Fa gairebé dos anys, Gala Pin (València, 1981) va decidir que no aniria a una posició de sortida a les llistes electorals de Barcelona en Comú i, per tant, posaria punt final a quatre anys intensos com a regidora en què, entre d'altres coses, va encarregar-se del districte de Ciutat Vella. Amb una llarga trajectòria activista i integrant del nucli fundacional de la formació municipalista, reflexiona a El Quinze sobre la ciutat, la necessitat de combatre totes les desigualtats per aturar la ultradreta i com plantar cara a les grans tecnològiques.

Després de fer el salt de l'activisme a la política institucional el 2015, fa més d'un any i mig que va deixar l'Ajuntament. Aquest pas implica un període d'adaptació?

Al carrer fas política amb les mans i el cos i en l'àmbit municipal la fas amb les mans. Aquesta connexió amb la realitat no la perds en només quatre anys, però sí que, per exemple, necessites un període d'adaptació en l'àmbit laboral, per les incompatibilitats. En passar per la institució tens una foto molt àmplia de la realitat i a partir d'aquí costa un poc trobar la fórmula en la que puguis ser útil. Al final, fas política per transformar la realitat i vols seguir transformant-la, la política no es fa només a les institucions.

Segur que ara és més conscient de les limitacions de les institucions. Hi havia un punt d'ingenuïtat en el poder de determinades institucions en la generació del 15-M?

De desconeixement dels límits de la institució sí, però, alhora, un cop estàs allà te n'adones de la potència transformadora que tenen. Però crec que la reflexió que ens faltava a la generació 15-M, i que falta a la política institucional en general, és quines administracions públiques necessitem en el segle XXI, perquè no s'han transformat a l'altura que ho han fet la societat i els contractes socials.

Tenen dificultats per donar respostes a la velocitat que necessita la societat.

Clar, i també als nous reptes. L'administració dels 90 no havia d'afrontar els mateixos reptes que l'actual en la diversitat cultural o d'origen o pel que fa a la presència de la tecnologia en les nostres vides. Això les administracions no han sabut incorporar-ho i el gran perill és que la gent deixi de confiar-hi per resoldre els seus problemes. De fet és una de les coses a les que està jugant l'extrema dreta.

Ara que té les dues mirades, l'activista i la institucional, entén que les dues vessants són imprescindibles per aconseguir transformacions profundes?

Necessites una estratègia complexa. Ni la política institucional ha sigut mai la resposta, ni tampoc la mobilització del carrer, es necessita aquesta sinèrgia. La necessitat d'una mobilització ciutadana és crucial, tant per generar hegemonia cultural, com per arribar allà on no ho fa l'administració, com per fer front a determinats poders fàctics. I també ho és trobar els moments d'encontre on puguis compartir un objectiu, malgrat les estratègies que hagis de portar a terme des de les institucions i els moviments siguin diferents.

Més enllà de repensar les institucions, també caldria repensar els partits perquè siguin eines al servei del bé comú?

Sí, els partits han de ser una eina, no un fi en si mateix. Diria dues coses. Estem en un sistema de democràcia representativa, on se suposa que els partits representen sectors de la societat que tenen diferents interessos. I els plenaris haurien de ser un reflex d'aquests diversitat. Però al final el que fan els partits és representar els seus propis interessos com a partit. Evidentment hem de repensar-los. Ja sé que no és viable però potser els partits s'haurien d'autodestruir cada tres legislatures, és a dir, que no adquireixin compromisos interns de gent a la què col·locar, tampoc amb lobbies o amb sectors amb els que quedar bé... Per altra banda, a les esquerres hauríem d'aprendre del feminisme i reconèixer que no són pures, sinó que hi ha misèries humanes i elaborar mecanismes col·lectius per poder-les confrontar i evitar que anem perdent bona gent que en marxa decebuda.

Quan va anunciar que no continuaria com a regidora, va dir que seguiria implicada al projecte de BCN en Comú. Com ho fa?

No hi tinc cap càrrec orgànic, però es podria dir que faig una mica de consultora externa, que crec que és on puc aportar més.

A l'espera dels resultats de les eleccions al Parlament, el projecte dels Comuns no ha funcionat de la mateixa manera a Catalunya que a Barcelona. Per què?

A nivell català l'eix nacional és central, hi ha hagut una polarització i les posicions intermitges ha estat molt difícil que tinguessin espai. Segurament hi ha hagut posicions dels Comuns que no s'han acabat d'entendre, com l'adscripció molt tardana a l'1-O, quan sempre havíem defensat el dret a l'autodeterminació. Crec que hauria d'haver arribat abans de l'estiu del 2017. El clima polític-emocional ha canviat i l'eix esquerra-dreta està com en un segon pla, cosa que crec que és un error. I, finalment, no guanyes unes eleccions calculant cap endins enlloc de mirant cap enfora.

Viu a Ciutat Vella, una les zones de la ciutat on més impacta la pandèmia per l'absència de turisme. Té una sensació contradictòria perquè el barri és més amable pels residents, al mateix temps que molta gent està sense feina?

Clar. És aquesta sensació ambivalent de voler sortir a la finestra per dir "teníem raó" en dir que apostar-ho tot al turisme massiu acaba sent una precarització i un perill, perquè tindràs un ecosistema econòmic molt fràgil. Però és igual tenir raó, perquè qui està patint més és la gent més precaritzada, no els presidents dels grans holding turístics. El que m'està sorprenent en negatiu és que ni les administracions ni els sectors econòmics estiguin fent una reflexió sobre quin és l'escenari al que caminem, per dissenyar processos d'acompanyament i reciclatge per a la gent més precaritzada dins la indústria turística. O per plantejar quins altres serveis poden donar les grans infraestructures turístiques per mantenir-se, des de la Sagrada Família a la pròpia Rambla, i a més del sector comercial, amb un munts de locals que s'estan tancant. El que veus és als sectors econòmics de "salva'm mama administració, que pugui aguantar fins que tot torni a ser com abans", quan és molt possible que no torni a ser com abans. I a les administracions lidiant amb les urgències però amb poca capacitat de pensar la ciutat a llarg termini.

Cap a on ha d'anar Ciutat Vella?

Estem en un moment en què, si l'agafem a temps, podem convertir Ciutat Vella en un exemple d'un centre on la vida quotidiana i el dret a la ciutat dels veïns puguin ser compatibles amb la referencialitat internacional de la ciutat. I això passa per coses com ampliar el programa dels baixos de protecció oficial per tenir un ecosistema comercial més diversificat, poder plantejar un canvi d'usos a habitatge en alguns edificis d'activitat econòmica i poder treballar amb tota la massa de treballadors que estan en un moment súper precari per fer la reconversió.

Per tant, hi cal una mirada llarga.

Crec que hi ha dos nivells. Un és que hauríem d'anar per la col·laboració público-comunitària i incorporar, no només en l'acció sinó també en la decisió, aquestes mirades llargues. I, dos, estem en una pandèmia mundial i ningú l'havia gestionat. Puc entendre que hi ha la necessitat de respondre a la urgència en una situació d'excepcionalitat i d'emergència, però el que has de fer és generar també aquests espais de cooperació público-comunitària i, fins i tot, público-privada en certs sentits, per veure quines necessitats s'estan plantejant a la ciutat i quines solucions es plantegen des de diversos àmbits.

Una situació d'emergència et fa focalitzar en unes coses molt concretes i, en general, a les institucions algú et posa com un tubet a l'ull i només veus la realitat en base als subjectes legítims de la ciutat, els poders fàctics, el que diuen els mitjans i el que diuen els partits de l'oposició. I amb l'emergència és complicat, però l'administració ha de ser conscient que quan la situació baixi un poc ha de poder mirar a llarg termini i articular amb els diferents actors quina ciutat post-pandèmia vol construir.

Ja patim una enorme crisi social i econòmica. Abordar una desigualtat desbocada ha de ser el gran repte polític dels propers anys?

També hi ha diferents escales, veiem la desigualtat entre els països que tenen accés a la vacuna i els que no en tenen, mentre que a nivell de ciutat la sensació és que tindràs certes classes mitjanes que emigraran de la metròpoli per venir-hi a treballar o de tant en tant, i et quedaràs amb les classes baixes i la gent treballadora precaritzada, en una ciutat amb cada cop més desigualtat... Aquesta por hi és. Una de les millors vacunes contra l'extrema dreta és justament l'acció comunitària i la lluita contra les desigualtats. Amb una desigualtat creixent, l'extrema dreta pot créixer més. Aquest escenari hi és, però vull ser optimista i crec que tenim la capacitat com a societat de fer un gir i que les institucions estiguin realment al servei de la gent que més ho necessita. Estem en un punt d'inflexió on el repte tecnològic és un eix crucial per poder abordar aquestes desigualtats i les democràcies del futur. Crec que tenim un any o dos per girar a un costat o a un altre.

Un dels temors és que anem cap a un model amb un poder enorme de les grans tecnològiques i pulsions polítiques cada cop més autoritàries. Quina pot ser la sortida?

Crec que si en els propers anys som capaços de pensar com replantejar el contracte social i les institucions, com abordar les possibles desigualtats i com dibuixar escenaris de futur, que per a mi passen per una intersecció entre sobirania tecnològica i ecofeminisme, serem capaços de sortir-nos-en. La derrota de Trump ens dona una mica d'optimisme i també té una mica a veure amb la potència del moviment Black Lives Matter i amb què hi ha noves subjectivitats polítiques que s'estan generant a partir de l'antiracisme, la multiculturalitat i el feminisme. Les esquerres clàssiques estan cometent l'error de no mirar cap aquí, més enllà de l'antiracisme clàssic. Segurament en la construcció d'aquestes subjectivitats hi ha noves generacions que poden fer un gir que la gent més gran no som capaços de veure.

Un dels sectors que s'ha reforçat durant la pandèmia és el capitalisme de plataforma. Fa unes setmanes, l'Ivan Miró ens deia que se l'ha de regular per treure-li els avantatges fraudulents que té. Com s'ha d'afrontar el creixent poder de les grans empreses digitals?

Per una banda hem de poder incidir a nivell de regulació, que és d'àmbit estatal o europeu, també pels productes fruit de la intel·ligència artificial, i segurament anar cap a uns estàndards universals perquè es facin servir les dades de manera ètica i transparent. De l'altra, s'hauria de poder treballar tant des de la societat civil com des dels governs per obligar a les empreses que operen actualment a modificar l'arquitectura digital sobre la que estan basades. Facebook, Twitter i demés funcionen a partir de la polarització social, quanta més n'hi ha, més clics tenen, més demanda de publicitat i més pasta els entra. I, finalment, estem obligats a construir alternatives, que segurament passen per no tenir grans espais globals, com Facebook o Amazon. No faràs un contra marketplace a Amazon que tingui la mateixa referencialitat, sinó faràs un marketplace de l'economia social i solidària al que podràs acudir, que funciona amb software lliure, amb criteris ètics, pots tenir una plataforma de les llibreries... I que d'alguna manera ens permetin tenir sobirania tecnològica, que siguem els propis usuaris els que tinguem la capacitat de control sobre aquesta tecnologia.

En aquesta construcció d'alternatives s'hauria de fer una aposta tant des del sector privat com des de les administracions per fomentar un determinat tipus d'economia. Com a exemple, crec que l'aposta pel Decidim que va fer l'Ajuntament el mandat passat va en aquesta línia de com s'han d'implementar les solucions tecnològiques des de l'administració pública: de software lliure, de governança comunitària i amb la capacitat de generar col·laboració i cooperació amb altres administracions.

Tot i la derrota de Trump, cada cop tenim una major presència de la ultradreta, que entrarà al proper Parlament. Com se l'ha de combatre?

La imatge del món que ens construïm passa molt per xarxes socials i plataformes digitals, que cada cop més la construeixen segons el que entenen que són els nostres interessos, o segons el que l'algoritme interpreta que pot generar més benefici econòmic, que és la polarització. Incidir en aquestes grans empreses tecnològiques perquè el seu benefici econòmic no passi per una polarització del món és clau per combatre l'extrema dreta. I aquí sí que crec que hem de fer una aposta per tecnologies alternatives. Per altra banda, el combat per les desigualtats s'ha de donar en el pla material, però també en el simbòlic. Una de les meves preocupacions és la islamofòbia i ara mateix negar i no treballar perquè la diversitat religiosa que hi ha a la ciutat sigui un fet normalitzat en la nostra quotidianitat és fomentar determinats tipus d'exclusió. Hem de sortir d'una espècie d'antifeixisme de confort i fer una lectura molt més acurada de la societat en la que estem intervenint i treballar amb aquesta diversitat.

La seguretat ciutadana, que tants titulars va ocupar quan era regidora de Ciutat Vella, ha desaparegut de l'agenda. Tot i això, l'esquerra segueix tenint un tabú a l'hora de plantejar un model de seguretat propi?

No hem perdre de vista la idea que la policia ha de ser un servei públic. Els rics es poden pagar càmeres de seguretat, portes blindades i seguretat privada. La gent de Riera Baixa, del carrer de la Cera té la poli. I l'has de pensar com un servei públic i sí, a les esquerres els resulta molt incòmode pensar la seguretat, és molt més fàcil fer una política només de crítica. Quan han estat en el govern el que s'ha fet és deixar sempre el frame de repensar el model de seguretat a la dreta, quan la funció pública té com un dels principis bàsics no deixar ningú enrere. A partir d'aquí, hauríem de pensar la seguretat no només amb relació a la policia, sinó com una cosa molt més àmplia que passa també per l'acció comunitària, però també pensar-la amb relació als cossos policials com una forma de donar servei a aquell que més ho necessita i a aquell que se sent vulnerable. Segurament el subjecte més vulnerable del carrer Robadors són les treballadores sexuals i has d'incorporar en les polítiques que desenvolupa la poli aquesta protecció de la treballadora sexual que està a peu de carrer. Més enllà de l'eina de la normativa, altres serveis, com els de mediació, han de treballar de manera interdisciplinària amb la policia, per no reproduir una versió parcialitzada de la seguretat.