El Cabanyal és, amb tota probabilitat, el barri més bonic de València. I també un dels més rebels. Durant anys va convertir-se en símbol de l’oposició ciutadana als projectes "modernitzadors" de Rita Barberà, amb una resistència numantina a la voluntat de l’alcaldessa de fer-los fora de les seues cases per poder entregar als especuladors uns llaminers terrenys vora mar. Durant aquella època no es donava cap permís per reformar un habitatge i els serveis municipals més bàsics, com neteja o seguretat van ser reduïts fins a ser residuals. Diu la llegenda que ni tan sols es canviaven les peretes dels fanals dels carrers. La cabuderia del veïnat va prevaldre i l’ampliació de l’avinguda Blasco Ibáñez que els passava per sobre va acabar naufragant, primer per la crisi immobiliària i ja després amb l’arribada dels governs del canvi al consistori.

D’aquella època –i d’aquella crisi- en queden, però, importants bosses de pobresa i exclusió, que la pandèmia no ha fet sinó empitjorar. D’aquella lluita també n’han quedat profundes experiències i un aprenentatge que només amb el suport mutu entre veïns es pot salvar el barri. Des de fa anys hi ha iniciatives socials que aturen desnonaments, reparteixen menjar o ajuden els nouvinguts.

Ara, tres d’aquests projectes, el sindicat de barri, els horts comunitaris Horta Cabanyal i Acció Antifeixista s’han unit per anar més enllà i crear el Casal Popular el Clot. "Fa anys que negociem amb l’ajuntament la cessió d’un espai, un antic taller de cotxes de propietat municipal que es troba en front dels horts i que té l’espai perfecte que necessitem. Nosaltres ens comprometem a realitzar totes les reformes necessàries i a assumir totes les despeses, però des de l’Ajuntament no paren de donar-nos llargues", explica Júlia Garrido, del Sindicat de Barri del Cabanyal.

Entre aquestes necessitats hi hauria un espai digne per poder centralitzar la feina de repartiment d’aliments que es fa tant des de la xarxa d’aliments com des de la Cuina Barri, una iniciativa única al País Valencià que reparteix 100 plats calents al dia per un euro, per tal que les famílies més necessitades puguen accedir a una alimentació saludable i sostenible. A més volen engegar nous projectes, com un gimnàs i una escola popular des d’on realitzar des de classes de valencià o cuina per migrants, fins a reforç educatiu. "No soles volem cobrir necessitats materials, sinó també comunitat, reconstruir pràctiques veïnals i vincles socials oposades a l’ètica capitalista. Per a nosaltres, el Casal suposa un espai on crear un vincle de pertinença que ajude a augmentar la consciència de classe", explica Garrido. Processos similars s’estan vivint a altres barris de València, com Orriols, on les entitats veïnals reclamen també la cessió d’un espai veïnal, o Malilla, on demanen que s’allargue el període de cessió de l’alqueria convertida en centre social fa uns mesos.

"Des de l’ajuntament ens diuen que sí al projecte, però després tot són llargues, es passen la pilota d’un departament a l’altre i tot va massa lent", denuncia Garrido. Per tal de desencallar el bloqueig del procés de cessió, el 23 d’octubre van obrir el local simbòlicament. La resposta va vindre en forma de policia, identificacions i un immediat desnonament que consideren que no va complir totes les garanties jurídiques. Però l’acció va tindre el seu rèdit i aquest dijous passat es reunien amb la regidora de Vivenda i Patrimoni, Isa Lozano. "Valorem molt positivament la reunió de hui, hem eixit amb una nova data per reunir-se i treball per fer", resumeixen des del Casal.

Una nova generació emergent

Aquesta nova generació de centres socials, enfocada a cobrir necessitats materials a voltes molt bàsiques i crear comunitats veïnals està sorgint amb força arreu del País Valencià i no només al Cap i Casal. Ca la Mera a Ontinyent, l’Espai Veïnal Antic Institut a Pego, Cals Frares a Alcoi o l’Ateneu Popular del Pla-Carolines, situat en aquest barri d’Alacant i obert fa tot just dos mesos en podrien ser alguns exemples. En aquest darrer cas, l’origen de la xarxa veïnal que ha impulsat l’Ateneu són els horts creats als solars que la punxada de la bombolla immobiliària va deixar al barri. "A partir d’ací s’ha creat unes relacions d’autoajuda molt interessants, tant amb temes alimentaris, suport escolar o problemes causats per la pujada del preu de la llum", explica Juan Carlos, un dels activistes de l’Ateneu.

Però l’exemple més paradigmàtic i consolidat és Ca Saforaui, a l’humil barri de les 500 casetes de Gandia. Des de fa cinc anys a Ca Saforaui ofereixen tota una sèrie de serveis al veïnat més necessitat, que van des d’aliments a acompanyament per passar tràmits burocràtics fins a una escola popular i els horts urbans. "Tot això es fa des del voluntariat, ningú cobra", destaca Ausiàs Galbis, en parlar d’un projecte que tampoc té cap suport institucional. El lloguer del local es paga amb quotes dels socis. "Només una vegada ens van donar una ajuda puntual que no s’ha repetit, i no és perquè no ho haguem demanat". El gener passat van crear un menjador popular amb capacitat d’oferir tres àpats al dia a desenes de persones gràcies a les aportacions de 424 particulars mitjançant una campanya de micromecenatge.

Galbis fa un toc d’atenció sobre la situació social al País Valencià, "amb gent que ho està passant molt mal i estan totalment abandonats, com la gent major, amb pensions de 350 euros i totalment desatesa".