Des de petita, Mari Carmen España va viure la història del seu avi molt a prop, sense saber bé què havia passat amb aquell jornaler de Lantejuela (Sevilla) a l'agost de 1936. Des que tenia gairebé ús de raó anava coneixent de primera mà la seva història, la de Manuel España, afusellat pels falangistes el 17 de setembre de 1936.

Després de 16 anys de recerca, indagacions i finalment exhumació de la fossa al municipi de la Puebla de Cazalla (Sevilla), van trobar les restes però no van poder completar la seva identificació. Aquesta passat Nadal es va topar amb la pitjor de les notícies, un gerro d'aigua freda que no esperava. "El mateix viceconseller de Cultura de la Junta d'Andalusia, em va comunicar que l'ADN no havia donat positiu i que era un dels 75 cossos de la fossa de la Pobla que no podien identificar-se". Així començava la carta que Mari Carmen li dirigia al seu avi Manuel España, unes línies en les quals li explica com assumir després de tanta lluita que la recerca no ha pogut completar-se.

En la seva carta prossegueix: "M'entristeix enormement, avi, no poder portar-te a Lantejuela, el poble on vas viure i volia enterrar les teves restes amb els del teu fill". De tots els que van ser enterrats en aquella fossa, només han pogut identificar per proves d'ADN dos dels 77 cossos trobats. "Avi, he fet tot el que he pogut per trobar-te", li assegurava al difunt.

L'antropòleg Juan Manuel Guijo explica a Públic com el cas de la Puebla i de la seva fossa coneguda com la del Carnero va ser molt complexa. Els cossos es trobaven a gairebé cinc metres sota terra. "Els familiars han culminat una batalla titànica perquè el cas de la Puebla va començar abans de l'existència de la Llei de Memòria Històrica de 2007, i va ser el primer cas que va sortir a la llum pública en què volien intervenir les famílies en una fossa col·lectiva a Andalusia, situada en un cementiri municipal", explica.

Després de més d'una dècada i el ferm convenciment que aquelles víctimes podrien trobar-se, van arribar fins a aquella profunda rasa que va albergar 77 afusellats de l'estiu de 1936. "Només em queda el consol d'haver fet, avi, tot el que vaig poder per trobar-te i desenterrar-te d'aquesta terra infame, a tu i a tots els altres, quan vaig veure amb por i espant quants hi havia".

Vuit dones i dos nounats afusellats

España narra com en aquella exhumació es van trobar restes de "vuit dones i dos nounats. Cinc metres, avi. Us van ficar a la fossa més profunda que s'ha trobat a Andalusia i Espanya". Guijo va poder estar de primera mà en la intervenció arqueològica i recorda com aquest trist procés aïllat es repeteix "per desgràcia" en la majoria d'identificacions. "No és que el cas de Puebla no concordi. És que hi ha molta diferència entre la no concordança i l'absència de la substància orgànica que conté l'ADN", il·lustra l'expert, al no comptar amb suficients marcadors. "No hi ha contaminació ni res semblant, sinó que, en els ossos, preval la part mineral sobre l'orgànica".

En aquest procés entren en joc factors molt importants per a la identificació de les víctimes com poden ser "els objectes associats, els testimonis de les execucions i les dades antropològics".

Tants anys sota una terra humida no permeten, 80 anys després, donar garanties ni resultats. Guijo aclareix com els responsables de laboratori de la Universitat de Granada que porten el banc d'ADN parlen de manera personalitzada amb tots aquells familiars que desitgen informar-se. "En el lliurament de les mostres s'explica tot el procés i fins i tot es mostren les instal·lacions", però ningú té en compte la poca garantia del procés. I és que Guijo apunta que la influència dels aspectes ambientals, fa que només entre "el 10% i el 20% de les famílies demandants tinguin resultats". No s'ha d'oblidar que "aquestes famílies són només una petita part de les que haurien de personar-se si no haguessin passat 80 anys i moltes haguessin mort".

Identificar els ossos de l'avi pel seu calçat en l'esquelet

Tornem a la fossa de la Puebla on Miguel G. R., familiar d'un dels abocats a aquesta profunda fossa, ha estat un dels agraciats per tenir els resultats positius en la identificació de l'ADN del seu avi. Juanma no oblidarà el dia que Miguel va trobar les restes d'unes extremitats inferiors en una zona situada a una cota molt alta de la fossa. "Abans d'avaluar res per la nostra part, al Miguel, que estava excavant amb nosaltres, se li va canviar la cara i ens va dir que aquest era el seu avi". Miguel només podia tenir una evidència: el calçat de l'esquelet, idèntic al que portava el seu avi, segons es recordava a casa seva. "Miguel va ser la persona que va començar a exhumar l'esquelet i va estar amb mi en l'aixecament de tots els ossos", conclou Guijo.

Esperança i opacitat en el procés

L'actual Govern andalús va invertir l'any passat 363.000 euros per a la continuïtat del conveni del banc d'ADN, en conveni amb la Universitat de Granada i el laboratori genètic de l'investigador José Manuel Lorente. Fonts de l'Executiu autonòmic assenyalen que l'acord per mantenir actiu aquest procés d'identificació d'ADN i la creació de banc, ascendeix a un milió d'euros, "repartides en diverses anualitats fins 2021".

Guijo aclareix que cal mantenir el vincle amb l'Administració, ja que en el cas de l'ADN "és necessari un itinerari que controli la procedència de les mostres, la seva conservació i la gestió de dades personals". No obstant això, assenyala la necessitat de "mantenir la guàrdia sobre la qualitat de les intervencions, els fonaments que s'usen en els diagnòstics i les investigacions prèvies", perquè el procés culmini amb el major èxit possible.

Mari Carmen España va patir un dur cop quan va esbrinar que, després de 16 anys, no podia saber quina d'aquelles víctimes era el seu avi, Manuel España. "No t'oblides de la violència amb què van ser assassinats. Recordes els detalls de la intervenció, els ossos trencats de mans, canells, cranis per cops i tortures, els forats de bala dels cranis", sosté, i aclareix, amb el pas dels dies, com aquest dur procés ha valgut la pena "els hem tret d'aquell horror on els van tirar i ara tindrem un lloc honrat i amb els seus noms on portar-los flors. Això és el que deia un familiar ja ancià i , en certa manera, és sentir una mica d'alleujament", sentencia.