"Vam eixir al carrer perquè en alguns instituts no es podia posar ni la calefacció com a conseqüència de les retallades. Ho fèiem amb ràbia perquè ens havíem adonat que al sistema educatiu mancaven molts mitjans; no podíem seguir així". Kerri furga en la memòria i en els fotogrames d’aquell febrer de 2012. En aquelles dates era estudiant de l’IES Lluís Vives de València, l’epicentre de la protesta. Va ser als encontorns d’aquest cèntric edifici que es va originar l’esclat social més ardent dels que es recorden a la capital del Túria. La Primavera Valenciana va ser molt més que unes setmanes d’intenses mobilitzacions; en l’imaginari comú també s’assenta la idea d’un despertar, un colp de puny al desencant en què els governs del PP havien instal·lat el país.

L’esclat reivindicatiu dels estudiants, com se sap, va obtenir com a resposta una actuació policial furibunda. La cruesa d’aquelles brutals càrregues i les imatges d’una repressió ferotge —amb detencions, multes i judicis orquestrats contra joves i menors— van deixar per a la posteritat un àlbum col·lectiu de cicatrius i van suposar alhora la consciència política d’aquella generació que s’obria pas. "Va ser molt traumàtic; fins i tot vaig haver d’anar al psicòleg perquè em donaven atacs de por quan veia un policia", relata Kerri, que aleshores tenia catorze anys.

La seua germana major, que també rememora els fets per a aquest article, va ser identificada en el marc de les primeres jornades de protestes i citada posteriorment a seu judicial. Havia acudit als volts de l’institut per socórrer la seua germana i es va trobar de cara amb aquelles agressions. "Vaig veure llavis partits, companys amb els nassos sagnant i jo vaig acabar amb uns hematomes a l’esquena que m’han acabat donant problemes", explica, i hi afig: "Crec que va ser un punt d’inflexió per a la generació de la meua germana. Allò els va apoderar; per a molta gent a la que mai no se li havia passat pel cap anar a una manifestació i preocupar-se per qüestions polítiques, va suposar l’inici d’una implicació en moviments i col·lectius".

La Primavera Valenciana, no debades, va acabar esdevenint un moviment massiu de solidaritat estès en diverses coordenades de la ciutat en el qual va participar tota la societat valenciana. "Havien començat uns pocs estudiants i la criminalització va fer que acabàrem al carrer tota la comunitat educativa: alumnes, pares, professors, veïns…". Així ho recorda el president de la Federació Valenciana d’Estudiants durant el 2012, que aplegava més d’un centenar d’associacions d’alumnes dels ensenyaments mitjans. Ell va ser un dels joves detinguts violentament pels antiavalots en la convocatòria d’aquell dijous 16 —va acabar amb part del llavi partit— i va estar tancat trenta-sis hores als calabossos. Anys després, es va arxivar la seua causa perquè no es va trobar res en la seua contra.

"Va ser l’inici del canvi social que el País Valencià necessitava", admet vuit anys després. Per a qui va viure en primera línia aquella onada d’efervescència social, és difícil oblidar l’actitud del cap superior de la Policia Nacional espanyola a València, Antonio Moreno, que va qualificar els manifestants d’"enemics", i la de la delegada del govern espanyol, Paula Sánchez de León, responsable de dirigir el cos policial. Però també la d’uns governants valencians, com el mateix cap del Consell, Alberto Fabra, que va criminalitzar les protestes des del primer minut. "Eren comportaments que responien a la seua impotència: el vaixell s’enfonsava amb ells a bord. Van voler donar una darrera estocada a la societat valenciana reprimint la seua joventut".

Un camp de proves previ a la "llei mordassa"

Segons els recomptes d’Alerta Solidària, el balanç repressiu de la Primavera Valenciana va deixar 29 persones detingudes —cinc d’elles menors— i unes 230 propostes de sanció administrativa. La gran majoria de propostes de sanció per infracció greu, que implicava multa d'entre 300,51 a 6.010,12 euros, corresponen a la concentració que es va dur a terme el 17 de febrer davant la Comissaria de Sapadors (171 adults i 59 menors), encara que també es van comunicar alguns procediments oberts, en aquest cas, de caràcter lleu, per talls al carrer de Xàtiva. L’argumentació policial: que les concentracions no havien estat comunicades i que s’havien ocasionat desordres públics.

Alerta Solidària és un dels nombrosos col·lectius que va integrar-se a l’Assemblea del Micalet per les Llibertats i contra la Repressió, l’espai que es va teixir aquells dies amb l’objectiu d’assistir i donar resposta davant els procediments penals i les sancions. L’organització antirepressiva recorda que les persones que presentaren el model de recurs d’alçada pels fets de Sapadors van rebre notificació al desembre del mateix any amb l’anul·lació del procediment i la desaparició de la sanció per errors en l’inici del mateix.

Amb tot, el col·lectiu matisa que això no significa que tothom va ser absolt ja que, per por a les repercussions familiars o per desconeixement dels procediments, alguns estudiants van acabar pagant les multes. Alerta Solidària ja va denunciar en el seu dia "la ràtzia repressiva sense precedents a l’Estat espanyol", la "zona de pràctica policial" en què es va convertir València (salves de pilotes de goma, encerclaments, corredisses, agressions injustificades, amenaces de grups d’ultradreta…), a més de les irregularitats que es detectaren als hospitals on la gent va ser atesa per múltiples ferides i contusions.

Els fets de febrer de 2012, però, van quedar impunes. La denúncia que van presentar vint-i-tres organitzacions polítiques, socials i sindicals, agrupades dins de l’Assemblea del Micalet, per a l’obertura d’una investigació i depuració de responsabilitats per les contundents càrregues policials, va ser arxivada pel Jutjat d’Instrucció número 6 de València el juny del mateix any. Així mateix, el recurs d’apel·lació contra el seu arxiu va ser desestimat per la Secció Quarta de l’Audiència Provincial uns mesos després. Els arguments que van utilitzar van ser "no existir indicis de delicte en les actuacions policials" i "no ser part directament perjudicada pels fets, els col·lectius denunciants".

"Malgrat el vernís constitucional, la policia que tenim a l’Estat espanyol no va fer un trencament amb la de la dictadura. En la pràctica estan entrenats per tenir una actuació molt dura contra els moviments socials i populars", ressalta Manolo Colomer, membre de València Sense Mordassa. Aquesta plataforma d’advocats i organitzacions contra la repressió té el seu embrió, precisament, en aquella Assemblea del Micalet. L’experiència derivada de la Primavera Valenciana va impulsar la consolidació d’aquest grup tot just quan es covava la reforma del Codi Penal i la Llei de Seguretat Ciutadana cap al 2015. "Ho hem vist també a Catalunya recentment: hi ha una direcció política que vol unes actuacions policials exemplaritzants i el resultat sempre és el d’una repressió brutal", agrega Colomer.

Sobre la finestra de mobilització i autoorganització que va obrir aquell cicle de la Primavera Valenciana i el 15-M, Colomer reconeix que hi ha gent que ha quedat militant en organitzacions fruit de les experiències personals i el contacte directe amb la repressió de l’Estat. Una finestra que, segons percep, s’està tancant o ja està tancada molt especialment des de 2015, tot coincidint amb el canvi de govern a la Generalitat Valenciana, quan l’activitat dels moviments socials ha estat molt per sota del que ho va estar en aquella conjuntura.

Contagi o desànim?

De fet, vuit anys després de l’esclat als carrers d’aquell descontentament, què queda de l’esperit de la Primavera Valenciana que alimentava les expectatives d’un nou horitzó? Només la nostàlgia? Com ha influït en els temps polítics actuals? S’han satisfet les demandes d’aquelles veus que cridaven "Menys corrupció, més educació"?

Per a Colomer, les reivindicacions dels estudiants eren molt immediates: acabar amb les retallades. "Hi ha hagut una millora en l’ensenyament, però és clarament insuficient. Una de les conseqüències d’aquelles mobilitzacions són els governs que tenim ara i jo deixaria una finestra oberta; no podem dir que s’haja acabat la seua oportunitat de fer història. Amb tot, veig molt de possibilisme i moltes renúncies en el Botànic i en el govern de coalició que s’ha conformat ara a Madrid, però no hem d’oblidar que part de la potència que es va crear en aquell moment està ara mateix en aquests governs". L’activista recorda que la pressió ciutadana continua sent fonamental i creu que és urgent acabar amb l’enfrontament obert que la policia i la judicatura té amb les llibertats democràtiques.

Kerri es mostra més pessimista: "No han canviat les coses; els rols continuen sent els mateixos, l’educació pública continua sense els mitjans adequats. Els polítics fan el que els dona la gana. No va servir per a res estar al carrer més d’una setmana deixant-se la pell i passar pel trauma pel que vam passar moltes persones". L’antiga estudiant del Vives se sorprèn del ràpid oblit en què va caure aquell esperit: "Molta gent a València no sap que això va ocórrer. Tinc companys a la Universitat de València que, quan els hi parles, no saben què és".

La seua germana major també admet que l’educació pública de qualitat continua sent un deute: "La demanda està en boca dels governants actuals, però segueix havent-hi mancances molt importants". Amb tot, deixa una porta oberta per a l’esperança: "Crec que aquella llavor crítica que la Primavera Valenciana va sembrar encara creix. I tenim moltes coses de les que queixar-nos".