El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) ha organitzat aquest dissabte el seu darrer congrés. Sí, el PSUC encara existeix. La seva existència és, però, espectral. El gran partit històric del comunisme català té la seva estructura territorial i sectorial criogenitzada des del IX congrés, celebrat l'any 1997. Set anys abans el PSUC havia cedit la seva sobirania a Iniciativa per Catalunya (IC) –encara no es deia Iniciativa per Catalunya Verds (ICV)– sense secretari general i sense que quedessin clares quines eren les seves funcions en aquell meló polític: verd per fora i roig per dintre. El PSUC es va quedar, de facto, sense vida orgànica.

Truquem a totes les formacions que composen la matrioshka de l'esquerra catalana no independentista. "Ja et truquem després", diuen a Públic des d'ICV. No ens truca ningú. "No en sé res", responen des de Catalunya En Comú Podem. Existeix de debò aquest congrés? Fonts properes al mateix ens informen que sí, que se celebra, però que, com en els vells temps, se celebra de manera clandestina. Aparentment, segons afirmen aquestes fonts, el PSUC realitza congressos fantasma per seguir existint com a realitat administrativa i no perdre les sigles. Un congrés, formalment parlant, amb tots els ets i uts: delegats, acreditacions, declaració política i La Internacional i Els segadors al final. Quin és el motiu? Aquí tot és especulació: mantenir el patrimoni del partit? El seu llegat simbòlic i històric? Que es mantingui com a nucli dur dins d'ICV, ara que el partit debat quina ha de ser la posició davant l'embranzida del sobiranisme? O un acte de nostàlgia i res més?

Falç i martell sobre fons verd

Sí, hi ha un congrés del PSUC a la seu d'ICV al Passeig del Rellotge de Barcelona. M'obre la porta l'exsecretari general d'ICV Jordi Guillot, amb una targeta penjant al coll amb l'emblema del PSUC. Sorpresa, perquè sóc l'únic periodista present en aquest congrés que no ha estat anunciat enlloc. Quan acaba la sessió i els assistents baixen les escales –entre ells,  l'expresident d'ICV Joan Saura–, Guillot s'ofereix a atendre'm. Efectivament, es tracta "d'un congrés extraordinari" que té com a objectiu "actualitzar els estatuts a la normativa vigent" en matèria de finançament de partits, igualtat de gènere i protecció de dades, i "refer el comité" atès que alguns membres del mateix han mort. Per què el congrés no ha estat anunciat? "Bé, tampoc no calia", em respon, treient ferro a l'assumpte. Guillot m'informa que el darrer congrés –igualment clandestí, cal suposar– va ser el 2015 i no el 1997. També que la declaració política, de la qual m'entrega una còpia, ha estat aprovada per unanimitat i que "referma la defensa de la història del PSUC i la cultura política del PSUC".

La declaració política d'aquest congrés extraordinari destaca "l'esforç en la recuperació i divulgació de la nostra memòria històrica", una tasca memorialista "amb tres grans objectius: el propi de rescabalar i ordenar els nostres arxius; participar en el combat per l'hegemonia que representa la lectura de la història; i preservar i difondre el que de ben segur és el nostre llegat més important, la cultura política del PSUC." La declaració política repassa breument la història del PSUC fins a la creació d'ICV, "que, des del 2015, junt amb altres forces, està treballant per crear un nou subjecte polític que sumi tots els nous actors que han emergit arran del 15M". "Aquesta capacitat de sumar, unir, confluir amb altres més enllà dels orgulls per les sigles, ens ha permès anar millorant i enfortint les eines, per la transformació social, de les esquerres catalanes", afegeix. El PSUC considera "un encert estratègic" haver delegat "tota la seva activitat política en Iniciativa per Catalunya Verds" en el novè congrés.

L'històric partit dels comunistes catalans es manté en un estat latent des del 1997. Joan Ferrero

No tot és, però, història, i el partit –que es descriu com a "defensor de les llibertats nacionals de Catalunya des dels principis del federalisme i defensor del dret a l'autodeterminació"– també parla dels "grans reptes de país", i reivindica una "cultura dels grans acords en allò que afecta el nostre autogovern, sacsejat sigui per l'autoritarisme centralista sigui per l'unilateralisme irresponsable". Això últim va marcat en negreta. El PSUC també aposta de manera "clara" per "la construcció de la Unió Europea des d'un europeisme crític" com a "partit curós de la seva independència com a organització, però capaç d'establir lligams en l'àmbit estatal, europeu i internacional", conscient "de les tensions, si no contradiccions, que genera estar al carrer i a les institucions", compromès "amb la lluita pel socialisme i en la defensa dels interessos dels treballadors i les treballadores" i amb una militància "motivada, lluitadora, estudiosa de la realitat, coneixedora de la correlació de forces presents en cada moment i conscient de les aliances necessàries que cal construir per avançar".

La multiplicació cismàtica del PSUC

Fundat el 23 de juliol del 1936, en el seu darrer congrés (efectiu), el del 1996, la votació dels 300 delegats va acabar deixant el PSUC en un limbo: el 56% es va pronunciar en contra de la seva dissolució, però només un 40% va votar a favor de revitalitzar-lo. Nota: a partir d'aquí es multipliquin les sigles, així que pari el lector atenció.

La decisió dels delegats al IX congrés va portar a un grup de militants del PSUC a l'escissió –el gran temor històric del moviment obrer– i la creació del PSUC-viu el 1997 després de la publicació del corresponent manifest, amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE) com a referent a la resta de l'Estat. Les relacions entre IC (més tard ICV) i el PSUC-viu van ser tibants des de bon principi, ja que les sigles del PSUC eren, i són, propietat dels primers. La formació de llistes electorals va ser un dels altres punts de fricció, ja que a les eleccions europees Raül Romeva –aleshores a ICV– s'integrava al grup d'Els Verds a l'eurocambra en comptes de fer-ho al de l'Esquerra Unida Europea-Esquerra Verda Nòrdica, al qual pertanyen Izquierda Unida (IU) i Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), coalició que integren diversos partits de tradició socialista i comunista.

El PSUC-viu es va integrar el 2014 en Comunistes de Catalunya (CC), formació en la qual es va dissoldre el Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC), una escissió del PSUC anterior, després de l'expulsió, el 1982, d'un sector del partit liderat per Pere Ardiaca contrari a l'adopció de les tesis eurocomunistes. El secretari general de CC és Joan Josep Nuet, que també és coordinador d'EUiA i membre de la coordinadora executiva de Catalunya En Comú, que no s'ha de confondre amb Catalunya En Comú Podem, que és el paraigües sota el qual es van presentar Catalunya En Comú, Podem –que teòricament no és el mateix que Podemos, però potser Albano Dante-Fachin en té una altra opinió–, ICV i EUiA –amb el suport d'Equo Catalunya– a les darreres eleccions a Catalunya, i per la qual Nuet n'és diputat al Parlament. Tornant cap a casa, el camí ve marcat per senyeres i estelades aquí i allà. Els temps, que estan canviant, que cantava aquell.