La regidora Lucia Martín (Lugo, 1979) ha encapçalat les polítiques d'habitatge a Barcelona en els últims vuit anys, durant els dos mandats de l'alcaldessa Ada Colau. Ara com a regidora a l'oposició, reivindica haver situat l'habitatge com a prioritat política, les bases que han posat i el qüestionament de dinàmiques històriques que afavorien el sector immobiliari: "Les administracions no han de treballar perquè els privats tinguin el màxim benefici, sinó per garantir el dret a l'habitatge".

Cita Públic davant de la promoció de Glòries, que ampliarà en 238 pisos el parc públic de Barcelona en diferents modalitats. Serà la més gran de la ciutat i Martín no amaga que és un dels orgulls de la seva època a l'Ajuntament. "El lloc on s'està fent és rellevant, és un nou centre [de Barcelona]. Qui no vol que l'habitatge assequible estigui a tota la ciutat és perquè el considera un bé d'inversió i no un dret". Tot i els avenços, reconeix els reptes, especialment marcats per una especulació "que no pot resoldre un ajuntament".

Malgrat els dubtes que l'actual alcalde, Jaume Collboni, perseveri en aquesta defensa del dret a l'habitatge, Martín afirma que treballen per fer realitat un govern de coalició a l'Ajuntament "que pugui aconseguir que el PSC no tingui aquestes temptacions que ha tingut també durant la campanya de mirar a la dreta".

Quins han sigut els principals èxits en habitatge en aquests vuit anys?

Hem situat l'habitatge com una prioritat i això és tota una novetat respecte al que s'havia fet abans. Perquè les polítiques d'habitatge tradicionals a Barcelona, i en general a tot l'Estat, durant anys eren que les administracions es dediquessin, bàsicament, a atendre emergències socials. I la política d'habitatge es deixava al mercat, que s'autorregula. Això és el que havia passat sempre i això és el que nosaltres hem rebatut aquests anys.

En què es tradueix això?

Doncs, per exemple, en l'impuls del parc públic d'habitatge de lloguer més gran de tota la història de la ciutat. Mai s'havia fet tant d'habitatge públic de lloguer. Bàsicament era de venda, i per això avui no tenim parc públic de lloguer. També es tradueix en propostes innovadores que ens han ajudat a fer créixer aquest parc públic. Per exemple, l'impuls de l'habitatge cooperatiu en sessió d'ús a tota la ciutat, el treball amb promotors socials, fundacions principalment, per fer lloguer social... També l'impuls d'una col·laboració pública-privada diferent, on el privat no s'emporta tots els beneficis i els públics paguen, sinó a través de l'operador metropolità que hem impulsat.

De què es tracta?

És aquesta empresa público-privada per fer habitatge de lloguer assequible de manera que es fa en sòl municipal que no es ven. Això és una novetat. Hem deixat de vendre el sòl municipal, que es quedarà, i aquests habitatges de lloguer assequible ho seran de manera permanent. Més fórmules innovadores per fer augmentar aquest parc públic ha sigut corresponsabilitzar el sector privat, cosa que s'ha pogut fer amb la mesura del 30%. I després també hem treballat molt des de la innovació en el tema dels Aprop. També hem sigut pioneres en atendre l'emergència habitacional, amb la unitat d'antidesnonaments, per exemple. La gent que abans s'enfrontava a un desnonament sola ara no ho està.

Què més s'ha impulsat?

El desplegament de la unitat de disciplina, és a dir, intentar des de l'administració fer complir les lleis que ja estaven vigents. La llei catalana pel dret a l'habitatge es va aprovar el 2007, ja estava vigent quan vam entrar a l'Ajuntament, però mai s'havia desplegat per sancionar males pràctiques com pisos buits, assetjament o racisme immobiliari. D'aquí s'ha desprès molta de la guerra judicial que ens han fet. Però la llei d'emergència habitacional, la 24/2015, que per primera vegada corresponsabilitza els grans tenidors, s'ha desplegat. De fet, les sancions que hem posat per no oferir lloguers socials són les que han estat motiu de querelles penals per part de fons d'inversió, que ara ens estan arxivant als jutjats. Estem molt tranquil·les, però hi ha hagut atacs judicials per voler simplement aplicar normatives que estan en marxa.

I quines han sigut les principals mancances o coses pendents?

Crec que realment la ciutat de Barcelona és un referent del sud d'Europa en polítiques d'habitatge, moltes ciutats del nord d'Europa que porten dècades fent bones polítiques ens reconeixen. Però més enllà d'això, els reptes són el fenomen de l'especulació, la falta de parc públic... L'especulació és un fenomen global que no pot resoldre un ajuntament. I la manca de parc públic històrica no es resol en dos mandats.

I què es pot fer llavors?

Crec que hem posat les bases del que ha de ser la política d'habitatge a l'Estat en les properes dècades. Quins reptes tenim? Continuar fent créixer el parc de lloguer o que el parc s'equilibri amb altres fórmules no especulatives, com la cessió d'ús. També tenim el repte de corresponsabilitzar el sector privat perquè siguin part de la solució i no part del problema, i en aquest sentit el repte que tenim és continuar lluitant contra les pràctiques especulatives. Ara s'exemplifiquen de manera molt clara amb tota aquesta problemàtica que tenim al voltant de la turistificació de la ciutat: els pisos turístics i els lloguers de temporada, fórmules residencials que no estan pensades per fer-ne un ús habitual i que acaben expulsant a la població.

I com s'afronta?

Tenim eines que fins a poc no teníem. Tenim una llei d'habitatge estatal que està aprovada que ens ha de permetre regular els lloguers, tenim una unitat de disciplina que ens permet desenvolupar aquesta llei. Ara l'Ajuntament el que ha de fer és recollir el llegat d'aquests vuit anys, protegir-lo i potenciar-lo anant més enllà, per exemple amb els lloguers de temporada, que fa cinc anys no eren el problema.

Confien que realment Collboni recollirà aquest llegat?

Vam fer aquesta investidura perquè volíem treballar per tenir un govern que pogués fer polítiques d'esquerres. En termes de polítiques d'habitatge, que pogués mantenir i anar més enllà de les polítiques que s'havien fet fins ara. De fet, a Collboni durant el mandat jo l'he vist en vàries vegades treure pit d'aquestes polítiques. La seva obligació ara seria protegir-les i fer-les complir. A l'oposició treballarem per un govern d'esquerres que pugui aconseguir que el PSC no tingui aquestes temptacions que ha tingut també durant la campanya de mirar a la dreta i d'apropar-se més al que segurament els lobbies immobiliaris de la ciutat volen.

S'ha parlat molt sobre la mesura de reservar el 30% de noves promocions a habitatge social. Certs sectors al·leguen que no ha funcionat. Què ha passat?

Les noves propostes per modificar el 30% es basen en dir que ha fallat, però hem d'anar una mica enrere. La mesura del 30% s'aprova el desembre del 2018 i de fet s'aprova amb la condició que la mesura no s'acabi desplegant del tot fins a dos anys després, perquè si no, no hi havia una majoria suficient per poder aprovar-la. Això va fer que hi hagués una demanda de llicències fora del raonable, perquè les promocions que es fessin [abans] podien escaquejar-se del compliment de la mesura. El que tenim ara és un cert boicot del sector immobiliari, que ha anat a treballar en altres llocs, en part, esperant que hi hagi un govern que ho canviï. Només els habitatges protegits resultants dels edificis que ja tenien llicències, més d'una cinquantena, ja són superiors a l'habitatge protegit que la iniciativa privada ha fet durant els últims vint anys a l'Eixample.

Més enllà de la moratòria, com han esquivat aquesta mesura?

No és només que hi hagi boicot de 'no treballem aquí', sinó que han intentat fer veure que les grans rehabilitacions -que estaven obligades a aquesta mesura- no ho eren. Vam sancionar diverses promocions que s'havien intentat saltar al 30%, vam comptabilitzar fins a 70 pisos, que representen gairebé el doble dels pisos públics que ens vam trobar a l'Eixample quan vam arribar. Dir que no ha funcionat és molt agosarat si no s'explica que hi ha hagut una voluntat explícita del sector immobiliari d'intentar estafar aquests pisos i d'intentar boicotejar-la.

Collboni ha dit que la vol modificar per permetre que els promotors paguin a l'Ajuntament i sigui l'administració qui assumeixi la construcció d'HPO. Què implicarà això?

La proposta de la modificació del 30% surt clarament dels lobbies immobiliaris, perquè no se n'amaguen. Bàsicament el que busquen és blindar els seus beneficis econòmics als barris cèntrics de la ciutat. Diuen que l'habitatge públic assequible es faci a les perifèries, com s'ha fet sempre: donem diners a l'Ajuntament perquè faci els pisos al voltant i blindem el centre perquè sempre sigui una màquina de fer diners per sector immobiliari. Ningú qüestiona que hi hagi escoles bressol a tota la ciutat o CAP a tota la ciutat. En canvi, sí que es qüestiona que hi hagi habitatge assequible a tota la ciutat. Qui vol que l'habitatge assequible no estigui a tota la ciutat, vol dir que està considerant l'habitatge més com un bé d'inversió que com un dret.

L'Ajuntament també ha comprat blocs sencers, de quina manera s'emmarca això en les polítiques d'habitatge?

El sòl municipal és escàs i el sòl disponible a la ciutat també és escàs. No som una ciutat que pugui créixer infinitament. Si volem arribar a aquests 15-20% de xifres que hi ha per Europa, quan parlem dels parcs públics d'Holanda, d'Alemanya... No n'hi ha prou per construir. Hem d'actuar sobre el parc que ja està construït. Perquè, si no, estem en un 1%. D'aquí, que sigui tan important, dins de les polítiques d'habitatge, també la compra. Aquestes compres que hem fet de finques senceres que es venien, segurament, per rehabilitar, per expulsar els veïns i per fer lloguer de temporada o per fer pisos de luxe, les comprem i les incorporem al parc públic.

Què implica això?

Vol dir tenir pisos o blocs que abans eren del mercat lliure i que passen a ser de preus assequibles. El 30% és el mateix. Més enllà d'evitar aquesta segregació social de la gent amb pisos públics lluny i al centre tot de pisos de luxe o megacars, que és molt important, estàs aconseguint generar parc assequible perquè no hi ha prou sòls per fer-lo créixer. Has de transformar els pisos que estan en el mercat lliure en pisos que formin part d'aquest pool d'habitatge assequible, encara que no sigui públic, perquè el 30% no és per fer habitatge públic, és per fer habitatge privat protegit. De fet, els privats podrien estar fent habitatge protegit en els seus sòls. Per què no ho fan? Perquè no és el mateix vendre un pis a un preu taxat, per exemple, un pis de 60 metres, a la mitjana de preus protegits, són 250.000 euros, i si el fas lliure, mig milió. Els privats volen fer el màxim benefici, però les administracions no han de treballar perquè els privats tinguin el màxim benefici, han de treballar per garantir el dret a l'habitatge. Sempre, evidentment, garantint un benefici que permeti la inversió, que això la mesura del 30% ho fa.

Què té d'especial la promoció de Glòries?

És la més gran de tot l'Estat, però a més és tota una novetat. No només per com s'ha treballat, a través de quatre equips d'arquitectes, sinó perquè serà una promoció molt gran on hi haurà mixtura social. Hi haurà lloguer social, lloguer assequible, dret de superfície, que vol dir gent que està comprant [sòl], tot i que no es ven i no es perd el parc públic, sinó que s'adquireix el dret de l'ús durant 75 anys. O sigui, és arquitectònicament interessant, hi haurà mixtura social, però a més a més el lloc on s'està fent la promoció és rellevant perquè és un lloc que ara, el sector immobiliari en diria premium. Amb parc, amb instal·lacions per jugar la canalla, hi passa el transport públic, el tramvia... En fi, és un lloc molt cèntric, un nou centre de la ciutat. I aquí tindrem habitatge públic, i això és una novetat perquè el que s'havia fet tradicionalment a Barcelona i a totes les ciutats de l'Estat era que els solars municipals en llocs cèntrics es venen, en traiem un gran benefici patrimonial per a l'Ajuntament, i allà on podíem fer 100 pisos amb aquests diners en podrem fer 300 en una perifèria. On, per cert, ja hi ha molt habitatge públic. A més això passa al costat també dels Aprop, que tenen pisos paret per paret que es venen a més de mig milió d'euros. És una altra manera de concebre la política de sol.

Queden gaires més sòls així?

Molt pocs. Tenim bosses de sol a la Marina del Prat Vermell, que ja estem fent-hi molt habitatge públic, també habitatge protegit... Aquí a Glòries encara en sortiran algunes peces també per dalt. A Casernes de Sant Andreu, a Sant Martí... Però, per exemple, pensem en Sants, en Gràcia, en l'Eixample, allà no hi ha sòls municipals. Per això allà aquesta política de compra de finques senceres, perquè a més en aquests barris és on hi ha la propietat vertical.

La Generalitat ha demanat la declaració de zones tensionades per aplicar la regulació de preus. Però la llei d'habitatge encara no està en vigor i d'aquí pocs dies hi ha eleccions.

Efectivament, l'amenaça més important que té el dret a l'habitatge ara mateix és una possible victòria de PP i Vox, que ja han explicat que volen derogar-la, senzillament acabar amb aquesta llei i tornar al model de barra lliure pel sector immobiliari. Per tant, el que crec que ha de passar és que la Generalitat resolgui ràpid les al·legacions [per declarar zona tensionada], comunicar ràpidament al Ministeri l'àrea tensionada i, a partir d'aquí, l'Ajuntament ja hauria d'estar seient amb la Generalitat i coordinant-se per veure com es fa una mediació dels desnonaments. Per veure com la maquinària municipal pot començar a sancionar els possibles incompliments. Perquè pots tenir una llei aprovada que no serveixi per res. L'Ajuntament hauria d'estar fent una campanya informativa fortíssima. A més és imprescindible que hi hagi una victòria, que es reediti el govern de coalició per protegir la llei i per intentar que vagi a més.

La Generalitat ha proposat regular els lloguers de temporada. Què n'opina? El TC ja va tombar la llei de regulació dels lloguers catalana.

Per a nosaltres els lloguers de temporada també són una prioritat, és una feina similar a la que vam tirar endavant per controlar els pisos turístics. És una feina que també ha de fer l'Ajuntament. La nova llei els ha deixat fora i això va ser una resistència brutal del PSOE, de la [ministra Nadia] Calviño, que es va resistir a poder fer que els lloguers de temporada tinguessin una llei de preus. Ens sembla perfecte que des de la Generalitat s'intenti buscar qualsevol escletxa possible per tirar endavant una regulació. Si el tema de competencial s'ha de debatre, ja es farà en el seu moment. Vam tenir una llei catalana de regulació de preus que va funcionar durant un temps i que ha servit. Per mi són aquestes les aliances que hem de treballar amb ERC. Disposadíssimes a donar suport des del Parlament a la consellera Capella.

La dreta i la ultradreta posen el focus en l'ocupació, quan les dades mostren que no és un problema social ara mateix. És una mera tècnica de distracció?

És trist que hi hagi partits que suposadament s'autonomenen progressistes, que hagin caigut de vegades en campanya reforçant aquests marcs amb aquests programes d'oficines antiocupació. En el fons és això, una mena de cortina de fum que desvia el focus d'on està el problema en realitat. Des del 2019 l'ocupació ha anat a la baixa i quan parlem de persones ateses per l'Ajuntament en situació d'ocupació estem parlant de persones, famílies vulnerables amb criatures que estaven ocupant habitatges buits, la seva gran majoria propietat de grans tenidors. L'ocupació afectava el 0,16% dels pisos de la ciutat i en els últims tres anys ha caigut un 22%.

Ho relacionen amb les polítiques desplegades?

Sabent que no s'ha solucionat tot, en els últims anys hi ha hagut molts avenços en polítiques d'habitatge, gràcies sobretot a què hi ha hagut una ciutadania organitzada, que s'han muntat sindicats de llogateres, de barris... Que estan aconseguint que es parli dels desnonaments massius que hi ha. Diuen 'Catalunya lidera en ocupacions', però vaja, Catalunya lidera en desnonaments, Catalunya lidera en pujades de lloguer... Hem d'anar a l'origen del problema i veure que l'ocupació és una de les petites conseqüències com moltes altres que hi ha i el que hem de fer és posar solucions. No és casualitat que a Barcelona en els últims 3 anys les ocupacions hagin caigut un 22%. Que hi hagi una unitat antidesnonaments, una voluntat de l'Ajuntament de fer complir les lleis que obliguen a oferir lloguer social, que hi hagi un pressupost brutal per atendre la gent en situació d'emergència habitacional... És gent que segurament si no hagués tingut aquests recursos d'emergència, estaria ocupant.

Durant la campanya, la dreta, però també el PSC, posava el focus en habitatge a Barcelona en la construcció de més habitatge públic. Curiosament és la recepta pels que defensen no regular el mercat immobiliari. Per què s'agafen a això?

Hi ha veritats que semblen absolutes i que mai han estat inqüestionables. Com pujar l'oferta fa baixar els preus, o també n'hi havia una altra molt bona, que és 'no podem regular els lloguers perquè la gent que està llogant pisos són vídues que han de complementar la seva pensió amb els lloguers'. Segons l'Observatori Metropolità, més del 50% dels pisos que s'estan llogant a la ciutat estan en mans de propietats que tenen com a mínim tres pisos a la ciutat. Tota la bombolla immobiliària i la concepció de l'habitatge com un bé d'inversió s'ha construït també a partir de discursos, d'imaginaris, de suposades veus expertes que normalment sortien de sectors propers als immobiliaris. Ja hem vist que l'habitatge no és un producte com qualsevol altre d'un mercat, que com més en fas més baixen els preus, perquè sempre hi ha gent disposada a comprar pisos molt cars en una ciutat tan atractiva com Barcelona. I per tant, aquest és un mantra que interessadament s'ha volgut instal·lar.

Com s'han de rebatre aquests arguments?

És tan senzill com anar a mirar aquells països que després alguns d'aquests partits posen l'exemple, que diuen que hem de ser com Viena o com Alemanya. Tenen parcs públics envejables però també estan regulant. Cap aquí és cap on hem d'anar. No podem seguir repetint aquests mantres que evidentment responen a uns interessos que són legítims, però són uns interessos dels lobbies immobiliaris. Una administració pública, en general, però l'Ajuntament de Barcelona i qualsevol responsable que es digui progressista ha de tenir com a prioritat la garantia de l'habitatge de les veïnes i no la garantia dels beneficis dels lobbies immobiliaris. Per això ja treballen ells mateixos.

Barcelona ha regulat amb el PEUAT els apartaments turístics, però el sector immobiliari l'ha esquivat a través de lloguers de temporada i grans rehabilitacions per pisos de luxe. Com es pot frenar això?

Alguns promotors busquen les escletxes. El PEUAT va ser una normativa pionera, que avui en dia es posa d'exemple, s'agafa com a guia per desenvolupar directives europees de control dels apartaments turístics. El que hem de fer és abordar la problemàtica que tenim ara. De fet, quan s'estava negociant la llei estatal, dèiem que no només calia regular els preus sinó que els lloguers de temporada no en podien quedar fora. Ara s'han d'atacar aquests lloguers de temporada amb les eines que tenim.

Com per exemple?

Si cal una modificació de pla general metropolità per fer-ho des de l'Ajuntament, aquesta és la nostra proposta. Si des de la Generalitat també es vol actuar, endavant. Hem d'anar a noves problemàtiques que sorgeixen, atacar-les i, amb el tema dels habitatges turístics, hem estat molt clares: nosaltres aturem el creixement de possibles noves llicències quan arribem, aquest creixement que havia estat brutal sota el mandat de l'alcalde Trias. Però no decreixen, perquè aquestes llicències són a perpetuïtat. Això és un sense sentit. Pagant 300 euros tens una llicència per tota la vida. Aquest canvi sí que depèn de la Generalitat. És una de les coses que hauria d'entomar la consellera [Ester] Capella.

Actualment a Barcelona hi ha diversos blocs en lluita, com Casa Orsola, on el propietari no vol negociar i els veïns es neguen a marxar. Què ha de fer l'Ajuntament en aquests casos?

La Casa Orsola va ser un de tants blocs que es compren i es venen a la ciutat, en els quals l'Ajuntament no va exercir tempteig i retracte. Just en el mateix mes que no vam aconseguir la Casa Orsola, sí que vam exercir-lo en una de finca de Poble-Sec que hem pogut salvar. En el mandat vam comprar un total de 51 finques senceres. La política de tempteig i retracte ha estat importantíssima, ens ha fet créixer el parc d'habitatge massivament, però no pot ser l'única resposta. A la Casa Orsola vam intentar un procés de mediació que la propietat va desestimar, i crec que s'ha d'insistir en aquest camí. No només vam fer això, sinó que vam enviar-hi equips a fer estudis econòmics. Hi ha casos en què es poden acollir a lloguers socials. Però aquí hi ha un nou debat, que és començar a parlar dels contractes de lloguers. Tornem a aquests països que ens fan enveja per les seves polítiques d'habitatge, que tenen un parc públic del 20%, on els contractes de lloguer són molt més estables que aquí, de vegades són indefinits. Així no podries expulsar les teves llogateres tan fàcilment.

Per tancar: què del que s'ha fet a la ciutat en habitatge en aquests vuit anys romandrà i què no?

Crec que el llegat és evident, no estic exagerant quan dic que som una referència de polítiques d'habitatge al sud d'Europa. Això no vol dir que no sigui conscient de totes les problemàtiques que existeixen, però hem posat les bases del que han de ser les polítiques d'habitatge de les properes dècades. Com a reptes: s'ha de gestionar el nou parc públic, hem de tenir equips suficients i hem de protegir les veïnes de l'especulació global que afecta els barris.