Comentàvem que preferies l'etiqueta de “cantant i compositora” que no pas “cantautora”. Per què?

Moltes vegades me passa que me denominen com a cantautora. Jo ho entenc, al final són un munt d'anys associant a una persona que composa i canta ses seves pròpies cançons com a cantautor. Però ara, amb ses noves fornades, tant jo com una persona que faci música electrònica o jazz, qualsevol estil de música, en el final tots composam i cantam o interpretam ses nostres pròpies cançons i no som tots cantautors. 

No sé per quin motiu sempre se m'ha posat aquesta etiqueta. Jo crec que ses meves cançons encara que les hagi escrit jo, són cançons que s'han produït, s'han dut a terme en un estudi i no només som jo, sinó que hi ha molta més gent involucrada. És una mica estrany, em sona als anys vuitanta, a Lluís Llach i Maria del Mar Bonet, que m'encanten, però...

D'on neix la teva passió per la música?

Des de molt petita ja m'encantava sa música. De fet, tinc moltíssims vídeos ballant, cantant, actuant davant quatre persones en un dinar familiar o directament a una exhibició de gimnàstica rítmica o de piano. A més, jo era sa petita de ca meva i sempre els hi agradava molt veure'm fent tot això i a mi m'agradava encara més.

Amb quins instruments vas començar?

Vaig començar piano amb 4 anys. Ho vaig deixar en es 10, però després ho vaig tornar a agafar i fins avui en dia, que seguesc formant-me.

Com va començar la sinergia amb en Ferran Palau?

Vaig firmar amb Hidden Track Records, que és sa meva discogràfica, i resulta que sa meva manager és sa dona d'en Ferran Palau. Jo sabia qui era perquè era un dels meus cantants preferits i segueix sent-ho, però en aquell moment era inassolible. Quan vaig firmar amb aquest segell em van dir “en Ferran m'ha xerrat de tu i està interessat”. Jo pensava que es coneixien, però en Ferran era es seu home. Em va dir que m’havien fitxat conjuntament perquè els va agradar molt lo que feia i en Ferran em volia produir. Ho sentia com un somni fet realitat.

No m'ho he plantejat mai fer-ho en català, simplement m'ha sortit

Han estat un munt de sentiments i emocions en molt poc temps, no només per treballar amb en Ferran Palau, sinó també pels premis Enderrock. Com vas viure que el teu primer disc ja guanyés un guardó d'aquest estil?

És una cosa que no m'esperava gens i que agraesc moltíssim tant al públic com a la crítica. Tenia 17 anys, escrivia ses meves primeres cançons i entrava en un estudi professional per primera vegada, no m'esperava totes aquestes bones crítiques. Mai saps què passarà quan graves, estàs exposant moltíssimes coses, els sentiments i gustos, no tothom connecta amb sa música, cadascú té el seu espai. Haver rebut tants premis com l'Enderrock m'ha donat molta força per seguir fent coses.

Ets una persona de rutines?

Zero.

No tens cap superstició abans de pujar a l'escenari o a l’hora d’escriure?

No. Mai he tingut un ritual, però també va a dies. Sí que és veritat que m'agrada molt posar-me guapa, estar tranquil·la, tenir tot preparat, si he de tenir sa roba aquí, això sí que m'agrada. Però en general soc molt despistada i desastre i vaig improvisant.

Per què escrius i cantes en català?

No m'ho he plantejat mai fer-ho en català, simplement m'ha sortit. És sa llengua en sa que pens, en sa que m'express amb més facilitat i en sa que m'he criat. Quan vaig decidir fer música, en aquell moment n’escoltava molta en català. Això també m'ha donat forces per provar de fer-ho en català, perquè com més referents tenguis en sa llengua en sa que t'expresses, doncs millor, no?

No et vas plantejar mai si amb el castellà arribaries més lluny?

No, mira que molta gent m'ho diu. Però no en faig cas. Es castellà l’utilitz a vegades, però realment en sa llengua en sa que pens és el català i tinc més vocabulari.

La teva terra, Mallorca, com d'important és en les teves lletres?

En es meu primer disc és molt important, ja que al final el vaig escriure i vaig viure tot aquell moment a Mallorca, menys a l'hora de sa gravació, que vaig venir a Banyoles. És molt important perquè era el que més m'inspirava i també eren es meus darrers anys vivint a Mallorca. M'influïa pensar que després de gravar aquest disc vindria a viure a Barcelona. Però ara, ses noves cançons que estan sortint no tenen tanta relació, perquè ja fa dos anys i mig que visc aquí i he viscut experiències noves, he conegut gent nova i també visc en un entorn molt diferent.

Amb 'La dama de Mallorca' reinterpretes una cançó popular. Se’t va acudir a tu?

La dama de Mallorca és una cançó que m'ha acompanyat tota sa meva vida: ballant ball de bot, que és el ball típic de ses Illes, a sa coral d’es Conservatori, quan estudiava a l'Escola de Música de Mallorca també la cantàvem, vaig tenir un grup de versions on també la vàrem cantar… És una cançó que molta gent me deia “Maria, és que ets tu”, perquè xerra d'una nina que li diuen Maria, que és rossa, té sa cabellera llarga, sa mare la pentinava… casualment ma mare és perruquera.

Tot connectava i vaig dir: “per què no la version?” Estava preparant el nou disc i tenia ganes de fer coses. Era molt bon moment per treure una cançó diferent de tot lo que havia fet anteriorment.

M’agradaria molt experimentar i fer música diferent com na Rosalía

Hi ha un moment del videoclip en què tota una sèrie de mans creen una corona al voltant del teu cap. Això mateix passa també al videoclip de la cançó de Rosalía, 'Pienso en tu mirá'. Salvant les distàncies, hi ha algun tipus de referència?

Na Rosalía és una de ses meves artistes preferides i de ses que més m’ha influenciat en tota sa música que faig. A La dama de Mallorca hi ha moltes similituds, amb referències, elements de producció i també amb sa manera de cantar, perquè és una cançó tradicional i na Rosalía va començar així. Quan fèiem es videoclip, vaig pensar que m’agradaria molt que sortís un pla en què sortissin moltes mans que fossin moltes dames de Mallorca que m’ajuden a empoderar-me. També és al que es vol referir na Rosalía a Pienso en tu mirá, que aquestes dones l’estan ajudant. 

La Rosalía seria un exemple d’artista a seguir? T’agradaria tocar en grans escenaris arreu del món?

Sí, és clar. M’agradaria arribar allà. Tampoc no sé si hi arribaré o no, però és una aspiració. A poc a poc, si no arrib vol dir que no hi he d’arribar. M’agradaria molt fer això que fa na Rosalía d’experimentar i de fer molta música diferent. 

Ja has tingut l’oportunitat de col·laborar amb Julieta a 'Club', que és un tema més festiu i de base electrònica. És un indicatiu de voler explorar nous sons?

En ses nous singles se demostra que tenc moltes ganes de provar i d’explorar nous llocs. Amb la Julieta vam dir de fer una cançó juntes, la pregunta era com. Ella té un estil, jo en tinc un altre. Volem endinsar-nos en l’estil de l’altra, però en es final son ses cançons que escoltam de festa. Volíem fer alguna cosa que poguéssim ballar. 

Amb qui més t’agradaria col·laborar?

Amb molta gent. Amb na Mushkaa hem fet alguna cosa. Em feia molta il·lusió perquè l’admir moltíssim. Voldria col·laborar tant amb Maria del Mar Bonet com amb The Tyets, per exemple. M’agrada molt tot el que s’està fent, trob que té molta personalitat. L’estil musical d’en Xicu també m'agrada.

Ara estàs començant a utilitzar sintetitzadors i autotune. Com és treballar amb aquestes eines?

És molt diferent. Vinc de gravar un disc superorgànic, on tot són instruments que pots tocar físicament. Sí que seguesc utilitzant el piano perquè és amb el que em sento més còmoda i on compos les cançons, però ara he estat fent feina amb el Sr. Chen, que controla molt de samplings i d’elements electrònics. És un molt divertit, són com joguetes i no saps què sortirà.

Com estàs vivint totes aquestes noves experiències?

Molt bé. Mai me replanteig ses coses massa vegades perquè és lo pitjor per jo. Hi ha moments que m’atabalo, però disfrutar des moments, vagin bé o malament. No pensar en què passarà i disfrutar de lo que estic fent ara, que és fer música, concerts, anar a s’estudi, gravar, compartir… Lo millor és no pensar-hi, és quan t’emportes més sorpreses. 

*Aquí puedes leer la entrevista a Maria Hein en castellano.