La seva cara s’ha vist al bell mig de Times Square, ha organitzat un concert gratuït amb Red Bull a la plaça Colón de Madrid per a més de 10.000 persones, ha estat nominada a cinc Grammys llatins per un àlbum que encara no s’havia publicat, el seu últim disc ha superat els dos milions de reproduccions a Spotify en només vint-i-quatre hores i té gairebé un milió de seguidors a Instagram. Tothom en parla, tothom sap qui és. Si avui els marcians arribessin a la terra, la primera paraula que dirien seria "Malamente". Tra, tra.

Rosalía és un autèntic fenomen de la naturalesa. Però quina és la clau del seu èxit? Per què agrada fins i tot als més detractors del flamenc? “No és un producte de laboratori, sap perfectament el que fa i té una preparació musical excel·lent. Pot ser una estrella mundial" així de contundent es mostra Lluís Cabrera, fundador i president del Taller de Músics, on la de Sant Esteve Sesrovires va estudiar dels setze als vint-i-un anys. "Amb setze anys ja tenia màgia, duende" explica Cabrera. El mètode pedagògic del Taller de Músics ja ens dóna, de fet, una de les possibles claus de l’èxit: tant el flamenc com el jazz s’estudien com a mitjà, no com a finalitat.  "És indubtable que té talent" explica el bateria i director de la Virtual Drummer School, Salvador Niebla que, com Cabrera, creu que encara és aviat per dir si Rosalía és o no és un fenomen. "Està clar que és un èxit, però la música és una marató de fons" puntualitza Niebla.

Rosalía ha trobat un mitjà d’expressió a partir de dos llenguatges musicals populars, sense por a la fusió. Aquesta barreja entre flamenc - des de Miguel de Molina fins a Enrique Morente, passant per La Niña de los Peines i Camarón de la Isla - trap, música electrònica i pop del segle XXI és, probablement, una altra de les raons del seu èxit. Tot i que, evidentment, no és la primera que ho fa ni probablement serà l’última. El que està clar és que Rosalía va més enllà de la fusió, fa una música no etiquetable i difícil de catalogar en un sol gènere. I la fa, a més, en el moment adequat: El món anglosaxó balla al ritme del Despacito de Luis Fonsi o X de J.Balvin. Per tant, està més obert que mai als ritmes llatins.

Tercer element: La veu. "Té un to i un color de veu màgics. Una manera de dir els textos gairebé somiadora" confessa el compositor Joan Albert Amargós, responsable dels arranjaments de la cançó Bagdad de l’àlbum El mal querer i col·laborador habitual d’un dels grans del flamenc, Miguel Poveda. Una curiositat: Amargós va conèixer Rosalía ara fa tres anys quan aquesta feia de telonera de Poveda al Festival Internacional de Música de Cadaqués. A la veu s’hi suma, segons Amargós, dos elements més: té personalitat i sap connectar amb la gent, sobretot amb els més joves. A més, remarca, "sap el que vol" i en això coincideixen tant Cabrera com Amargós: "treballa molt, moltíssim", Un fet indispensable per entendre el fenomen.

Quart element: L’estètica. Tal com explica Raül Fernández ‘Refree’, productor del seu primer disc, "Rosalía té molt clar que l’estètica és important". Tant la seva pròpia imatge, que també es veu a Instagram, com la dels videoclips, realitzats per la productora barcelonina Canada. De fet, segons l’artista, El mal querer és un projecte amb diferents pilars: el disc, el directe i els visuals i videoclips. Dit d’una altra manera: (bona) música + (bon) màrqueting.

Així doncs, darrere de Rosalía també hi ha una campanya de màrqueting al·lucinant, una magnífica estratègia comercial i una voluntat de convertir-la (i convertir-se) en una artista global. D’entrada, no ha passat, com altres cantants, d’un disc a l’altre. Entre Los Ángeles i El Mal querer hi ha hagut col·laboracions amb artistes com J.Balvin, va enregistrar un tema amb Pharrell Williams, va participar en la banda sonora de la segona temporada de la sèrie Paquita Salas i va actuar al Sónar i al Cultura Inquieta de Getafe. Tot això en poc més d’un any. A més, el màxim responsable de Sony - la seva discogràfica i peça clau del fenomen - la va convidar a cantar a Nova York durant la conferència anual que reuneix les filials del segell. Rosalía ha passat de Sony España a Sony Music Entertainment. Es fa evident, doncs, que tal com explica Xavi Cervantes en un magnífic article al Diari Ara, "Rosalía marca un canvi de paradigma a la indústria musical. Ha tensionat un ecosistema comercial que funcionava seguint altres dinàmiques".

I ara què? L’objectiu, segons Cervantes, és que "la central nord-americana de la discogràfica la catapulti a un altre nivell, el que està reservat a les dives globals". Rosalía, de moment, ja ha signat un acord amb l’empresa de management dels Estats Units que representa artistes com J.Balvin i Juanes. La mateixa cantant ho explicava fa uns dies en una entrevista de Yeray S.Iborra a MondoSonoro: "Sento que els artistes fan la seva música per compartir-la només aquí. Com si fèssin propostes pensades a nivell local. [...]. Tu escoltes un disc de Kendrick Lamar i no hi ha ningú a Espanya que soni així. No hi ha un estàndard així". Queda clar, doncs, que per Rosalía la música és mitjà de comunicació. Sense límits, sense prejudicis