"L’estació estava gairebé en tenebres, i els soldats ens feien llum amb llanternes elèctriques de butxaca. La nit era ben fosca, i el terra estava completament glaçat, semblava que fos de vidre". 1974, Brive-la-Gaillarde, França. La tenebra remunta i s’escola entre els cinquanta-dos fulls on Joan Tarragó, el bibliotecari clandestí de Mauthausen, escriu les seves memòries. "Formations für fünf!, Los, Los, geh mal, schnell, schnell! (en formació de cinc, vinga, som-hi, ràpid, ràpid!). D’una banda els crits ensordidors, de l’altra els cops, les mossegades dels gossos llop i la nit tan fosca que feia, tot plegat amb el fet que no enteníem l’alemany. És fàcil suposar el temps que va caldre per formar a la carretera per columna de cinc, nou-centes desferres humanes”.

Fa només un any que els malsons que l’assetgen des que va sortir del camp s’han esboirat. Amb els fills i els nets al cap, vol que les seves paraules formin "un granet de sorra que impedeixi el ressorgiment de la criminal bèstia nazi". Seu a la taula i escriu.

Heretar la memòria

No era la primera vegada que Joan Tarragó (El Vilosell, 1914 - Brive-la-Gaillarde, 1979) ho intentava. Set anys abans li havia demanat al seu fill Llibert, aleshores un jove projecte de periodista, que escrivís les seves memòries. "Però jo aleshores pensava a fer la meva vida. I, d’altra banda, havia sentit tantes històries d’horrors amagat rere la porta…", diu Llibert a Públic.

Ara, a Heretar Mauthausen, Pagès Editors ha recuperat les memòries d’un emmirallant-les amb les reflexions de l’altre. Les primeres, inconcluses ("Aleshores ja estava molt cansat, la mare li deia que parés", explica Llibert), relaten de forma vívida l’entrada a Mauthausen i l’organització del camp, i s’acompanyen d’una fitxa biogràfica que el mateix Tarragó va escriure de forma paral·lela. Síntesi: el 1931 ingressa a les Joventuts Llibertàries a Madrid, un any després, al Partit Comunista de Catalunya; el 1936 és nomenat responsable de les Milícies Antifeixistes de la UGT a Tarragona, el 9 d’agost marxa al front de Belchite; el 1939 pateix les calamitats del camp de Setfonts. El 23 de gener de 1941 entra a Mauthausen.

Com una delicada membrana, les reflexions del fill recobreixen els textos del pare amb una prosa íntima i serena, amarada de cites i pols literari. Llibert Tarragó transita els meandres de la memòria, aturant-se en la presència fantasmagòrica que ja d’infant intuïa a cada racó del pis de Brive-la-Gaillarde. "Els deportats exiliats vivien en la pobresa, en pisos petits", explica: "Era inevitable veure-ho tot".

Veure-ho tot, aleshores, era espiar les converses del pare amb aquells homes estranys que de tant en tant el visitaven. O descobrir la gran cicatriu que un gos atiat pels nazis li havia obert a la cuixa. Veure-ho tot, quan no es tenen ni sis anys, era sostenir a la mà un grapat de fotos dels cadàvers de Mauthausen abans que la mare cridés amb esglai. Assumir que amb el pare, malmès, intocable, no es podia jugar a futbol. Sentir el pes de tot plegat. "A casa hi bullia un ambient dens: la por a la guerra, l’exili… per això en vaig fugir. La mare sempre deia que tant de bo s’hagués trencat una cama passant la frontera el 39. No tenies amics, no tenies familiars. Vivíem les vessants de l’exili, d’una banda, i de la deportació, de l’altra".

1954. Un matí fred d’hivern, amb els carrers glaçats, el pare embolica les sabates dels fills amb una capa de tela de jute: "Com a Mauthausen", diu.

La biblioteca clandestina

Malgrat la profusió de detalls, cap dels textos del llibre es deté a explicar de quina manera va idear Joan Tarragó la biblioteca clandestina del camp. Per què? "Potser perquè la cultura no era la prioritat dels combatents, no anava lligada a la supervivència. A més, ell no volia cap protagonisme, les individualitats no comptaven", respon Llibert.

Joan Tarragó formava part de la resistència organitzada de Mauthausen. A principis del 1944, va entrar a treballar a la Unterführerheim, la cuina dels suboficials de les SS. D’allà va sostreure pa, sucre, confitura i mantega per als companys. Un any abans, amb l’ajut del català Picot, va començar a omplir l’armari del Barracó 13 amb els llibres que, en entrar al camp, s’havien retingut als deportats. Sobretot als francesos. Prop de 200 exemplars van passar de mà en mà. Zola, Hugo, Dostoievski… La mare de Gorki era el més sol·licitat, però a Pierre Benielli el va ancorar a la vida La cartoixa de Parma de Stendhal. "Com que eren grans obres literàries", li confessaria l'exdeportat francès per carta a Llibert, "mentre llegíem oblidàvem l’infern que ens envoltava".

La història de la biblioteca del Barracó 13 no va trobar ressò, però, fins que una jove Montserrat Roig en ple procés d'escriptura d'Els catalans als camps nazis (llibre del qual s'han inclòs uns fragments a Heretar Mauthausen) va visitar la família Tarragó a Brive-la-Gaillarde el 1974. "Aquella visita va tenir un efecte molt fort sobre el meu pare, tant des del punt de vista polític, en el sentit ampli, com sentimental. Va ser determinant perquè escrivís les seves memòries aquell mateix any".

De la biblioteca, només en va quedar un exemplar: Le maître des forges, una melodramàtica novel·la de finals de segle XIX escrita per Georges Ohnet que la mare de Llibert, Rosa Esteve, rellegia de tant en tant. Avui en dia, l’obra es troba a La Clandestina, nom amb què des del 2019 és coneguda la biblioteca del Vilosell natal de Joan Tarragó.

La història dels "revivents"

Va ser justament al Vilosell on Llibert Tarragó va coincidir amb l’exdiputat lleidatà Pau Juvillà, qui va animar Pagès Editors a publicar Heretar Mauthausen. Juvillà, pare d’un altre Llibert. Llibert, pare i avi de nous infants que segueixen preguntant. "Crec que no hagués escrit aquest llibre sense la presència dels nets. T’adones que tot i ser petits els interessa saber sobre la mort. I jo no exagero. Quan fan la pregunta, contesto: que els morts no desapareixen, sinó que són records".

Segons Tarragó, a Catalunya s’està "avançant" en la recuperació de la memòria d’aquells que reivindica, prenent el terme de la sociòloga deportada a Ravensbrück Marie-José Chombart de Lauwe, com a "revivents": "Si només fossin supervivents, ja s’haurien suïcidat tots. Però ells van seguir construint futur". Calen més commemoracions? "Se n’han de fer, tantes com vulguem. Però també s’ha de fer història. La memòria ens trasbalsa i la història ens posa serens davant fenòmens del passat: no és el mateix. És com la nostàlgia i la melangia, que no et deixa avançar. Ho deia el filòsof Regis Debray: la nostàlgia és progressista, la melangia són papallones negres".