Durant anys, mencionar-lo va ser com mencionar el dimoni. Les institucions valencianes, els grans mitjans de comunicació i alguns instituts culturals van intentar silenciar-lo, com si mai haguera existit. Però sembla que soterrar Joan Fuster no era tan fàcil. El seu llegat, amb el pas del temps, més que oblidar-se, es va engrandint. Cent anys després del seu naixement i 30 després de la seua mort, la Generalitat ha declarat el 2022 Any Fuster, i ha creat una comissió per coordinar les desenes d’actes, publicacions i altres iniciatives que es realitzaran durant dotze mesos.

"La declaració de l’Any Fuster és molt positiva, ha de servir per normalitzar la seua figura i permetre accedir a la seua obra a lectors als qui, durant molts anys, la part més política de l’autor els ha dissuadit a fer-ho", explica Salvador Ortells, director de l’Espai Joan Fuster, una casa-museu ubicada a Sueca, població natal de l’escriptor i on va residir fins a la seua mort, i que no va poder obrir les portes fins al 2017, ja amb el canvi polític realitzat.

Rellegir Fuster

Al País Valencià, Joan Fuster és "la mesura de totes les coses –tal com el descriu l’escriptora Gemma Pasqual, emprant el títol d’un dels seus assaigs-. És un dels grans assagistes europeus del segle XX. Un humanista i el principal introductor de la modernitat a la nostra societat". Intel·lectual en la forma clàssica del terme, Fuster va interessar-se per multitud de temes, des de la història fins a la música, passant per la filosofia, la filologia o el turisme, com a assagista i periodista, però també va conrear la poesia, el gènere epistolar, els dietaris i els aforismes, una espècie de tuits avant la lettre i que avui dia són ideals per configurar mems.

"També va ser un articulista i opinador incansable, que quan van vetar-lo a la premsa valenciana va escriure a capçaleres com La Vanguardia, El País, El Norte de Castilla, llavors dirigit per Miguel Delibes, o la revista Destino. De fet va ser la seua obra periodística la que va permetre’l professionalitzar-se", explica el també escriptor Toni Mollà, autor de diferents assaigs sobre el pensament de Fuster.

"Sense Fuster ara mateix no hi hauria valencianisme ni seria possible articular res en aquest sentit, ni culturalment, ni política", resumeix l’escriptor i periodista cultural Xavier Aliaga, en una línia similar a la que plantejava Pasqual. "Fins i tot aquells sectors que reneguen de Fuster haurien de ser conscients que la seua activitat cultural o política no seria possible sense ell. És una figura fascinant que la seua dimensió política no pot anul·lar, cal normalitzar-la definitivament", continua Aliaga, autor d’una antologia de textos titulada Fuster per a ociosos.

Joan Fuster va néixer a Sueca (Ribera Baixa) el 1922, en el si d’una família carlista addicta al règim franquista. Estudia dret en plena postguerra i va fent-se un espai en la minsa vida cultural d’aquells anys. Les seues reflexions sobre els valencians el van portar a allunyar-se cada cop més del règim i "evolucionar cap a un concepte del País Valencià i els Països Catalans, i també cap a l’esquerra, en adonar-se que la dreta valenciana mai assumiria la qüestió nacional", explica Mollà.

El 1962 marca el punt d’inflexió. Aquell any escriu dos dels seus assaigs més fonamentals: Nosaltres els valencians i Qüestió de noms. I també un altre llibre aparentment molt innocent: una guia turística de la col·lecció Guías de España editada per Destino i titulada El País Valenciano. "La llegenda diu que el llavors director de Las Provincias, José Ombuena, volia escriure-la ell, i en revenja va iniciar una campanya de premsa contra Fuster i el seu treball. A Fuster mai el van crucificar per Nosaltres els valencians, entra altres coses perquè va tenir molta menys repercussió", assegura Mollà.

Siga com siga, a partir de llavors Fuster queda vetat a la premsa valenciana i va començar un odi profund cap a la seua persona i obra en la dreta local que continua encara avui. Paral·lelament, el seu perfil més cívic i activista guanya més pes. "És impressionant quan veus totes les grans iniciatives culturals de l’època –l’editorial 3i4, els Premis Octubre, Acció Cultural del País Valencià...- i com resulta que Fuster sempre hi estava al darrere", explica Pasqual, qui va coordinar el llibre Nosaltres les fusterianes, on diferents dones dels Països Catalans reivindiquen la seua figura. L’editor Eliseu Climent recordava en un acte recent com Fuster els va cedir la seua biblioteca personal per omplir la llibreria 3i4 per la seua inauguració.

Un activisme que el portaria a patir una campanya creixent d’amenaces i agressions per part de l’extrema dreta durant la Transició, inclosos dos atemptats amb bomba –el 1978 i el 1981- que mai han estat aclarits per la policia. Era l’època de l’anomenada Batalla de València, durant la qual l’extrema dreta atacava impunement activistes i intel·lectuals d’esquerres i valencianistes. També els poetes Vicent Andrés Estellés i Manuel Sanchis Guarner van patir atemptats.

"A més, amb l’arribada de la democràcia, Fuster esdevé una figura molt incòmoda i és aïllat també pels nous poders", detalla Pasqual. Una situació que el portaria a un enclaustrament voluntari durant els seus darrers anys.

Normalitzar Fuster

"Part de les prevencions amb Fuster són comprensibles –concedeix Aliaga- sobretot des de la política, si es coneix la configuració sociològica del País Valencià, però fins i tot els seus detractors hauran d’aprendre a conviure amb ell, com a Catalunya han après a conviure amb Josep Pla o Xènius". Des de Sueca, Salvador Ortells defensa la tasca pedagògica realitzada des de la Casa Museus que "ha contribuït a normalitzar la seua figura i segurament ha ajudat que avui hi puga haver un Any Fuster".

Per ara, la dreta mediàtica i política valenciana ha passat prou per alt la celebració de l’Any Fuster, malgrat el gir anticatalanista del PP de Mazón que busca la polèmica en espais com aquest. "No és cert que la dreta odie Fuster, és bàsicament el feixisme, que odia qualsevol que no pense com ells", defensa Pasqual, qui, en referència al PP assegura que "haurien d’estar contents que un personatge de la seua importància siga valencià".

Per Toni Mollà, el pecat de Fuster va ser precisament "evolucionar des de l’establishment cap a posicions d’esquerres, mai li van perdonar la traïció, i per això va patir tanta repressió. Ell mateix va escriure que sempre havia buscat algú que el contestara i només havia trobat gent que l’insultava". Potser ara és una nova oportunitat per contestar Fuster. Prèvia lectura, òbviament.