punta de llança de la violència física", resumeix la sociòloga catalana, que apunta al fet que la història no és nova i que aquest supremacisme blanc s'estén per gran part d'Europa i del món "sense que les institucions ho intentin frenar ni prevenir".

Encara que Millán adverteix que Vox només aprofita un brou de cultiu que ja existia. "Espanya és un estat racista i masclista. En els moments de crisis, incertesa, por i desconfiança a les institucions i polítics, l'extrema dreta sol créixer. Respon a múltiples factors", argumenta. I recorda que la majoria dels partits polítics espanyols emparen polítiques racistes que estan "plenament normalitzades, la qual cosa dificulta que siguin percebudes com a tal".

No són només les agressions, sinó la política migratòria espanyola, el racisme institucional o les morts de migrants en l'Estret, que augmenten sense control des de fa 30 anys.

Repunten els delictes d'odi

Les conseqüències socials ja fa temps que van començar a passar de les paraules als fets. Els delictes i incidents d'odi van augmentar a l'Estat espanyol un 6,8% el 2019, segons l'últim informe del Ministeri de l'Interior. Dels 1.706 "fets registrats" el 2019, 108 corresponen a infraccions administratives. La resta, a infraccions penals. Per tipologia, els delictes "d'ideologia", amb 596 casos, van ser els més habituals i van augmentar gairebé un 2% respecte a 2018.

No obstant això, el tipus que més va repuntar va ser el delicte de "racisme/xenofòbia", amb 515 casos, un 21% més.

La llista del racisme portat a la pràctica —i que no entra en aquest registre ministerial— podria continuar ampliant-se amb les agressions policials en els Centres d'Internament d'Estrangers (CIE), o amb la sola existència d'aquestes presons racistes. O amb la campanya de l'extrema dreta contra els menors migrants, que també han estat blanc de persecució, agressions i assenyalament mediàtic en gairebé tot el país durant anys. Passaria al seu torn per les morts de 14 migrants al Tarajal el 2014 després de les 145 bales de goma disparades per la Guàrdia Civil mentre nedaven. O pel decés del jove nicaragüenc Aldrich Ribera, electrocutat amb un cable d'alta tensió quan recollia taronges en una finca de Huelva, sense contracte ni papers. O per la mort l'estiu passat del també nicaragüenc Eleazar Blandón, abandonat a la porta d'un centre de salut de Lorca (Múrcia) per l'empresari que el va contractar després de patir un cop de calor durant la seva jornada recollint síndries.

Caldria parlar de les temporeres marroquines de la maduixa que cada any vénen a Huelva i, en nombrosos casos, són víctimes d'abusos laborals i fins i tot sexuals a les mans dels ocupadors o pel seu entorn, sense que res hagi canviat. La llista podria allargar-se fins a l'esmentat assassinat de Lucrecia Pérez. A aquesta dominicana li van pegar dos tirs a Aravaca (Madrid) quatre encaputxats, militants de grups d'extrema dreta, un d'ells, exguàrdia civil.

"Estan passant coses terribles. Estem perdent la vergonya de dir que hi ha gent que no mereix ser aquí. S'està atacant a nens, per l'amor de Déu. No es pot ser pitjor després d'això. Jo no temo per mi. Tinc un nen de quatre anys. Tenia l'esperança que quan fos conscient, això ja no seria així. És dolorós perquè aquestes persones a les quals s'està atacant també són ciutadans espanyols. Vivim aquí. Saps el que és que no et defensin ni al teu país? On aniràs si aquest país és casa teva?", reflexionava als micròfons de la Cadena Ser l'actriu i còmica d'origen guineà Asaari Bibang. Però com recorda Millán, la "llibertat d'expressió" sembla jugar a favor de l'odi.

Llibertat d'expressió com a arma de l'odi

"En aquests temps líquids en els quals impera el relativisme, la primera pregunta que hem de fer-nos davant la proliferació dels radicalismes generadors de discursos de l'odi és si la llibertat d'expressió empara la difusió de qualsevol idea, fins i tot d'aquelles que ultratgin la dignitat", conclou un ampli estudi de la Universitat Loyola de Sevilla.

"El relativisme extrem del tot val, que es manifesta amb tanta immediatesa i fugacitat en els caràcters d'un tuit, és expressió de la incertesa en què vivim […], entre les causes més profundes hauríem de comptar, almenys, les següents: la separació del poder i la política; la precarietat dels mecanismes jurídics i dels sistemes de seguretat que protegien l'individu en molts llocs del món; la renúncia al pensament i a la planificació a llarg termini; o l'exacerbació de la llibertat d'expressió com a vehicle d'autoafirmació i de rebuig de l'aliè, com a arma llancívola de l'odi", afirmen aquesta i moltes altres publicacions acadèmiques sobre el tema. El problema és antic, només s'ha renovat. No obstant això, es continuen comptant morts encara.