Les fogueres desapareixen a la ciutat de Barcelona. Enguany només se n’encendran 24, almenys de forma autoritzada per l’Ajuntament. Lluny queden els 823 punts de foc registrats l’any 1970. I és que l’auge de les fogueres santjoaneres a Barcelona es va viure les dècades dels anys 50, 60 i 70. Després del declivi iniciat en els anys 80, avui dia només resisteixen una de cada 33 fogueres que un dia van existir a les cruïlles i places de la ciutat. Malgrat que és possible (i probable) que es produeixin fogueres a espais perifèrics fora del radar de l’Ajuntament, fins i tot ateneus alternatius tenen ‘legalitzada’ la foguera de Sant Joan. El marge, doncs, és limitat. I a la baixa: 27 fogueres el 2017, tres menys enguany.

Probablement sigui causa de la pèrdua de l’ús del carrer des de dos vessants. La primera, la desaparició de la cultura infantil de carrer. Tant és que li diem colles, kuadrilles o pandilles. On han quedat aquells grups d’amics que jugaven plegats al carrer de sota casa seva sense preocupacions? Semblen estar en perill d’extinció. Com expliquen Marta Contijoch i Helena Fabré, membres de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), “els nens han de viure les seves primeres experiències al carrer, donant als espais uns usos alternatius als que els adults han dissenyat”. Han de resignificar els espais, perquè el carrer no és tan sols un escenari: “És el seu referent biogràfic, la seva vida”, afegeix Contijoch al llibre La ciutat de les fogueres (Pol·len Edicions, 2017), centrat en la desaparició de la cultura infantil de carrer.

De fet, era habitual que la canalla dediqués els dies o setmanes prèvies a Sant Joan a la recollida i amuntegament de mobles vells i fustes per cremar. Segons apunten les antropòlogues al llibre, també les ciutats del tardofranquisme -en plena fase de creixement- oferien més solars i descampats on fer les fogueres.

Àvies prenent la fresca a la nit, en desaparició

La segona vessant apunta que l’espai públic s’ha anat mercantilitzant, progressivament. I d’aquí la desaparició de la cultura adulta de carrer. Per exemple, la pèrdua d’una tradició tan nostrada i mediterrània com ara prendre la fresca: Treure la cadira a la vorera i seure en cercle per conversar en veïnatge. Aquesta era l’escenari de la majoria de nits d’estiu, a nombroses viles i ciutats mediterrànies. Un dels territoris on aquesta tradició encara es manté arrelada són els pobles de Mallorca, que per un cert aïllament històric (fruit de la insularitat) ha pogut salvaguardar una idiosincràsia més marcada. Siau qui sou.

Però les voreres són ara un espai dedicat al monocultiu de les terrasses dels bars, especialment a ciutats turístiques. Tal com explicava l’antropòleg José Mansilla en aquestes pàgines, “una vegada que el terreny urbanitzable s’anava exhaurint, el Capital segueix buscant sòl públic on especular i es troba les voreres i places”. Però per tal que aquesta privatització de l’espai públic funcionés, era necessari evitar dinàmiques alternatives que no impliquessin consumir: “I per això es va prohibir beure al carrer, jugar a pilota a les places, les festes infantils...”. Les Ordenances del Civisme, de fet, són un dels grans elements que permeten entendre per què està desapareixent la cultura de carrer.

Per això, quan arriben els càlids dies de primavera i baixem amb un llibre al parc, acabem asseguts a la terrassa d’un bar. I no pas a un banc, sense gastar diners. També ajuda a entendre per què és més fàcil veure gent dins els gimnasos de grans vidrieres (damunt unes màquines per fer footing) que no pas sortint a córrer per alguna zona verda propera a casa seva. També explica que només els marrecs s’atreveixen ja a refrescar-se dins les fonts públiques de les ciutats. O per què cada vegada és més estrany veure els menuts fent una guerra de globus d’aigua.

Petards: Mapa sonor de la revetlla

Coets, piules, traques, fonts, bengales i focs d’artifici. Són sense dubte el mapa sonor de la revetlla. Ara bé, ja fa uns anys que es fa campanya en contra. Com apunten Marta Contijoch i Helena Fabré a La ciutat de les fogueres, les administracions locals van voler desconflictivitzar la festa i fer-la més ‘europea’ o assimilable. I per tant, van intentar posar límits a l’ús de petards i emmarcar-ho a dies i franges horàries en concret (mitjançant les ordenances de civisme, un altre cop). Malgrat tot, les casetes de petards han aguantat l’embat i la clientela és fidel. A la ciutat de Barcelona s’han habilitat aquesta setmana 96 punts de venda autoritzats. Molts més que fogueres, vaja.

Entre els assidus trobem que el professor de la UB i antropòleg Manuel Delgado, qui l’any passat va penjar un divertit post en Facebook en el qual mostrava tot l’arsenal de petards que ha adquirit, poques hores abans que comencés la revetlla. Posa com un nen, de fet. Somriure maliciós. Entremaliat. I és que el joc és innat i es desenvolupa en les primeres edats, tot i que sembla que amb el pas a la vida adulta ens hàgim de comportar d’una altra manera.

Els petards també han vist nàixer un nou enemic, més recentment: el benestar animal. Es tracta d’internautes que fan servir les xarxes socials d’altaveu per demanar que no es tirin petards, tot explicant que els seus gossos i gosses pateixen un fort estrès a causa del rebombori sonor. Ara per ara, és més aviat una campanya no coordinada entre desenes d’animalistes que alcen la seva veu de la mà de les noves tecnologies.

També sorgeixen col·lectius que recuperen les fogueres

Tot i la tendència a la baixa, també sorgeixen iniciatives de recuperació de les festes tradicionals. Com ara a Terrassa, de la mà del neo-col·lectiu La Xemeneia (en referència a les desenes de vestigis industrials que encara s’alcen en l’skyline d’aquesta ciutat del Vallès Occidental). Constituïts fa prop de 5 anys, aquest diumenge organitzen la seva 4ta revetlla amb foguera inclosa. “La realitat de la ciutat és que a poc a poc anava perdent revetlles i fogueres”, explica el xemeneienc Xavier Filgueria, “i això ens va fer prendre el compromís d’organitzar-ne una”. També reivindica l’ús de l’espai públic, “tot i que ara, per mor de les normatives, és més difícil organitzar festivitats al carrer”. I l’autogestió: “Una revetlla d’aquest tipus és intrínsecament feta pel poble i per al poble”, afegeix Silveira. Amb sopars a la fresca inclòs, àpat comunitari de veïnatge. Aquests darrers dies han omplert el barri, animant els i les veïnes ha baixar mobles vells i fustes per cremar el mateix diumenge.

Foguera de Sant Joan organitzada pel col·lectiu La Xemeneia de cultura popular.

La Flama del Canigó: tota tradició ha de crear-se un dia

La revetlla està organitzada de la mà d’Òmnium Cultural, qui s’encarrega de portar la Flama del Canigó fins a cada municipi. Tal com explica Xavier Ordeix, membre de l’entitat, “el fet que arribi la flama originària des de la Catalunya Nord és una imatge molt potent”. Ordeix explica que la logística de distribució de fanals amb la flama es prepara mesos abans. I en els dies previs a Sant Joan, hi ha un pelegrinatge massiu fins al Canigó. Allà es distribueixen fanals i comença el recorregut de baixada, cap al Sud. Molts dels voluntaris són penyes ciclistes, que distribueixen la flama en diferents punts al llarg d’una trajectòria pactada, com ara la Colla Ciclista de Castellbisbal. 

La flama es remunta a la dècada dels 60, quan va arrencar aquesta tradició amb alt component polític. Tanmateix, posteriorment a la Transició, en els anys 80, la flama va decaure. No va ser fins a la dècada dels 2000, explica Ordeix que es recupera amb força l’arribada de la flama a tot el territori de parla catalana.