Fa just mig segle va començar una vaga molt sonada i, com passa malauradament amb tantes altres fites del moviment obrer a casa nostra, avui més aviat oblidada. El 16 d’octubre del 1971, gairebé a les escorrialles del franquisme, arrencava una vaga a la Seat de Barcelona, les conseqüències de la qual van anar més enllà de l’àmbit laboral de la pròpia empresa.

"L’origen de la vaga està a les eleccions sindicals convocades pel règim franquista el 1971, en les quals les candidatures de Comissions Obreres, no com a CCOO, sinó de forma clandestina dintre del sindicat vertical, van tenir un ampli suport, i això evidentment a la companyia no li va agradar gaire", explica a Públic l’historiador i director de la Fundació Cipriano García de CCOO, Marc Andreu. Els representants sindicals, continua, "van presentar una sèrie de reivindicacions laborals, però l’empresa, en comptes de negociar, no va reconèixer la legitimitat dels seus representants i va respondre acomiadant tot un seguit de treballadors, entre ells els representants sindicals".

La situació, la tensió de la qual anava ràpidament en augment, "va desembocar, passat l’estiu, en un seguit d’accions, per les quals els treballadors de la fàbrica i els sindicalistes van demanar la readmissió dels companys acomiadats i es va decidir com a mesura de protesta i de pressió tancar-se a dintre de les dependències de la fàbrica" a la Zona Franca. Tot això en un context, com s'encarrega de recordar Andreu, "en el qual prèviament hi havia hagut una forta conflictivitat obrera a Catalunya, sociopolítica, derivada de les protestes pel procés de Burgos del desembre del 1970 que va generar una onada de protestes a tots els nivells, també al nivell obrer".

Segons els càlculs de la pròpia Fundació Cipriano García, "durant 1971 hi va haver mig miler de conflictes obrers, alguns motivats com a resposta sociopolítica al procés de Burgos, i en molts casos on es barrejaven amb protestes laborals". Un procés que "culmina a l’octubre del 1971 amb el tancament a la fàbrica i al que ràpidament respon la direcció de l’empresa, demanant a les autoritats governamentals que enviessin a la policia a la fàbrica".

"Una explosió de llibertat"

En el que va suposar "una actuació sense precedents", en paraules d'Andreu, "la policia va entrar a cavall a dintre de la fàbrica a desallotjar els treballadors que l’havien ocupada" per ordre del governador civil, Tomás Pelayo Ros. Una actuació –en la que va participar no només la Policia Nacional (els famosos grisos), sinó també la Guardia Civil– durant la qual "es va produir l’assassinat d’Antonio Ruiz Villalba", el 18 d’octubre, i desenes de ferits com a conseqüència dels enfrontaments entre els treballadors i els agents de policia, que van obrir foc real en diverses ocasions. Fins a 6.000 treballadors van participar en l’ocupació de la fàbrica.

"Jo tenia 19 anys, havia entrat a la fàbrica de Zona Franca el juliol del 1969", relata Pedro Jiménez Muñoz, un dels participants d'aquella vaga, que aleshores treballava a la secció 193 de manteniment de maquinària i militava a la Lliga Comunista Revolucionària (LCR). D'aquell dia, que "va ser molt intens", se li va quedar gravat com durant la jornada "es van anar succeint els rotlles i les petites assemblees" i com "gent que no podia ni imaginar pujava als bidons i taules de treball". "Fou una explosió de llibertat", assegura, "molts volien parlar i expressar-se i contar tot el que fins aleshores havien callat". Moltes "intervencions, algunes més radicals que altres", fins que algú va indicar que calia anar a una secció "on hi havia engranatges i ens podríem defensar si ens atacaven".

"Sense saber en quin moment, es van escoltar crits i també trets que procedien de les seccions 122, d'engranatges, i 110, blocs i cigonyals", rememora Jiménez Muñoz, a qui ve al cap "el fum espès, els famosos gasos lacrimògens". "No sabíem què fer, no hi havia una reacció planificada, potser ningú esperava que la policia intentés desallotjar-nos de la fàbrica", segueix. En els moments més durs "potser quedàvem uns 600 treballadors dintre la fàbrica, i gairebé tots concentrats al final de la nau del taller 1". Alguns "agafaven cargols i altres peces", mentre "fora s’escoltaven els cascos dels cavalls i per les finestres podíem veure a la policia envoltant el taller".

"Tothom va intentar fugir, però en el grup en que jo em trobava vaig poder escoltar ‘no es pot sortir per la primera porta, sembla que l’han soldat’", així que "resseguint la paret de la nau ens vam dirigir a la sortida principal" on "es trobava un grup nombrós d’operaris corrent, que s’havien trobat amb la policia i cridaven ‘ens han disparat i ferit a un company’". Era Ruiz Villalba.

Davant la notícia, crides a "romandre units i tranquils, però els ànims ja no estaven assossegats i van sorgir intervencions que demanaven cremar la nau de pintures". Jiménez Muñoz va aconseguir sortir de la nau amb un grup més petit, que no va tardar en ser descobert per la policia a cavall, que va carregar contra ells. "Jo vaig poder amagar-me en el taller 5 amb altres companys, intentant llençar pedres que, amb els nervis, algunes rebotaven a les portes que els propis companys tancaven al mateix temps", explica.

Dispersats, "l’únic pla existent era fugir d’allà". Obrint-se pas a través del fum lacrimogen –"que només ens feia que estossegar"– va aconseguir arribar al vestuari, on es va canviar ràpidament per intentar sortir de la fàbrica. "A la porta de la fàbrica ens esperava la policia, potser la brigada político-social", que els va demanar "els carnets d’identitat, que, per descomptat, no ens van retornar, però ens van deixar sortir". "Efectivament, aquests fets, juntament amb les manifestacions viscudes contra els processos de Burgos, van marcar la meva vida i el meu futur", conclou el seu relat Jiménez Muñoz.

Un cop molt dur per al règim

Un dels pitjors escenaris imaginats per les autoritats franquistes s'havia materialitzat: la vaga de la Seat es va estendre a altres sectors. "La vaga va ser massiva perquè s’hi van anar sumant altres companyies en solidaritat", afirma Andreu a l’apuntar que "cal tenir present sobretot un element: la vaga de la Seat no és el primer conflicte social, polític o laboral del règim, però la Seat és la principal indústria de Catalunya, en la qual treballen 20.000 obrers, i la seva creació havia estat tot un emblema per al franquisme".

"Que aquesta factoria entrés en conflicte obertament tacava la seva imatge: el règim no controlava la situació", afegeix. Per tot plegat, la vaga va representar "un cop molt dur per al règim". El director de la Fundació Cipriano Garcia descriu la vaga de la SEAT com el "detonant i catalitzador de l’Assemblea de Catalunya el 7 de novembre del 1971", que va agrupar a l'oposició antifranquista.

La secció sindical de CCOO a la Seat i la Fundació Cipriano Garcia recordaran els esdeveniments d’octubre del 1971 amb una sèrie d’actes d’homenatge i record als participants d’aquella vaga i que comencen aquest dissabte amb una assemblea a la seu de la secció sindical a Cornellà. El dilluns, dia 18, es retrà homenatge a Ruiz Villalba al lloc on va ser abatut a les 10:30 hores 50 anys abans i, una hora després, es farà una ofrena floral al passeig que porta el seu nom.

Amb motiu de l’aniversari s’inaugurarà tanmateix una exposició a la seu nacional de CCOO a la Via Laietana amb el nom de 'Cinc minuts de silenci. El moviment obrer i l’Assemblea de Catalunya'. I es publicarà un llibre titulat '18 de octubre de 1971. La ocupación de la SEAT'. També s’inaugurarà un faristol de l’Ajuntament de Barcelona –amb l’assistència del regidor de Memòria Democràtica, Jordi Rabassa– a la plaça del Moviment obrer que explica els fets, i s’estrenarà un mural commemoratiu, obra d’Andrea Betoy.