Era el mes d'octubre de l'any 2000 quan un grup de familiars de represaliats va impulsar i va organitzar la primera exhumació amb metodologia científica homologable a nivell internacional. Un d'aquells familiars era Emilio Silva, nét del represaliat Emilio Silva Faba, que avui presideix l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, el principal motor que ha impulsat les exhumacions a l'Estat espanyol en els últims 20 anys. Al capdavant de la part tècnica hi havia el prestigiós forense Paco Etxeberria, avui assessor de la Secretaria d'Estat per a la Memòria Democràtica. Aquell dia era un 21 d'octubre i aquest dimecres es compleixen 20 anys de l'exhumació que va passar a la història com 'Els tretze de Priaranza'.

Des d'aquell històric 21 d'octubre, famílies i associacions de Memòria han aconseguit recuperar els cossos de més de 9.000 persones que van ser represaliades pel franquisme. Així ho posa en relleu la investigadora doctora en Història de la Universitat del País Basc Lorda Herrasti en la seva tesi doctoral titulada Arqueologia de la Memòria: el mètode arqueològic aplicat a la història recent. Així, des de l'any 2000 fins al 2018 es van recuperar un total de 9.009 cossos en 743 exhumacions realitzades per tot l'Estat. La immensa majoria dels cossos recuperats (el 89%) pertanyen a població civil i, per tant, no participaven en cap exèrcit ni acció de guerra en el moment de ser executats pel franquisme i llançats a una fossa comuna.

"Interviú es va fer ressò de l'exhumació en Priaranza i comencem a rebre trucades i cartes de gent que també volia trobar als seus familiars, així que decidim continuar treballant. Se'ns van anar sumant centenars de voluntaris que van fer possible cada exhumació. Si no recordo malament, hem tingut més de mil voluntaris del voltant d'unes 20 nacionalitats", va explicar en aquest reportatge Emilio Silva, que incidia en el fet que la tasca de l'ARMH mai hagués estat possible sense l'impuls i desig de centenars de familiars i de voluntaris i sense la desinteressada ajuda de, per exemple, un sindicat d'electricistes noruec.

A l'impuls de l'ARMH es van unir el de moltes altres associacions com Aranzadi i diferents associacions de memòria vinculades als seus propis territoris. Amb la Llei de Memòria Històrica, aprovada el desembre de 2007, van arribar les primeres subvencions a les exhumacions. Aquestes ajudes van ser eliminades pel Govern de Rajoy, que va deixar a zero el pressupost per a la Memòria Històrica i les exhumacions. Altres institucions i governs autonòmics com el d'Euskadi o Navarra i diputacions com la de València, Cadis o Sevilla també han participat de manera activa en la cerca dels milers de desapareguts de la Guerra Civil.

Ara, 20 anys després d'aquella primera exhumació científica, el Govern espanyol ha tornat a posar subvencions i ajudes per a associacions i ajuntaments que vulguin impulsar exhumacions fins a l'aprovació de la nova Llei de Memòria Democràtica. A partir d'aquest moment, l'Estat assumirà la responsabilitat d'exhumar els represaliats i serà la Secretaria de Memòria Democràtica qui elaborarà plans quadriennals d'exhumacions amb l'objectiu de recuperar els milers de cossos de víctimes del franquisme que segueixen en fosses comunes.

De moment, i a l'espera del nou escenari, l'ARMH continua amb el seu incasable treball i fa pocs dies va acabar una nova exhumació en el cementiri de Guadalajara amb la recuperació de 21 cossos. Mentrestant, a Sevilla, un equip de professionals de la Societat de Ciències Aranzadi després del concurs públic de l'Ajuntament de Sevilla, treballa en la coneguda com a fossa de Pico Reja. En altres territoris, com la Comunitat Valenciana, la Generalitat està impulsant exhumacions com la que es va produir fa només unes setmanes a Monòver, on no van aconseguir trobar les restes per la possible destrucció de les fosses, i ja està impulsant la futura exhumació de cinc brigadistes internacionals al municipi de Benissa (Alacant).

Jornalers i treballadors afiliats a forces d'esquerra

Les exhumacions i posteriors treballs d'identificació permeten comprovar que les professions majoritàries entre les víctimes que han estat identificades són les relacionades amb el treball al camp: pagesos, jornalers i agosters. No obstant això, Herrasti explica també que hi ha un nombre considerable de víctimes que exercien professions liberals i que moltes d'elles comparteixen un mateix denominador comú: la seva militància en partits polítics, sindicats o organitzacions vinculades a una ideologia d'esquerres.

Altres estudis i bases de dades creuades, a menor escala, ja havien avançat la dada que Herrasti ara confirma. La matança fundacional del franquisme va afectar molt especialment als treballadors del camp. La base de dades ‘Tots els noms', que recull informació de les víctimes d'Andalusia, Extremadura i nord d'Àfrica ja mostrava que la majoria dels treballadors represaliats "podrien agrupar-se sota el títol de camp", tal com explicava un reportatge d'eldiario.es de Juanmi Barquero. També el projecte La Memòria Recuperada, allotjat en la web de la Universitat d'Alacant, mostra com les professions que més es repeteixen, amb un ampli marge de diferència entre les persones represaliades al País Valencià, són les d'agricultor i jornaler.