"No trenquis mai el silenci si no és per millorar-lo"
Les notes són espais sonors, dins d’un immens no res, com gotes que cauen. És quan la màgia del piano i la bruixeria d’un artista són capaços de construir grandioses catedrals sonores. La famosa frase atribuïda al geni nascut a Bonn fa 251 anys revela la profunditat de l’art, l’aposta arriscada de crear música per omplir el buit, per sublimar l’espai inert.

Aquest diumenge i dilluns, 10 i 11 d’octubre, el reconegut pianista Paul Lewis i la Franz Schubert Filharmonia (abans Orquestra Simfònica Camera Musicae), dirigida pel titular de la formació Tomàs Grau, han ofert al Palau de la Música Catalana la integral dels cinc Concerts per a piano i orquestra de Beethoven. Dos dies de concerts exigents que han recorregut un dels monuments més extraordinaris composats mai pel geni alemany. Lewis és un dels principals intèrprets del repertori pianístic romàntic centreeuropeu, i les seves interpretacions i enregistraments de Beethoven han rebut elogis unànimes a tot el món.

Els concerts es van crear a partir dels finals del segle XVIII i són contemporanis del naixement del piano modern. Entre el Concert número 1 de Beethoven i el número 5 hi ha 15 anys de distància. El 1795 l’autor tenia un instrument de 60 tecles, mentre que el 1809 ja en tenia un de 72. Beethoven va viure en primera persona l’evolució tecnològica del piano: millores en els materials, en la caixa harmònica, en les cordes, els pedals... "Els fabricants m’envolten amb ansietat per fabricar-me un pianoforte com jo vull!", va dir. Composant el Concert núm. 4 és quan Beethoven va constatar que ja no podria tocar més en públic a causa de la sordesa. Va ser l’últim que va tocar en viu. Tothom va pensar que mai més escriuria un concert per a piano. Però el compositor no va defallir. Tres anys més tard, a l’estrena de ‘Emperador’ l’any 1811, un crític va reconèixer: "És el concert més difícil de tots els existents". Molts van coincidir en considerar aquella obra com la més grandiosa de la història.

El mateix Beethoven composava els concerts per tocar-los ell mateix, com a mitjà de subsistència. I com diu Lewis en la roda premsa prèvia al concert, es percep l'alegria i el plaer d’un compositor apassionat per la seva música: "Són virtuosos, complexos, però el que fa després és combinar aquest virtuosisme i aquesta alegria amb altres elements, com a elements de cambra. Fins i tot el 5è, que ens sembla una peça simfònica enorme, és en realitat música de cambra".

Paul Lewis, pianista habitual en els escenaris barcelonins, és un intèrpret vigorós i delicat a la vegada, ideal per tocar amb energia i vitalitat una obra d’una exigència virtuosística extrema. Nascut fa 49 anys, Paul va començar a tocar tard i gràcies a una fonoteca que tenia a prop de casa va escoltar les obres clàssiques, principalment tocades per Alfred Brendel, abans de posar-se a estudiar música. Geoffrey Norris del Daily Telegraph diu: "En la manera de tocar de Lewis hi ha una connexió ferma entre el seu pensament profund sobre la música i la seva articulació d'ell. Sap i pot definir el seu caràcter i pot conjugar els seus components rítmics, harmònics i melòdics. Toca alhora amb rigor intel·lectual i vigor imaginatiu".

Els dos concerts del Palau de la Música són dels primers que fa l’orquestra Franz Shubert Filharmonia amb el seu nou nom, abans coneguda com l’Orquestra Simfònica Camara Musicae. Des del 2009 desplega les seves temporades d’abonament a Barcelona, Tarragona, Lleida i Sant Cugat, i té l’honor de ser l’orquestra resident del Vendrell, vila natal del gran mestre Pau Casals. Els seu director, el barceloní Tomàs Grau, és reconegut pel seu gest precís i clar, i per la sinceritat de les seves lectures musicals: "Som una orquestra simfònica, però el que també ens representa és el nostre amor per la música. Així és com recollim la nostra pròpia herència per projectar-la cap al futur".

Paul Lewis i Tomàs Grau ens connecten amb la Viena de principis del segle XIX. Allà Beethoven, considerat el gran mestre que va portar el classicisme al seu màxim esplendor, ja iniciava en aquella època un nou corrent musical, el Romanticisme. Ell va ser un revolucionari creatiu, constructor de nous llenguatges, transgressor i la seva música va inspirar molts compositors romàntics d’aquella època com Shubert o Liszt.

El piano d’un Lewis lluminós ressona al Palau, omplint de notes aquell espai, sota l’atenta mirada del mateix Beethoven esculpit en el lateral de l’escenari. És un viatge al passat, un record del geni alemany, una experiència que et transporta entre segles, vivint l’eternitat imaginada. És cert, la música és de les poques arts capaç d’embellir amb sons el silenci omnipresent. Ludwig, ja sord, al 1811 va crear el Concert número 5 per piano i orquestra, l’obra més espectacular mai sentida fins aquell moment. En el seu món sense soroll, sense ecos, no existia la foscor.
"La música és com un somni que ja no puc escoltar".