El tancament el passat dijous d’una de les línies de producció, unida a la que tindrà lloc el pròxim dia 15 de desembre, posa el trist punt final a la presència de la multinacional japonesa Nissan a Barcelona. Quan encara no s’ha aclarit el futur dels treballadors, pendents de l’assignació d’un nou projecte industrial, la decisió reobre el debat sobre el paper de les administracions a l’hora de concedir ajuts públics a les grans empreses i la responsabilitat d’aquestes en el moment d’anunciar l’abandó del centre de producció. En el cas de Nissan, que a finals d’any deixa Catalunya, en 15 anys ha rebut 25 milions d’euros en subvencions, segons les dades aportades per la Generalitat.

Lluny de desaparèixer, la problemàtica s’ha reproduït amb les negociacions pel futur de la planta on ara s’ubica la firma nipona. La companyia xinesa Great Wall Motors (GWM) demana més inversió pública, sense acabar de determinar si mantindria els llocs de feina, per garantir que es quedarà amb els actius de Nissan. El maig de 2020, pocs dies després de l’anunci de Nissan que abandonava el seu negoci a Catalunya, el president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès [en aquell moment vicepresident i conseller d’Economia] va al·ludir a la necessitat d’abandonar el concepte subvenció i apostar per l’entrada del Govern al capital de les multinacionals amb l’objectiu d’augmentar la capacitat d’incidència sobre les decisions sobre la producció. "Ja que fem aportacions públiques, hem de mirar que siguin més vinculants", va afegir.

Aquestes reflexions d’Aragonès, que de moment s’han quedat en una declaració d’intencions, serien perfectament aplicables i vigents en el context actual, marcat pel període de negociacions per impulsar la reindustrialització en els terrenys que ara ocupa Nissan. A la darrera reunió de la taula de reindustrialització, la firma xinesa GWM va qüestionar la capacitat productiva de les instal·lacions i l'estat dels actius, ja que es planteja produir un 50% més del que va anunciar inicialment (150.000 vehicles). A conseqüència d’això, va demanar "un augment de la inversió per actualitzar la planta i més incentius de les administracions".

Nova oferta: Més ajuts i menys salaris

El Ministeri d’Indústria i la Conselleria d’Empresa de la Generalitat van enviar la darrera oferta a GWM el passat 1 de desembre, marcant-se com a data límit per rebre una resposta el dia 17. L'última proposta incloïa més ajudes públiques, amb una rebaixa del preu de la fàbrica i els seus actius, i una possible rebaixa de les condicions salarials de la plantilla, amb un acord amb el comitè d'empresa per asseure's a renegociar l'acord laboral amb Nissan. Fins i tot, el Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB), propietària dels terrenys, va acceptar baixar el lloguer de les instal·lacions, mentre que les administracions van accedir a pujar els 100 milions d’incentius a GWM. Igualment, la direcció de Nissan va acceptar rebaixar l’import del traspàs de les fàbriques.

En aquest context d’actuació, han aparegut les crítiques d’entitats socials com l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), qui qüestiona les polítiques que atorguen diners públics a projectes que no haurien de ser prioritaris per l’emergència climàtica i la crisi social. La investigadora de l’ODG, Blanca Bayas, rebutja les ajudes públiques a determinades multinacionals perquè "no suposen una bona mesura per potenciar l’economia del territori".

Bayas alerta que el dilema, analitzat des del punt de vista de l’arribada o no de la firma xinesa GWM, no "és si ens quedarem sense llocs de treball, sinó la necessitat d’invertir en sector com el de les cures, la transició energètica, la salut, l’educació. Hem de fomentar l’economia productiva i reproductiva, apostant per la dimensió publico-comunitària, deixant de banda les col·laboracions publicoprivades".

Contractes sense concurs públic

En relació amb el cas de GWM, Bayas parla d’un àmbit, com el de l’automòbil, que "no encaixa en el nou model econòmic, ja que forma part d’un sector contaminant i que no camina cap a la transició energètica desitjada en el món del treball". La investigadora insisteix que el debat no és tant si es tanquen les fàbriques o la gent es queda sense feina, fets dramàtics socialment, sinó sobre a quins sectors s’orienta la inversió.

Anant un pas més enllà de la situació actual a la planta de Nissan a la Zona Franca, Blanca Bayas planteja el suport d’entitats com l’ODG a una hipotètica iniciativa per no concedir ajuts públics a empreses que superin els límits d’emissions contaminants o no compleixin els convenis acordats sobre els drets laborals. "Si no tenen en compte els impactes ambientals ni perspectiva ecològica, resulta inadmissible que rebin aquest tipus de suport".

Per Bayas, aquestes accions només són la punta de l’iceberg d’unes pràctiques de les administracions que s’estan estenent durant la pandèmia. Com a exemple, indica el contracte que la Generalitat va formalitzar amb Ferrovial per gestionar el servei de rastrejadors de la Covid-19, en el qual no es va efectuar cap concurs públic. "Apel·lant a l’excés de burocràcia en un context d’emergència econòmica i sanitària s’estan saltant el dret de preservar la garantia pública".

El darrer episodi d’aquesta tendència, segons l’ODG, és el nou Decret de Renovables del Govern, en què es facilita la presentació de més de 200 projecte d’energia renovable al territori català sense consultar als seus ciutadans en un projecte en el qual està en joc un dret bàsic com l’accés energètic. Per l’ODG és un cas clar de "green washing".