Els pròxims dies 16, 17 i 18 d’agost farà cinc anys dels atemptats gihadistes que van tenir lloc als municipis de Barcelona i Cambrils, de resultes dels quals 16 persones van morir i unes 350 van quedar ferides de diversa consideració. Així consta en la sentència dictada per l’Audiència Nacional el 27 de maig de 2021, la qual va imposar penes d’entre 8 i 53 anys de presó als tres acusats de formar part de la cèl·lula de Ripoll que va perpetrar la massacre.

Cinc anys després del terrible episodi, però, un elevat percentatge d’afectats -gairebé 250- continuen sense ser localitzats, de manera que "s’ignora si han fet els tràmits per rebre del Ministeri de l’Interior la indemnització que els correspon". Així ho assegura Robert Manrique, membre de la Unitat d’Atenció i Valoració als Afectats pel Terrorisme (UAVAT), que per iniciativa pròpia busca a aquestes víctimes.

Segons Manrique, des d’aleshores, l’Estat s’ha inhibit completament de la seva funció de localitzar-les i proporcionar-les els drets que les emparen. I si algunes han conegut les prerrogatives a què poden accedir, ha estat per mitjà d’un advocat, que s’ha avançat en aquesta tasca i els ha cobrat a canvi de tramitar la sol·licitud. "No pot ser que el Ministeri només respongui quan rep una petició, en lloc d’interessar-se per saber com es troba qui va sortir colpejat de l’atemptat. La seva manca d’empatia és absoluta", denuncia Manrique.

Entre els exemples de la desídia de l’Estat, l’UAVAT cita diversos casos. Un d’ells és una noia de Madrid ferida a l’atemptat, que tot indagant per Internet, va veure el seu nom a la sentència i, no obstant això, el Ministeri no se li ha adreçat per oferir-li cap suport ni tampoc la indemnització a la qual té dret. "Ara es veu obligada a batallar perquè sigui reconeguda com a víctima". Un altre cas paradigmàtic és el d’un nen de 20 mesos que, a causa de l’atropellament a la Rambla, va patir una contusió toràcica i fractura de fèmur. A ell, el Ministeri només s’ha limitat a indemnitzar-lo en 3.000 euros, una quantitat estipulada d’acord amb el tipus de lesió i els dies d’ingrés hospitalari. En canvi, no s’ha preocupat de les seqüeles ni de les que poden presentar el seu germà i els seus pares, també ferits en l’atemptat.

"El Ministeri presumeix que indemnitza les víctimes, però es desentén de dispensar-los cap mena de suport, i això no pot continuar", afirma Manrique. De fet, és l’UAVAT que, en col·laboració amb l’Associació 11-M Afectats del Terrorisme, qui ha pres la iniciativa de visitar la majoria de consolats perquè s’adrecessin als ciutadans dels seus respectius països a fi d’informar-los que, com a víctimes de l’atemptat, tenen dret rebre una compensació i una ajuda en forma d’atenció legal i psicològica.

Una cursa d’obstacles

A efectes d’evitar aquesta i altres mancances, la unitat d’atenció a les víctimes fa mesos que insta la Generalitat a desplegar una Llei catalana de reconeixement i reparació de víctimes del terrorisme, com ja tenen altres comunitats autònomes de l’Estat, entre les quals Madrid, el País Basc, Aragó o La Rioja.

Per Manrique, aquesta norma permetria cobrir les diferents casuístiques i resoldre les anomalies que s’arrosseguen des de fa temps. Entre aquestes, la circumstància que, per demanar el reconeixement com a víctima, la persona afectada per un atemptat només disposa d’un any des del dia del succés, quan les manifestacions clíniques derivades per un episodi d’aquest tipus, com la Síndrome d’Estrès Posttraumàtic, solen aparèixer més tard. Així s’hi ha trobat una noia de Madrid ferida a l’atemptat de 2017, a qui el juliol de 2019 se li va inadmetre la documentació per ser indemnitzada amb l’argument que estava fora de termini. I això, malgrat figurar en el llistat de ferits que, arran de la massacre, els Mossos d’Esquadra van entregar a les autoritats de l’Estat.

"Amb una llei catalana, la decisió continuaria corresponent al Ministeri de l’Interior, però almenys seria un pas per demostrar la necessitat d’ampliar el període per ser reconeguda com a víctima. Un temps que, a França i altres països, és de deu anys", indica Manrique. De la mateixa manera que, segons el portaveu d’UAVAT, la norma posaria de manifest la urgència d’establir protocols ajustats a les necessitats en què es troben les víctimes. Però no només. Segons ell, en ser una instància adscrita a la Generalitat i no una entitat particular la que vehicularia les demandes -a Catalunya aquesta feina l’està assumint UAVAT- hi hauria més garanties que l’Estat respongués amb celeritat.

Amb tot, Robert Manrique, ferit en l’atemptat d’ETA a Hipercor el 1987, insisteix que la promulgació d’una llei catalana ha d’anar acompanyada d’una oficina que, a banda d’alleugerir la "burocràcia administrativa", disposi d’un equip de professionals capaços d’atendre correctament les víctimes d’accions terroristes. "És imperdonable que, des de l’atemptat contra la revista El Papus els anys 70, passant per l’ocorregut els 80 a Hipercor, la dècada dels 90 a Vic, la del 2000 als trens d’Atocha de Madrid, i el 2017 a Barcelona i Cambrils, s’hagin repetit els mateixos errors. Cal posar-hi remei d’una vegada".

És, amb aquest objectiu, que els responsables d’UAVAT van mantenir el setembre passat una reunió amb la consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, a la qual van lliurar-li les bases del que hauria de ser una llei i la corresponent una oficina d’atenció a les víctimes. Malauradament, però, la Generalitat encara no ha donat resposta a la doble petició, "quan Madrid ja té quatre oficines i aquí no en tenim cap", recorda Robert Manrique.

Al capdavall, per Manrique, l’abnegada dedicació dels professionals d’UAVAT no pot durar eternament, sinó que hauria de recaure en una oficina governamental amb els recursos suficients per localitzar les víctimes i afrontar les situacions que aquest es poden trobar, entre les quals el moment en què la sentència es declari ferma. I és que, com indiquen els psicòlegs d’UAVAT, quan això passi, les persones afectades hauran de reclamar de nou al ministeri que siguin reconegudes com a víctimes i la indemnització que els hi pertoca, cosa que per elles serà un procés dolorós.

De les intencions als fets

Les crítiques per l’oblit a les víctimes ja va aflorar en les últimes commemoracions dels atemptats, com també s’hi havia referit el mateix jutge instructor de l’Audiència Nacional, Alfonso Guevara, quan arran de la sentència va declarar que "les víctimes han estat les grans oblidades".

Probablement, doncs, aquest malestar plani en els discursos que es llegiran el dia 17 i 18, coincidint amb el cinquè aniversari dels atemptats. Tant en el que se celebrarà al punt exacte de la Rambla on es va aturar la furgoneta després de l’atropellament mortal, com el previst a Cambrils davant el Memorial per la Pau, aixecat en senyal de record a la persona morta, les set ferides i cinc terroristes abatuts la matinada del 18 d'agost del 2017.

En l’acte de la Rambla, l’Ajuntament de Barcelona i l’UAVAT ultimen un homenatge que, més enllà de l’ofrena floral, podria incloure un parlament que faci menció a rescabalar les víctimes i tractar-les amb la dignitat que es mereixen. Una demanada que la mateixa UAVAT recull en el comunicat emès a finals de juliol, on després de reclamar a la Generalitat una llei i oficina d’atenció per les víctimes, conclou llançant la següent apel·lació al conjunt d’autoritats: "Cal estar a l’altura. Proactivament. Amb fets. La societat civil ha respost. Estem esperançats en què ara donareu aquestes respostes amb l’autocrítica i responsabilitat que calgui, i alhora impacients".