"L’amor és dolor i patiment, l’amor pot ser una cosa sola.
Un cop coneguda aquesta màgia, qui pot viure sense ella?”

Harmonies i mots xiuxiuejats a cau d’orella, reconfortants i plens d’emoció. No cal fer més, no cal dir-ho d’una altra manera, la senzillesa és la manera, minimalisme ple de dolçor. Les veus i les guitarres naveguen per oceans tropicals, somrients, iniciant un viatge reparador que ens transporta allà on s’està bé, confortable. La Música de Kings of Covenience és com un bàlsam, sana, traspassa mascaretes i vaccins, com les cançons de bressol, amoroses i màgiques.

Erlend Øye i Eirik Glambek Bøe, el primer ros i el segon castany, formen un dels duos més exitosos del panorama indie mundial. Nascuts a Bergen el 1975, ja eren companys d’escola i van començar a tocar junts amb poc més de 15 anys. El 2001, ara fa tot just vint anys, van publicar el seu àlbum de debut, Quiet is the New Loud. El títol ja era tota una declaració d’intencions, la calma es la nova sonoritat, la vida slow, el new age dels postmoderns, mormolant a una o dues veus, amanyagant la guitarra acústica amb delicadesa. El 2004 arribaria Riot on an Empty Street i després d'una nova aturada de cinc anys i rumors de ruptura, neix Declaration of Dependence. Discos que apareixen a compte gotes, com si la creació s’agermanés amb la quietud, creant una música amb aires de Bossa Nova, que superava per fi les comparacions amb Simon & Garfunkel i convertir-se simplement en un nou duo, únic i irrepetible.

Ahir els dos noruecs, en solitari, acompanyats per les seves guitarres, van omplir per primer cop l’Auditori de Barcelona post pandèmia. En un escenari, tot i ser molt gran, on hi cap una orquestra filharmònica de 100 intèrprets, eren ells dos, sols. El concert organitzat pel Primavera Sound feia temps que s’esperava i no va defraudar a ningú. L’últim concert dels Kings of Convenience a la ciutat va ser fa sis anys a la Sala Apolo. No serà l’únic concert a Catalunya, el duet toca demà dissabte a l’Auditori de Girona en un concert benèfic per a la síndrome d’Angelman. Els de Bergen presenten en aquesta gira el seu nou disc, Peace or Love. Han trigat cinc anys i s’han desplaçat a cinc ciutats diferents, de Sicília a Santiago de Xile, per crear la seva quarta producció discogràfica. El resultat, 11 cançons sobre la vida i l'amor amb la puresa emocional habitual de la banda. "Ens hem enganyat moltes vegades pensant que ara sabem com fer discos, però quan estem a l'estudi ens adonem que un enregistrament realment va de capturar la màgia. És molt, molt difícil fer que alguna cosa soni simple", diuen.

Erlend Øye i Eirik Glambek Bøe son dos intèrprets excepcionals. Tot sembla molt senzill i de fet no ho és. Per arribar aquí cal feina i talent, hores d’assajos i un domini de les guitarres extraordinari. La simplicitat és sovint complexa, Erlend fent harmònics nítids i lluminosos i Eirik portant el pes instrumental de les cançons, combinant amb la seva guitarra els baixos, la percussió i els arpegis tot d’una... Un miracle de sensibilitat i creativitat.

L’escenari és sobri, elegant, dues cadires i les guitarres. Tots dos viuen la música intensament, es parlen melòdicament, comuniquen amb lirisme la creació artística en directe convertint aquells moments en una experiència incorpòria. Et fan participar del concert, fent petar els dits per marcar el ritme, fent-los servir per fer sorolls de pluja. Els Kings of Covenience apel·len a les veus de l’ànima, si connectes amb ells aconsegueixes sublimar el moment present, deixar de ser espectador, percebre la bellesa i convertir-te en una estrella més del seu cosmos particular.

Els temes es van desgranant, Fever, Boat behind, Angel, Mrs Cold, Ask for help, combinant material nou i antic, amb lletres que combinen melancolia, desamors i esperança. El concert acaba amb la gent dempeus, fent palmes, el bon rotllo ha envaït tota la sala, els bisos amb Misread i el final de festa amb un I’d rather dance with you en mode pop-rock acústic.

És com si la música et fes una abraçada amorosa, vivificant, com si aquestes melodies suaus i tendres et portessin en un oasi de pau, lluny de l’estrès de la quotidianitat que ens atrapa. Ells dos, vénen del nord, d’un país fred com és Noruega, però no semblen d’allà. Si tanques els ulls no veus paisatges nevats i gelats, més aviat dibuixes llocs càlids, on es pot parlar i escoltar, on la vida té un sentit sensible, on ve de gust ser-hi. La poesia té això, aquesta capacitat de transcendir el present i convertir l’existència en un espai obert i transformador.

"Resistint la indiferència.
Suposo que ara em toca a mi.
Hauria d’arriscar-me o simplement somriure?”