En Lluís Frago cobra, de mitjana, uns 500 euros al mes per impartir classes de Geografia a la Universitat de Barcelona (UB), mentre que un altre professor pot estar-ne cobrant més de 2.500 per fer pràcticament la mateixa feina. La diferència entre tots dos és que en Lluís és professor associat, mentre que l’altre és fix.

Dins les categories de personal docent i investigador (PDI) de les universitats públiques, hi ha professionals permanents --com ara alguns catedràtics, titulars, doctors i professors agregats- i professionals contractats. En aquest últim grup s’hi inclou el professorat associat, una figura que, segons el Conveni col·lectiu del PDI laboral de les universitats públiques de Catalunya, “desenvolupa tasques docents a temps parcial i amb caràcter temporal” i és contractat d’entre “especialistes de reconeguda competència que acreditin exercir la seva activitat professional fora de l’àmbit acadèmic universitari”.

És a dir, en teoria, aquesta figura està pensada per contractar ocasionalment professionals externs a la universitat i experts en una matèria determinada que puguin aportar els seus coneixements. Tanmateix, Clara Camps, associada de Sociologia a la UB, explica que “això és fals en una part de la plantilla, ja que moltes vegades acabem fent assignatures que no saben a qui donar, o bé matèries relacionades amb la trajectòria investigadora que estem fent dins la mateixa universitat, una trajectòria que, a més, no se’ns reconeix”.

El “greuge comparatiu” entre professors fixos i associats

Les retribucions del PDI funcionari estan determinades anualment pels Pressupostos Generals de l’Estat, i les comunitats autònomes tenen la competència d’afegir-hi uns determinats complements. En canvi, les retribucions del PDI contractat es regulen per convenis col·lectius, que gairebé sempre es negocien de forma conjunta entre totes les universitats de cada comunitat, tot i que cadascuna pot tenir les seves particularitats.

El cas del professorat associat mereix una atenció especial. Tal com explica un informe de l’Observatori del Sistema Universitari (OSU), “a diferència de la resta de categories, aquest personal no cobra la part proporcional a la seva dedicació d’una retribució a temps complet, sinó que té unes taules retributives pròpies”. Per exemple, un professor associat de la UB ha d’exercir, segons fixa el contracte, 180 hores anuals de docència presencial, mentre que un professor titular n’ha de fer 240. És a dir, un associat fa les tres quartes parts de la docència que fa un titular, però el seu salari representa una cinquena part del d’un docent en plantilla fixa.

“Si mirem la comparativa de salaris, hi ha una desproporció brutal”, es queixa en Víctor Jorquera, professor associat de Psicologia a la UB. “A totes aquestes hores de docència s’hi han de sumar les hores dedicades a la preparació, la correcció, la tutorització d’alumnes o les reunions de departament”.

Una altra mostra d’aquest greuge comparatiu és que, a la UB, els associats cotitzen el 29% jornada laboral quan, en realitat, en treballen un 75%. Jorquera ho considera “escandalós”: “Fa 11 anys que sóc associat però, com que cotitzo tan poc, ja sé des d’ara que, per poder tenir una pensió, hauré de treballar fins als 70 anys”.

Frago afegeix que hi ha associats que estan fent tasques “estructurals” de gestió i coordinació que no se’ls reconeixen. “Per exemple, estem coordinant màsters oficials o assignatures, i aquestes hores no se’ns tenen en compte de cap manera. Senzillament, són hores de més”, explica. “En canvi, si aquesta tasca estigués assignada a un professor titular, se li reconeixerien un cert nombre d’hores addicionals a les hores que fa de docència i de recerca”.

També cal tenir en compte que als sous base s’hi han d’afegir tots els complements que els titulars van acumulant al llarg dels anys, per exemple, per fer recerca. Jorquera explica que “els associats mai no podrem tenir aquests complements, ja que se’ns renova el contracte cada any, i això implica que mai no podrem acumular mèrits”.

Els “falsos” professors associats

D’acord amb la normativa vigent, hi ha dues condicions “indispensables” que s’han de complir a l’hora de contractar el professorat associat. En primer lloc, la selecció de personal s’ha de fer mitjançant un concurs públic i, en segon lloc, s’ha d’acreditar que el docent tingui un contacte professional extern a la universitat. Ara bé, el darrer informe de la Sindicatura de Comptes alerta que, moltes vegades, aquests requisits no s’estan complint.

En el curs 2013-2014 només una universitat va convocar concurs per cobrir un total de deu places; la resta es van contractar de forma directa. Dels 133 professors de la mostra revisada per la Sindicatura, el 75,2% havia estat contractat inicialment de forma directa i un 63,2% no havia passat cap concurs a 30 de juny del 2014. És per això que la Sindicatura constata que “sovint la contractació de professorat associat està lligada a aspectes de disponibilitat pressupostària més que a aspectes relacionats amb les necessitats de la docència”.

En aquest sentit, Jorquera explica que el professorat associat contractat sense concurs és usat com un comodí: “En un moment donat, serveix als departaments per treure’s de sobre una càrrega de docència, però si la Generalitat els obliga a fer fora personal, funciona com una bossa de gent que és expulsable”.

Els darrers anys hi ha hagut diverses mobilitzacions dels professors associats. EUROPA PRESS

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) estableix que s’ha d’acreditar una activitat professional externa no només en el moment de la contractació inicial, sinó també en les renovacions posteriors, ja que “la raó de ser de la contractació de professors associats és l’aportació dels seus coneixements i experiència professional”.

Tanmateix, la Sindicatura posa en evidència que no existeix cap normativa que precisi com s’ha d’acreditar l’activitat professional en les contractacions o renovacions posteriors: “En molts casos no es pot avaluar si existeix relació entre el títol acadèmic, l’activitat professional i l’activitat com a professor associat”.
Aquest és el cas de la Clara Camps: durant un temps va treballar d’educadora social però, quan va començar com a professora associada de Sociologia a la UB, va haver de buscar altres feines -sense contracte i amb poca dedicació- per poder-les combinar amb la docència. De fet, explica que la feina de fora la universitat no té tant a veure amb les assignatures que imparteix, sinó que la fa “per compensar la precarietat de la universitat”.

Una situació de “frau de llei”

El professorat associat és una figura amb força presència dins les universitats públiques catalanes. Segons l’OSU, aquest col·lectiu representava el curs 2013-2014 el 74,2% del PDI contractat. Al llarg de l’última dècada, el pes del professorat associat ha crescut gairebé un 30%. Ha passat de 5.518 persones el curs 2004-2005 a 7.161 el 2014-2015.

En general, durant aquests anys ha augmentat notablement la temporalitat dels contractes, en detriment dels fixos, que han caigut cinc punts entre 2004-2015. En aquest sentit, l’OSU subratlla que, actualment, les universitats catalanes “superen amb escreix” el percentatge màxim permès de PDI temporal, que és el 40% del total de PDI. Concretament, més de la meitat del PDI (51,3%) treballa amb contracte temporal. És per això que “el sistema universitari català en el seu conjunt no està complint la llei”.

L’OSU també ha detectat una “forta reducció de la contractació de joves investigadors per la via de convocatòries estatals o autonòmiques, que ha caigut un 36% en els darrers anys”. Frago relaciona aquesta davallada dels contractes predoctorals i postdoctorals amb l’augment dels associats: “Com que aquests contractes gairebé no existeixen, els departaments utilitzen la figura de l’associat per incentivar les tesis i els postdoctorats”.

En paraules de Jorquera, “el procés de creació de falsos associats es produeix quan un departament necessita créixer però no té personal perquè ni l’Estat ni la Generalitat proveeixen les universitats de les beques necessàries. Llavors, els departaments tiren del que tenen, i el que tenen són associats”. És per això que “moltes vegades els departaments no esperen que els associats actuïn com a professionals externs de reconeguda competència, tal com marca la llei, sinó que s’integrin en grups de recerca”.

Tal com explica Frago, els associats es troben “en un buit legal, en una situació de frau de llei”, perquè estan fent feines que, segons la normativa, no pertoquen als associats, com ara la recerca. “En aquestes circumstàncies, ens sentim agafats de mans i peus; no tenim cap argument més o menys sòlid que ens pugui emparar”.
Per tal de revertir aquesta situació, els docents associats de la UB, agrupats en el col·lectiu Transformem UB, han portat la universitat a judici “pel greuge comparatiu en el còmput d'hores que hi ha entre professors fixos i associats”. Demanen regularitzar els falsos associats, fet que implica “dur a terme els passos necessaris per articular la creació d’una nova figura laboral a partir de contractes dignes, estables, a temps complet i amb els mateixos sous, complements i condicions que el professorat permanent”.

Contra la “precarització insostenible”

En Lluís Frago, la Clara Camps i en Víctor Jorquera coincideixen que, més enllà de la UB, l’arrel d’aquesta “precarització insostenible” es troba en la concepció del model universitari. “En els darrers anys, especialment a partir de l’època del conseller Mas-Colell, l’autonomia universitària s’ha perdut i els criteris de gestió de la universitat -que hauria de ser un servei públic- són purament economicistes i neoliberals”, apunta Frago.

“Només es pensa en la recerca, la docència no importa. I l’alumnat no compta per a res, se’l converteix en un client que serveix per pagar matrícules”, diu Camps, que considera que, per millorar la situació, “hi hauria d'haver un equilibri entre docència i recerca més ajustat del que hi ha actualment, i s’hauria donar més vàlua als docents”.

Jorquera creu que les polítiques que la Generalitat està obligant a implementar als rectorats de les universitats “no són compatibles amb el funcionament de qualitat d’un servei públic com és la universitat”. Per això, considera que “els rectorats s’han de confrontar a aquestes polítiques en defensa de la comunitat universitària, dels seus treballadors i la seva gent”.