"La mort no existeix, és el gran vers de Yeats, la mort ens l’hem inventat nosaltres. Però quan et fas vell, et quedes sol. Això és així, i no és cap drama. Si no veus les coses com són, Dios te guarde…". Això és el que va dir Joan Margarit sobre si el preocupava la mort en una entrevista amb Públic, pocs dies després de saber que havia estat distingit amb el Premi Cervantes.

Nascut a Sanahüja el 1938, Joan Margarit ha mort als 82 anys a causa d’un càncer, i ha marxat sabent-se un dels poetes més estimats i llegits de la literatura catalana. La seva trajectòria poètica ha estat guardonada amb els premis i distincions més rellevants, tant de Catalunya com d’arreu (Premi Rosalía de Castro, Premi Jaume Fuster, Premio Cervantes, Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana) i és que la seva poesia, d’aparença fàcil, té el poder d’arribar a tothom. Des d’una veu humil, de vegades colpida pel dolor i d’altres ennaltida pel goig, els versos de Margarit acostumen a trobar en l’amor la força per continuar endavant. "La unió de dues persones és una de les coses més importants de la vida", afirmava vehement.

Va treballar d’arquitecte gairebé 40 anys. El seu fort era calcular estructures, i entre les grans obres en les que va participar hi ha la reparació al monument a Colom o l’estadi de Montjuïc. I entre estructures i obres, sempre la poesia. No és d’estranyar que publiqués una trentena de poemaris, un assaig i la seva autobiografia: Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa, 2018).

Nascut a les acaballes de la Guerra Civil, la seva formació va ser en castellà i les seves primeres temptatives poètiques també. Li agradava recordar que va ser gràcies a unes reflexions que li va fer Miquel Martí i Pol que va començar a escriure en català. I sempre més va començar escrivint en la seva llengua materna: "El poema el començo en català, en la llengua que penso i a partir d’aquí puc decidir en quina llengua el continuo, si amb la meva o amb la que en Franco em va ensenyar a bofetades. Les llengües no han fet mai mal a ningú, els que fan mal són els animals que hi ha al darrere".

A l’hora d’escriure el posava molt neguitós la mentida i procurava ser honest. Fins i tot quan la seva filla Joana va morir de càncer de pàncrees, va decidir "escriure en calent" i allò li va salvar la vida. Malgrat les clatellades de la vida,
Margarit encomanava un vitalisme sensat i a través dels seus poemes buscava oferir consol a les persones que el llegien. Ell per reconfortar-se tornava a Yeats i Neruda, una vegada i una altra, i va procurar escriure cada dia, fins al final. Quan mor algú que ho ha abocat tot als seus llibres, el millor homenatge és llegir-lo. Ja siguin les Noves cartes a un jove poeta, No era lluny ni difícil o el volum que aplega la seva poesia amorosa. El que compta és llegir-lo i deixar-se encomanar pel seu amor a la vida.