La Roser es va matricular l’any 2012 a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona per cursar Humanitats, un grau que, a Mallorca, on ella vivia, no ofereix cap facultat. Des que va començar, ja sabia que la plaça a la universitat perillava: la seva família havia patit els efectes de la crisi i els seus pares havien de fer molts esforços per pagar-li la matrícula.

Just l’any que la Roser va començar la universitat, les taxes van augmentar un 67% i, des d’aleshores, es mantenen congelades. Això significa, per exemple, que el preu de la matrícula d’un curs d’Humanitats -un dels graus més barats- va passar de costar de 900 € a 1.500 € aproximadament, segons dades de l’Observatori del Sistema Universitari (OSU). En altres graus més cars, aquest increment ha suposat que hi hagi estudiants que estiguin pagant més de 2.500 € per curs en una universitat pública.

Quan va acabar tercer, la Roser es va veure forçada a interrompre els estudis, ja que la seva germana petita havia de començar la universitat el curs següent i per als seus pares era impossible pagar dues matrícules. “Ni tan sols ens podíem permetre que jo acabés. No podíem pagar ni les taxes de la universitat ni el lloguer ni el transport”.

No concebia fer la carrera i treballar alhora: “Pateixo ansietat i combinar totes dues coses, sumat al fet d’estar lluny de casa, se’m feia molt dur”. Així que, per poder continuar estudiant, no li va quedar cap altra opció que tornar a Mallorca i treballar 50 hores setmanals durant un any al sector de l’hostaleria.

L’augment de preus ha propiciat l’abandonament dels estudis?

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) calcula que, com la Roser, al voltant de 3.000 estudiants es van quedar fora de la universitat per no poder assumir la pujada de taxes el 2012. Aquesta és la dada d’un sol any, però “hi continua i hi continuarà havent persones que no poden accedir a la universitat si no s’abaixen els preus”, afirma Mercè Terès, portaveu del sindicat.

La Fundació Conocimiento y Desarrollo (CYD) -un think tank educatiu que engloba empreses com el Grup Santander, Inditex, Indra, IBM, Mercadona, Telefònica o Golman Sachs-, també vincula la caiguda d’estudiants de grau de les universitats “amb els forts increments del preu de la matrícula”. Segons un informe de CYD, la taxa d’abandonament a Catalunya, d’un 21,9% el curs 2013-2014, és una de les més altes de l’Estat.

Tanmateix, la Generalitat discrepa. No creu que la pujada de taxes hagi fet augmentar l’abandonament ni tampoc hagi dificultat l’accés a la universitat. El catedràtic d’Economia José García Montalvo, autor d’un estudi encarregat pel Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), justifica que, en una família de quatre membres, només paguen el 100% de la matrícula els alumnes amb una renda familiar neta alta, superior als 48.349 €. “Estem parlant d’uns nivells de renda molt alts. Per tant, qui surt perdent de la pujada de taxes no són precisament els qui menys tenen, sinó els qui més”, argumenta García Montalvo.

A més, precisa que l’accés a la universitat depèn de múltiples factors, no només dels preus. En aquest sentit, creu que la davallada de matriculacions està més aviat relacionada amb la variació del nombre de joves en edat habitual d’anar a la universitat (18-24 anys).

Jordi Mir, membre de l’OSU, està d’acord que el factor demogràfic és lògic per explicar la tendència a la baixa de preinscripcions universitàries, però apunta que, si s’observen les dades amb detall, es pot veure com “la davallada d’alumnes matriculats és més gran del que tocaria segons la demografia”.

Tot i que és complicat saber exactament qui i per què es queda fora del sistema universitari, Mir explica que un fenomen significatiu que s’ha observat en els darrers anys és el d’estudiants que, tot i no abandonar, opten per matricular-se de menys crèdits i allargar els estudis per poder treballar al mateix temps. Segons el Ministeri d’Educació, en el curs 2013-2014 la mitjana de crèdits matriculats per grau va ser de 52,6 -lluny dels 60 crèdits que, teòricament, correspondrien a un curs.

Reduir les taxes un 30%, “una proposta de mínims” incomplerta

En comparació amb la resta de l’Estat, Catalunya és la comunitat autònoma on estudiar és més car. En primera matrícula té els preus més elevats, tant dels graus més barats com dels més cars. Catalunya, Madrid i Castella i Lleó són les úniques comunitats amb preus mínims per sobre dels 1.000 € per curs.

Per intentar pal·liar els efectes d’aquests elevats preus, el Parlament va aprovar l’abril de l’any passat una moratòria que preveia la rebaixa del 30% de les taxes universitàries, una demanda compartida per tots els grups parlamentaris -excepte Junts pel Sí (JxSí)-, els sindicats d’estudiants i els rectors de les universitats.

Malgrat les dues darreres jornades de vaga i les reunions que ha tingut amb els sindicats, el Govern “està instal·lat en el pur immobilisme i no té cap mena d’intenció d’aplicació real del que vol el poble català”, lamenta Terès.

Imatge de la jornada de vaga del març contra les taxes "abusives". EUROPA PRESS

La portaveu del SEPC considera que “darrere de tot això hi ha una clara estratègia i voluntat política de privatització i elitització de la universitat pública que, alhora, es complementa amb un benefici de les privades”. En conseqüència, “s’està excloent la classe treballadora de la universitat i se li està limitant la capacitat d’ascens social”.

“El moviment estudiantil ha destapat l’estratègia privatitzadora del Govern: fins i tot amb una demanda de mínims no és possible que ens escoltin”, sentencia Terès. Davant aquesta realitat, els sindicats continuen pressionant per aconseguir la rebaixa del 30%, però recorden que el seu objectiu final és arribar a la gratuïtat total.

El sistema de beques, a debat

El Govern alerta que abaixar les taxes suposaria acabar amb el sistema de beques Equitat -bonificacions en el preu segons la renda familiar i el nombre de membres de la unitat familiar-, ja que el fons d'aquestes beques s'omple amb els diners recaptats per les matrícules.

Mir opina que és un “plantejament erroni” associar el fet de tenir preus elevats com una via per garantir un millor sistema de beques, ja que, “en realitat, els països amb millors ajuts són els que tenen preus més econòmics o preus zero”. Les beques d’aquests països -com França o Alemanya- no estan destinades a pagar les matrícules, sinó que cobreixen les despeses addicionals que suposa anar a la universitat, com ara els desplaçaments, la manutenció o l’estada.

En canvi, Mir subratlla que, a casa nostra, els estudiants “no només renuncien a la universitat perquè no puguin assumir el preu de la matrícula, sinó pel cost d’oportunitat”, és a dir, per totes les despeses extra i per tot el que deixarien de guanyar si anessin a la universitat.

“Encara que el sistema de beques estableixi llindars per rendes, la realitat és que el 60% de l’estudiantat continua pagant la totalitat de la carrera”, sentencia Terès. Per això es pregunta: “Fins a quin punt és efectiu aquest sistema?” I afegeix: “No han de ser els mateixos estudiants qui sufraguin les beques, quan ja paguen de mitjana el 25% del que costa la universitat”.

El SEPC entén que el sistema de beques Equitat, en marxa des del 2012, era “una mesura excepcional que s’aplicava en un moment concret, però els ha servit d’excusa per convertir el sistema de preus en una cosa inamovible”. Mentrestant, es constata, diuen, “com entitats financeres ofereixen préstecs a l’estudiantat, lucrant-se, beneficiant-se de les polítiques executades des del 2001 que deixen a milers d’estudiants fora. Fent de la universitat un luxe”.

Cap a un canvi de model

García Montalvo considera que, més enllà de les dades, el debat de fons recau sobre el model universitari. Actualment, “es paguen pocs impostos, el que es recapta està mal repartit i no és suficient per poder pagar un servei públic com la universitat”.

Per això considera “incoherent” que certs partits polítics -com la CUP- exigeixin la baixada de preus de la universitat i, alhora, demanin un augment dels impostos a les rendes més altes: “Els que es queixen dels preus de les universitats són els mateixos que es veurien afectats per la pujada dels impostos. Són els senyorets fills de les classes altes que no volen pagar, però ho han de fer perquè la universitat és un servei que té un cost”.

L’OSU i el SEPC estan en contra de l’actual sistema de tarifació social i són partidaris de finançar la universitat a través dels impostos, no de les taxes universitàries. En països com França i Alemanya la universitat --entesa com un dret públic, universal i igual per a tothom-- té un cost zero o testimonial.

Segons un informe de l’OSU del curs 2013-2014, en 11 països europeus els estudis de grau són totalment gratuïts; en uns altres 12, el preu màxim d’un curs de grau oscil·la entre els 7 € de la República Txeca, els 41 € de Polònia o els 183 € de França. “Això no significa que la universitat sigui gratuïta, sinó que es finança per altres vies com els impostos”, explica Mir.

En l’altre extrem hi ha el model d’Estats Units, que entén la universitat “com un sistema d’inversió de futur” i que fa pagar a l’alumnat bona part dels estudis. Això suposa, en molts casos, “endeutament i desigualtats”.

Mir creu que “des de fa anys, el govern de Convergència i ara de JxSí, han tingut molt clar que el sistema universitari català havia de canviar cap a un sistema en què una part important del cost de la matrícula sigui assumit per l’alumnat”. En aquest sentit, Terès considera que “fa falta un debat profund sobre el model de sistema educatiu en totes les seves etapes”.