Vicenç Navarro és un dels candidats a formar part de l'Executiva del nou partit polític que aquest dissabte celebra la seva assemblea fundacional. Quotidianament es pronuncia sobre qüestions polítiques i socials i sempre fuig de l'ambigüitat. Viu, per motius professionals, una mica a caball entre Catalunya i els EUA En aquesta entrevista concedida a Públic des de Baltimore, respon a alguns dels principals interrogants plantejats aquest cap de setmana amb el naixement d'un nou subjecte polític català, ara conegut amb el nom d'Els Comuns.

Per quin motiu un professor universitari com vostè, en aquest moment,  vol formar part de la direcció política d'un nou partit com Els Comuns?

Durant tota la meva vida professional he intentat posar el coneixement científic al servei d'aquelles forces polítiques i governs que intenten millorar la qualitat de vida de les classes populars, les quals, a qualsevol país, són la majoria de la població. Ho he fet a organismes internacionals i a molts governs progressistes a diferents països del món, i és, per tant, coherent que ho faci ara en el meu. Quan ja fa bastant de temps en Xavier Domènech em va demanar que l'ajudés, no podia dir-li que no.
Estem en un moment clarament històric aquí a Catalunya, en el qual les forces polítiques conservadores i neoliberals que l'han governat durant la major part del període democràtic estan en procés de descomposició. Una, de tradició cristianodemòcrata, ja ha desaparegut, i l'altre, de sensibilitat neoliberal, tot i que encara controla els aparells de la Generalitat i els seus mitjans d'informació, s'està convertint electoralment en un partit minoritari. Estem veient la fi del règim de la Transició i del bipartidisme també aquí a Catalunya. I per aquest motiu és molt important que les esquerres s'uneixin, per respondre al desig generalitzat avui a Catalunya que hi hagi un canvi profund, perquè les classes populars no poden continuar en la situació en què estan. La crisi social a Catalunya és enorme. Davant d'aquest escenari, és obvi que haig de fer tot el que pugui per ajudar aquelles forces amb les quals sempre he col·laborat.

Entenc que el projecte d'Els Comuns és un nou intent en el sentit que diu, d'unificació de forces de l'esquerra catalana, per tal d'aconseguir un canvi en les polítiques públiques. Creu que es donen les condicions per aconseguir l'hegemonia de l'esquerra?

Els indicadors de la gran crisi econòmica i social a Catalunya són contundents. L'esperança de vida dels catalans, es a dir, els anys de vida que, de mitjana, la població viu, té una taxa de creixement cada cop més baixa. Això significa que el temps que es guanya d'esperança de vida d'un any a un altre cada cop és menor. Els indicadors del malestar son moltíssims. L’elevat atur i l’enorme precarietat, la baixada del nivell de vida de les classes populars, el descens salarial, l’empitjorament de la capacitat adquisitiva de la població, la desesperació dels joves sense futur, que viuran pitjor que els seus pares, i molts altres indicadors mostren les dimensions d’aquesta crisis social. És per aquesta raó que aquesta crisi també ha creat una crisi política profunda.

Les estructures de poder, tant financer i econòmic, com polític i mediàtic, estan perdent la legitimitat per governar. I la gent normal i corrent està molt frustrada, enfadada amb les institucions de l'Estat, ja sigui de l'Estat central o de la Generalitat. O sigui que hi ha un descontentament al qual les forces polítiques progressistes han de ser sensibles, ja que estan al servei de les poblacions afectades per aquesta situació econòmica i social. Aquí a Catalunya totes les enquestes mostren que la població està perdent confiança cap al que en terminologia anglosaxona es diria l'establishment politicomediàtic, que està clarament instrumentalitzat pel poder econòmic i financer, cosa que s'expressa en molts efectes com ara la corrupció, entre d'altres. El cas de Convergència n’es un cas clar. D'aquí que aquell famós eslògan del 15-M de "no ens representen", i l’eslògan "no hay pan para tanto chorizo", siguin àmpliament acceptats per la majoria de la població a Catalunya i a la resta d'Espanya.

Quina importància política i social creu que pot arribar a tenir l'arribada d'aquesta nova força al Govern de la Generalitat?

Fins ara aquest descontentament popular s'ha canalitzat, en part, a través de presentar el conflicte com un conflicte entre Catalunya i Espanya, cosa que ha estat fàcil de fer perquè l'Estat espanyol va ser una transformació però no una ruptura amb el règim anterior.
El control dels aparells de l'Estat i dels mitjans d'informació espanyols per part, predominantment, de les forces hereves d'aquell règim, ha facilitat que el conflicte es presenti com un enfrontament entre Espanya i Catalunya. L’Estat espanyol ha estat el major fabricant d’independentistes. Ara bé, aquesta dicotomia Espanya versus Catalunya amaga i oculta varies realitats: una és que Espanya i l'Estat espanyol són dues entitats diferents.

Tant a Espanya com a Catalunya existeixen classes socials diferents, que tenen interessos en conflicte. Hi ha moltes Catalunyes i moltes Espanyes, tantes com classes socials té cadascuna. I el conflicte més important que existeix dintre de Catalunya i dintre d'Espanya és entre les classes populars, per un costat, i les minories de poder polític i mediàtic instrumentalitzades pel poder econòmic i financer, per un altre. I aquestes últimes han imposat les polítiques públiques neoliberals que estan afectant molt negativament la qualitat de vida de la majoria de la població catalana, i a Espanya, a les classes populars espanyoles. L'evidència d'això és enorme. Les polítiques públiques neoliberals responsables de la situació tan deteriorada del mercat de treball a Catalunya, les retallades de despesa pública social per part del govern català, i la privatització dels serveis públics han estat aprovades i portades a terme per partits de la dreta catalana, tant a les Corts Espanyoles com al Parlament de Catalunya. Per aquesta raó és molt necessari que hi hagi canvis profunds tant a la Generalitat com a l'Estat espanyol, i avui hi ha una possibilitat que això passi, degut al fet que a nivell de tot l'Estat hi ha noves forces d'esquerra que estan qüestionant no només la credibilitat, sinó també la legitimitat de les forces governants als dos costats de l'Ebre. Les polítiques neoliberals han estat imposades a la població, doncs no estaven en els programes electorals dels partits governants.

En quina mesura creu que poden canviar les relacions socials a Catalunya com a conseqüència d'una victòria electoral clara dels Comuns?

Hem de tenir en compte que Catalunya, excepte un període relativament curt, el dels set anys del tripartit, mai no ha estat governada per les esquerres, i aquesta és la causa més important del seu endarreriment social. El tripartit va fer canvis importants, però el seu gran error va ser que, quan la crisi es va iniciar, la resposta va ser de tipus neoliberal sota l'argument que no hi havia alternatives, cosa que, com hem mostrat en Juan Torres, l'Alberto Garzón i jo al llibre Hay alternativas, no era certa. En contra del que sempre es diu a la gent normal i corrent, sempre hi ha alternatives. En lloc de congelar les pensions per aconseguir 1.200 milions d'euros, el senyor Zapatero hagués pogut anul·lar la baixada de l'impost de successions o de patrimoni que va fer, aconseguint inclús més diners. I el senyor Rajoy, que ha retallat 6.000 milions d'euros a la sanitat espanyola, hagués pogut revertir la baixada de l'impost de societats a les empreses que facturen més de 150 milions d'euros l'any, amb la qual cosa hagués aconseguit 5.300 milions d'euros. Una situació idèntica ha passat a Catalunya amb el govern CiU, on les retallades no sols eren innecessàries, sinó que han perjudicat el desenvolupament econòmic de Catalunya, i la baixada de salaris ha dificultat la recuperació econòmica. L’evidència científica d’això és abrumadora, com he escrit extensament. És per aquesta raó que s'ha de mostrar a la ciutadania que sí que hi ha alternatives, trencant aquesta visió que el conflicte essencial és entre Catalunya i Espanya. El conflicte és entre la majoria de la població i una minoria que té un enorme poder polític i mediàtic i que ha vist els seus interessos financers i econòmics augmentar a costa de la qualitat de vida de les classes populars. I això que passa a Catalunya i també passa a Espanya. De nou l’evidència és abrumadora, encara que no surti als mitjans, instrumentalitzats per aquests poders econòmics i financers.

Quina repercussió creu que pot tenir la consolidació d'aquesta nova força en l'anomenat 'procés' sobiranista?

Aquí vull emfasitzar una cosa i és que sempre han estat les esquerres les que han lluitat pel reconeixement de Catalunya com a nació. Les forces més importants de les esquerres catalanes sempre havien demanat el dret a decidir de Catalunya. Ningú pot donar lliçons de defensa de Catalunya a les esquerres catalanes. Fins i tot Pujol ho va reconèixer. Per tant, la defensa del dret a decidir és a l'ADN de les esquerres catalanes. Ara bé, hi ha dos visions de nació. Per les esquerres, la nació és la població del país, de les quals la majoria son les classes populars. No es pot dir que es defensa la nació catalana quan s’apliquen polítiques que fan mal a aquestes classes populars, i aquí és la gran diferència entre dretes i esquerres en la seva concepció de nació. Per altra part aquest dret a decidir ha de ser en situacions de llibertat i democràcia que avui no existeixen a Catalunya.

Vicenç Navarro a l'Assemblea Ciutadana de Podemos / JAIRO VARGAS

En realitat, una transició a una nova Catalunya que fos independent, realitzada sota les condicions que existeixen avui dia a Catalunya, donaria com a resultat un nou país controlat per les mateixes forces que el controlen avui. L'exemple de la transició espanyola n'és un exemple clar: aquell qui controla la transició en controla el producte. Creure's que una Catalunya independent, amb les coordenades de poder de classe que hi ha avui dia a Catalunya, resoldria el problema social, és una fal·làcia enorme, ja que probablement el Ministre d'Economia seria un ultraliberal dels molts que promou TV3. El procés sobiranista ha estat utilitzat d'una manera esgotadora per part del govern català existent, hegemonitzat per les dretes, oblidant i amagant la crisi social.

No sembla, de moment, que altres forces que es reivindiquen d'esquerres, com el PSC, ERC o la CUP, pensin a participar en algun moment en un procés de confluència com el que s'inaugura amb l'assemblea d'aquest dissabte. No li sembla indispensable una ampliació d'aquest procés? Considera possible un acostament al PSC, a ERC o a la CUP?

Crec que és molt urgent que es faci aquesta unitat entre En Comú, Podem, ICV, i EUiA. Tots aquests partits polítics tenen en comú una vocació de servei a les classes populars i el compromís amb una transformació profunda de l'estructura política, econòmica i mediàtica del país. El maridatge entre poder econòmic, financer, polític i mediàtic és asfixiant a Catalunya. Un cop establert aquest nou espai, és molt important que s'explori la possibilitat d'establir aliances àmplies amb altres forces polítiques que tenen una base social clarament arrelada a les classes populars. ERC ha de revitalitzar les seves arrels, recuperant la figura de Companys com a punt de referència, no només com a personalitat sinó com a representant d'unes polítiques públiques que estaven clarament al servei de les classes populars de Catalunya. L'actual aliança amb la dreta catalana a la qual participa ERC és una aliança contra natura. I la CUP, que té un gran potencial com a agent transformador, dificulta aquesta transformació quan sempre porta la demanda de la independència per sobre de tot el demés, ignorant a més que sobirania és un concepte diferent a independència. Sobirania vol dir que es el poble el que decideix, i la decisió pot ser la secessió o la no secessió.

Per altra part el tema més urgent de solució és la crisis social, i com he dit abans, no es pot assumir que la independència resolgui l’enorme crisi social de Catalunya. No és cert que s'hagi de resoldre el tema nacional per resoldre el tema social; és precisament al revés. I no es pot dir, com sempre es diu, que els dos van junts. El govern actual també ho diu, i en canvi a la pràctica sempre posa la seva versió del tema nacional per sobre de la resta. I pel que fa al PSC, que ha estat una força molt positiva a la història de Catalunya, les seves bases s'han de conscienciar que la seva articulació amb el PSOE actual ha convertit la seva vocació de canvi en una defensa de l'ordre vigent, convertint-se així en un problema en lloc de ser part de la solució.

Em consta que vosté ha fet un esforç important per intentar que la direcció de Podem a Catalunya no renunciés a participar a l'assemblea d'aquest dissabte. No ho ha aconseguit. Què ha de passar, en la seva opinió, per a que aquesta força decideixi implicar-se en la construcció del nou subjecte polític a Catalunya? Què hauria de fer Podem? I la resta de forces que sí participen en la confluència?

Com vostè sap, jo vaig donar suport intensament al moviment del 15-M, que va tenir un impacte enorme a la vida política i intel·lectual del país, tant a Catalunya com a Espanya. Em va alegrar molt que agafessin el nostre llibre Hay alternativas com un punt de referència important per a ells. Com vostè sap, vaig acceptar la invitació de Pablo Iglesias, al qual tinc una gran estima i gran respecte, de ser part de la seva llista, sent escollit integrant del Consell Ciutadà d'aquell partit. Més tard, el mateix Pablo Iglesias em va convidar a ser part del govern a l'ombra de Podemos. Considero Podemos un moviment politicosocial d'una enorme importància per poder vehicular els canvis tan profunds i necessaris que han de tenir lloc a l'Estat espanyol, incloent aquí a Catalunya. Crec que és molt urgent i important que hi hagi un Podem influent i decisiu a Catalunya, però això no es pot aconseguir anant i competint amb les altres esquerres germanes. Això és un enorme error de dimensions històriques. Per això estic totalment d'acord amb en Pablo Iglesias que aquest moviment politicosocial s'ha d'integrar en aquest nou espai, passant a ser una sensibilitat, juntament amb d'altres, en l'establiment d'aquesta nova força política a Catalunya. És cert que ajuntar partits polítics de cultures molt diferents és una tasca molt difícil, i estic molt d'acord amb moltes de les propostes que Podem ha fet a Catalunya per intentar que aquest nou espai sigui autènticament una força transformadora. Però això s'ha de fer des de dins, i no des de fora, i també amb humilitat, sense prepotència i sense monopolitzar la visió moral de la política. Ara bé, es també fonamental que els altres partits germans comparteixin aquesta manera de ser i de comportar-se, i no sempre ho han fet. En aquest moment històric la unitat ha de ser la prioritat. Aprofito per aclarir que encara que físicament jo no hi sigui el 8 d'abril, perquè estic donant un curs a Hopkins, a Baltimore, als Estats Units, estaré emotivament i políticament en aquesta assemblea, havent participat activament en la preparació dels documents, amb els quals estic majoritàriament d'acord. Per això vull remarcar que dono suport completament a en Xavier Domènech, que ja ha fet una tasca extraordinària.

Ell sap que pot comptar plenament amb mi en el desenvolupament d'aquest projecte. No tinc cap dubte que la majoria de companys i companyes de Podem Catalunya acabaran donant suport i sent part d'aquest moviment. Aquest és el sentir de la gran majoria de Podemos a nivell d'Espanya. Aplaudeixo la gran sensibilitat que ha mostrat en Pablo Iglesias al respectar l'autonomia de Podem a Catalunya, però animo els companys i companyes no només inscrits, sinó també militants de Podem, que obrin una reflexió profunda per acabar amb les tensions internes i divisions que afebleixen Podem i, per tant, afebleixen també totes les esquerres catalanes. Els problemes no es resolen expulsant i purgant, sinó dialogant i integrant. El gran crit de Vistalegre II era "unitat". Espero que guanyi aquesta mentalitat i que puguem establir un nou espai. La història no comença ara. Som els hereus de moltes altres generacions que han lluitat fent un sacrifici enorme per poder arribar a on som. No els podem defraudar. I l'enorme patiment que té la gent s'ha de resoldre. Ràpid i ara, i crec que sí que es pot.