Abans de començar l’entrevista, Mireia Vehí (Vilafan, 1985) es disculpa perquè a meitat de conversa podria rebre una trucada per fer-ne una altra, a una ràdio madrilenya. L’entrada de la CUP al Congrés dels Diputats, i la polèmica generada pel vot en contra a la sessió d’investidura de Pedro Sánchez, han augmentat l’interès que desperta la formació a nivell estatal, però també les crítiques. Vehí parla amb Públic dels escenaris que s’obren amb el nou govern espanyol de PSOE i Podem, de l’agressivitat de la dreta i de la relació amb la resta de partits independentistes.

Com ha estat la primera presa de contacte de la CUP amb el Congrés dels Diputats?

Una de les coses que jo crec que té sentit del Congrés és poder-nos explicar amb una veu pròpia. No sempre és senzill perquè els mitjans et caricaturitzen, i perquè la nostra vida política és aquí i anem massa poc allà. No només a Madrid, sinó a la resta de l’Estat. Amb la investidura molta gent s’ha sorprès del que hem dit. I això té molt de potencial, també en clau d’aliances, que és també el que hem anat a fer. La nostra tesi és que l’aparell de l’Estat és un problema per al conjunt de la ciutadania, no només per als catalans. La gent ens rep bé, se sorprèn que hi hagi una organització com la CUP, tan petita, però alhora amb tanta capacitat d’incidència, i que a l’hora sigui assembleària, municipalista, obertament rebel, desobedient, antiracista, feminista, ecologista... Hi ha molta gent a la qual li agrada que hi hagin organitzacions com la CUP a institucions poblades per grans partits, i que es treballi pel socialisme. Això té molt de recorregut i és molt potent. Nosaltres estem molt contentes.

De la cambra jo destacaria el que suposa que hi hagi una representació de l’extrema dreta tan àmplia. Parlo de Vox, però també de sectors del PP i Ciutadans. Les dretes competeixen per veure qui es queda amb el paper de més radical, de més extrem. No és casualitat: els tres partits tenen una vinculació amb la FAES, que actua com a garant que la dreta i l’extrema dreta estigui present a la vida institucional espanyola perquè això suposa la defensa dels aparells de l’Estat. En un moment de crisi de règim, quan hi ha coses que tremolen, tenen una funció molt clara: ancorar aquesta dinàmica de restitució del règim, o de la seva estabilització, el més a la dreta possible. L’extrema dreta de Vox no és un fenomen meteorològic aïllat ni es pot explicar només en base a la dinàmica de les extremes dretes europees, sinó que hi ha gent que hi ha posat diners i que té interessos. Hi ha gent que necessita espais polítics com la FAES. Que aquesta gent existeixi, tingui representació, espai als mitjans de comunicació, un discurs que s’amplifiqui per ancorar el màxim a la dreta, fa possible la dinàmica de restitució.

A quina mena de gents i interessos es refereix?

Nosaltres en campanya els hi dèiem ‘el trifachito de la FAES’. Les maquinàries ideològiques de l’extrema dreta espanyola vinculades als elements fonamentals de l’aparell de l’Estat: la monarquia, l’IBEX, els poders fàctics, o l’alta judicatura que Aznar va colonitzar per la porta del darrera. No parlo d’una conspiració, sinó d’una batalla d’interessos. Són grups amb interessos de classe orientats a la defensa de l’status quo. L’aparell de l’Estat espanyol sorgeix d’una Transició que es va produir enmig d’un soroll de sabres i amb un dictador que va morir al llit. Hi ha un viratge d’antics càrrecs franquistes a consells d’administració de l’IBEX. Tot això garanteix que determinats interessos puguin seguir mantenint el poder de l’aparell fàctic de l’Estat.

Han trobat una hostilitat especial entre la dreta?

Sí, és clar. Quan parles des de la tribunat et diuen de tot. Això és una cosa que la ciutadania no sap...

Labordeta –disculpeu la interrupció– ja es queixava que no hi han micros generals que ho reflecteixin.

Exacte. Diuen de tot. L’episodi més sonat va ser el de la portaveu d’EH Bildu, a la que van arribar a dir ‘Muérete’ en seu parlamentària, a crits. Generen un clima guerracivilista, de conflicte, de violència simbòlica, ambiental. Ho fan per intimidar-te quan has de parlar i també perquè estan fent una operació de ‘sortida de l’armari’, amb impunitat i tota la convicció. Ells estan allà i estan disposats a tot. No és una qüestió menor.

Si et fixes en els cognoms de la majoria dels diputats de Vox i del PP, et surten més marquesos i propietaris, capital econòmic i poder del que jo he vist a la meva vida. Representen el poder oligàrquic, econòmic, històric a l’Estat espanyol. Ho volen posar sobre la taula i fer-ho valer perquè tenen molt clar que és una batalla en una situació de crisi de règim i que l’ha de guanyar algú. Tenen molt clar que la Constitució espanyola ja no serveix. I que la Transició està esgotada i la Monarquia en una situació de deslegitimació altíssima. Per això estan fent aquesta batalla, perquè han d’apuntalar el màxim a la dreta en aquesta guerra cultural, material i política que s’està donant ara mateix a l’Estat espanyol.

A aquestes alçades no seré el primer que li pregunti, però a la força he de fer-ho. Com argumenteu el vot en contra en la investidura?

La CUP va deixar claríssim quines eren les raons del seu vot. I són diametralment oposades a les de l’extrema dreta. La CUP va dir que no hi havia una proposta d’autodeterminació clara, és a dir, que no hi ha referèndum, no hi ha amnistia, ni el compromís de la fi de la violència. El darrer informe d’Òmnium parla de més de 2.500 repressaliades. Des de l’esquerra fem una anàlisi de la proposta política de PSOE-UP, i no va destinada a trencar la Constitució del règim, ni a desafiar a la UE. És molt difícil portar a terme les polítiques d’esquerres que diuen que volen fer. Tenim un discurs molt clar: puny tancat a tot el que sigui la negativa a l’exercici del dret d’autodeterminació i l’amnistia, i mà oberta a tot el que es pugui fer per millorar la vida de les classes populars. No avalarem una investidura només amb l’argument de la por a l’extrema dreta, perquè si l’argument de l’extrema dreta era tan potent, per què el PSOE va portar a l’Estat espanyol a unes altres eleccions i després signa al cap de dos dies un acord amb Podemos?

La segona cosa que va fer la CUP i que no va tenir ressò, i per tant fa sospitar de determinats arguments i interessos, i d’alguns espais polítics –ara parlo del PSOE-, és demanar un front antifeixista. Tenim la mà oberta. Vam facilitar que Gerardo Pisarello entrés a la Mesa, impedint que ho fes Vox.

I hi ha una tercera raó que m’agradaria posar sobre la taula. Què està fent la CUP al Congrés? És l’única força d’esquerres que està dient: ni s’ha declarat la III República ni les propostes polítiques que hi ha sobre la taula responen a les necessitats de les classes populars. La CUP està sostenint el bastó de la resistència a què hi hagi una restitució del règim legitimada amb un discurs d’esquerres. I això molesta. Perquè és un mirall per a l’esquerra. Pensem que és important que es tensioni cap a l’esquerra, i des de l’independentisme. Per què? Perquè t’assegures que mantens el fil roig de tota aquella gent que a la Transició ja va dir que hi havia un trencament en fals d’aquest conflicte. Ara ens trobem en una situació semblant.

En qualsevol cas, molta gent es planteja per què no van optar per l’abstenció.

Pensa que si hi hagués hagut un ‘tamayazo’, encara hi havia 56 dies per fer una altra proposta d’investidura. D’haver passat això, la CUP hagués estat a l’alçada d’impedir que governés l’extrema dreta. El que no es pot fer és responsabilitzar a l’extrema esquerra de la pujada de l’extrema dreta quan el PSOE ha portat Espanya a unes altres eleccions només perquè les enquestes li donaven més diputats i quan tots els mitjans de comunicació han obert la porta al discurs de l’extrema dreta. No es pot fer campanya electoral amb un conflicte tan profund i preocupant com el de la pujada l’extrema dreta.

Com valoren el govern de coalició entre el PSOE i Unidas-Podemos?

Veiem amb molt bons ulls la posada en escena que fa Irene Montero i el seu discurs potentíssim. Però mirem amb molt d’escepticisme que Treball no vagi de la mà de la Seguretat Social ni de Pensions. No té cap sentit. No tenen marge per a res. És una bona notícia que Consum estigui en mans d’Alberto Garzón, un economista comunista. Però Economia ho porta la senyora Calviño, que és una neoliberal declarada. Ens sorprèn veure al senyor Marlaska un altre cop al capdavant d’Interior, quan ha suposat presos i òsties... Estan limitats, no tenen marge per fer res. La darrera mostra ha estat el nomenament de Dolores Delgado com a Fiscal General de l’Estat. Critiquem la politització de la judicatura i les portes giratòries. Aquesta senyora va reconèixer contactes amb el senyor Villarejo. Forma part del clavegueram.

Nosaltres fem política per canviar les coses. Hem intentat tenir un to molt conciliador. No ens cansarem de fer política i oposició des de l’esquerra. La qüestió és que la política institucional ha de tenir sempre, sempre, gent a fora empenyent com a garantia per poder fer coses. Quan la CUP critica està posant una pista d’aterratge per a què la gent que està dins pugui virar cap a l’esquerra. A les seves mans està si la volen aprofitar o no.

Quina opinió teniu de la taula de negociació plantejada per ERC?

Nosaltres pensem que la negociació no té recorregut: el marc que ha donat el govern espanyol és un marc dins la Constitució. Però també pensem que si en tingués seríem les primeres en reconèixer que ens hem equivocat. El tema no és tant el recorregut de la taula, en clau d’autodeterminació i amnistia, sinó si està havent una operació de governabilitat on ERC ocupa la centralitat política. Si ERC i JxCat volen explorar la via de diàleg, endavant, nosaltres els esperarem a l’andana. Si els hi va bé, millor que millor. Nosaltres no compartim la seva tesi que la governabilitat de l’Estat garantirà el dret a l’autodeterminació a Catalunya. Continuarem fent política en base a la nostra tesi: la ingovernabilitat, que es la tesi contrària. Ara bé, que facin, que treballin, la CUP continuarà estirant des de l’esquerra. Aquesta taula vol dir que està havent-hi una operació de pacificació a tres nivells –Estat, Catalunya i ciutat de Barcelona– i de governabilitat sense solucions polítiques sobre la taula? Aquesta és la pregunta.

Quin és el perill d’aquesta taula de negociació? La desmobilització. La mobilització és l’única carta que tenim contra un govern i un Estat que impedeixi sistemàticament el dret a l’autodeterminació i el referèndum. Ho impedeix amb un govern que no està disposat a portar a terme un referèndum i amb unes altes cúpules judicials que estan fent una política del shock: intentar parar per la via autoritària allò que no pots parar per la via democràtica. El que nosaltres hem de fer és alimentar la via democràtica el màxim possible. Fins on? Fins desbordar. Per què? Perquè no tenim més eines. De quina manera? Obstruint les dinàmiques de mobilitat del capital, que és l’únic idioma que entén el poder: els diners. Si obstrueixes això al Principat i als Països Catalans això afecta no només a l’Estat espanyol sinó també als interessos de la troika.