15 anys després de visitar-lo per primera vegada i quan ja en fa vuit que s'hi va instal·lar, el periodista Èric Lluent (Barcelona, 1986) publica Islàndia, l'illa del vent. La vida a tocar del cercle polar (Ara Llibres), un retrat a fons del país, que en desmunta alguns dels mites que s'han construït els darrers anys.

Sense negar en cap cas que parlem d'un estat benestant i d'una naturalesa exuberant, Lluent en mostra les contradiccions, en qüestiona la política ambiental -que està molt lluny de complir l'Acord de París- i documenta com poc o res n'ha quedat de la revolta que va fer un caure el govern que va privatitzar una banca que, al seu torn, va portar l'illa a la fallida. L'entrevistem per videoconferència en una conversa en què també comenta trets del caràcter islandès i la situació d'una llengua parlada per tot just 350.000 persones.

Escrius que "Islàndia està lluny de ser un indret ideal, i té molt poc a veure amb la narrativa postissa que l'ha dibuixat en l'imaginari dels ciutadans del sud d'Europa". Per què creus que s'ha produït aquesta idealització del país, presentant-lo com una "societat exemplar, rica, igualitària i respectuosa amb el medi ambient"?

En aquest procés hi ha una dualitat. D'una banda, la necessitat que tenim al sud d'Europa de pensar que existeix una societat que funciona millor, igualitària i progressista, segurament influenciada per la socialdemocràcia dels anys 60 i 70 en països com Finlàndia. També perquè ho posem tot al mateix sac i pensem que, per exemple, Islàndia i Finlàndia són el mateix. Hi ha la necessitat d'un referent, de creure en un Nord exemplar. I, d'altra banda, en el cas islandès hi ha un sentiment d'inferioritat que fa que s'alimentin aquestes narratives des del propi país. És molt habitual llegir informes o articles en què es presenta Islàndia com a exemple.

Repassem algunes de les contradiccions que mostres al llibre. D'entrada, en ambients d'esquerres Islàndia es va convertir en referent perquè el 2009 les protestes ciutadanes van fer caure el govern conservador que havia privatitzat la banca, el pas previ a la gran fallida econòmica del país. Quatre anys després, però, els mateixos partits van tornar a governar i encara hi són. N'ha quedat alguna cosa d'aquella revolta?

No, evidentment hi ha persones que van apostar molt fort per les protestes i pel procés de redacció d'una nova Constitució i si parles amb elles encara hi ha una campanya perquè s'aprovi aquesta Constitució, que es va redactar mitjançant una assemblea ciutadana. Però a nivell social no és així. Si mirem les eleccions, les continua guanyant el patit que les ha guanyat tota la vida, que és el Partit de la Independència. Sí que hi ha hagut una conseqüència, compartida amb molts països que van viure la crisi econòmica, que és que hi ha hagut una atomització i l'aparició de nous partits i s'ha passat de quatre a vuit formacions al Parlament. Però dels nous, només el Partit Pirata seria una mica representant d'aquell esperit de la revolta. No hi ha un partit com Podemos, per exemple.

Avui en dia hi ha una coalició de govern formada pels dos partits que van tenir un paper clau en el procés de privatització dels bancs, que són el Partit de la Independència i el Partit Progressista, que malgrat el nom és de centredreta, i l'Esquerra Verda. Això des del sud d'Europa no s'entén gaire, però aquí és possible perquè l'eix dreta-esquerra no té tanta importància, és més important l'eix aïllacionistes versus internacionalistes. En general, Islàndia té una tendència aïllacionista, és a dir, de no participar a la Unió Europea, de no involucrar-se gaire en les relacions amb altres països i tot això és una herència dels segles de maltractament patit per part l'Estat danès.

Queda molt poc d'aquella revolta. Va ser un moment molt extrem, perquè va ser la reacció a una situació que no s'haurien pogut imaginar, perquè la gent perd els seus estalvis, cau per terra el somni de nous rics i la gent surt al carrer perquè no pot pagar les hipoteques, etc... Era una situació sense precedents que en provoca una altra, que és que per primer cop hi hagi un govern netament de centreesquerra. Però al cap de quatre anys, quan les coses comencen a anar millor, tornen a votar els mateixos partits.

Hi ha un retorn a l'statu quo?

Sí, perquè els partits d'esquerra van prometre coses que no van fer. La gran promesa era aprovar la nova constitució, escrita pel poble islandès i que faria que la gent recuperés la sobirania, etc... Tenien majoria per aprovar-la, però en l'última sessió de la legislatura la presidenta del Parlament en comptes de posar-la a votació, va donar per acabada la sessió, se'n va anar i es va jubilar. Darrere, òbviament, hi havia una pressió molt gran, com la de les empreses pesqueres, que no volien que es digués que els recursos naturals fossin propietat de l'Estat i, per tant, de sobirania nacional, perquè això podria trencar amb el sistema de quota pesquera que hi ha establert. Els partits d'esquerres van fer el que l'statu quo volia i era que no canviés la Constitució.

Sobre l'aïllacionisme, és cert que Islàndia no forma part de la UE, però és membre fundador de l'OTAN. I, malgrat això, se'l té com un referent pacifista perquè no té exèrcit.

Crec que l'aïllacionisme no es pot entendre sense la relació amb els Estats Units i el paper que juga Islàndia en el context de la Guerra Freda. El 1944 Islàndia declara la independència en plena II Guerra Mundial i amb el suport de la diplomàcia estatunidenca, que li interessa que sigui així en un moment en què Dinamarca està ocupada pels nazis i per la seva posició geogràfica. La relació amb els Estats Units, que inclús podríem parlar de dependència i que a priori és contrari a l'aïllacionisme, és el que permet a Islàndia tenir una sobirania encara més forta.

És a dir, sense el Pla Marshall i sense aquest rol tan important a nivell militar i geoestratègic, Islàndia tindria una economia molt diferent i hauria de dependre d'altres institucions. En certa manera és un preu a pagar per la seva independència. Pot semblar una mica contradictori, però formar part de l'OTAN, li garanteix no haver de tenir un exèrcit, bones relacions amb els Estats Units i una injecció de diners mai vista en la història d'Islàndia a través del pla Marshall, i tot això a canvi que els estatunidencs puguin tenir-hi bases militars o fer-hi pràctiques de l'exèrcit.

Finalment, hi ha el que anomenes la "paradoxa ambiental islandesa". Gairebé el cent per cent de l'electricitat del país prové de fonts d'energia renovable, però alhora és el més contaminant per càpita d'Europa. Com s'explica?

S'explica perquè el 70% de l'energia que es produeix a Islàndia va al sector de les foneries d'alumini, que és la gran font de contaminació d'aquest país. I això és possible perquè han obert la porta a foneries com Rio Tinto i Alcoa, que són les dos grans empreses que tenen presència al país. Es generen bons llocs de treball, amb bons sous en zones en què no hi ha moltes oportunitats. Per tant, és un tema molt delicat en determinades zones. Si vas als fiords de l'est i els parles de medi ambient, et diran, "sí, sí, molt bé, però no hi haurà futur i la gent se n'anirà".

Entenc que Islàndia és un territori vulnerable als efectes del canvi climàtic, pel desglaç i l'increment de temperatures. A més, és un país en què una part de la seva economia depèn d'un turisme que ha crescut moltíssim els últims anys. Certs impactes a la natura el podrien afectar, hi ha un cert debat amb tot plegat?

Hi ha una versió oficial amb molta consciència ambiental, però a la pràctica el que s'està plantejant són les oportunitats econòmiques que ofereix el canvi climàtic. S'han parlat de noves rutes que es poden obrir [amb el desglaç àrtic]. Islàndia no compleix l'Acord de París, hi està molt lluny; no es planteja tancar les foneries d'alumini i, per tant, no es planteja solucionar el principal problema en la principal font de contaminació. L'increment de temperatures ofereix determinades oportunitats i, malgrat la narrativa oficial, s'està més pendent de quines són aquestes oportunitats que no de revertir la situació.

També crec que hi ha una sensació de dir que "nosaltres som molt petits, el canvi climàtic no dependrà de nosaltres". I la realitat és que aquí les solucions que s'estan intentant plantejar són aquest optimisme tecnològic respecte al canvi climàtic d'intentar capturar el diòxid de carboni i solidificar-lo, injectant-lo en el sòl de la Terra, o tenen un projecte de convertir diòxid de carboni en oxigen. El problema d'aquest tipus de projectes és que siguin viables a Islàndia no vol dir que ho siguin en altres llocs. I, mentrestant, no estàs intentant anar a la font del problema i reduir les emissions, sinó mantenir el ritme de producció en tots els sentits. Aquest tipus d'aproximació a l'emergència climàtica parteix d'una idea i és la de no aturar el creixement econòmic.

És evident que la natura condiciona i és important en qualsevol territori, però a Islàndia ho fa molt més que, per exemple, a Barcelona. No sé si quan t'hi vas instal·lar fas com un canvi de xip i entens fins a quin punt era dura la vida en aquest país fa no tantes dècades?

Sí, de fet, continua sent duríssima en determinades zones del país, si bé no podem comparar les condicions actuals amb les de fa un segle. Dels islandesos sempre havia tingut la idea que eren molt optimistes i naïfs, inclús infantils, de no pensar molt en el futur o en els problemes i, d'alguna manera, centrar-se en el present. Una mena de carpe diem a la islandesa. I en el fons descobreixes que això és un recurs, una eina per sobreviure. Als segles XVIII o XIX, si penses realment a llarg termini, amb les possibilitats que tens de morir a l'oceà pescant, per una erupció volcànica, tempestes, malalties, gana o aïllament, te'n vas.

Com que hi ha aquesta relació d'absoluta dependència i d'orgull alhora amb la terra, amb l'entorn, els islandesos no volen marxar. De fet, a la gent molt pobra que a finals del segle XIX o a principis del XX se n'anava al Canadà, la tractaven de traïdora. Eren traïdors de la terra. És aquest orgull de nosaltres hem nascut aquí, hi sobreviurem i hi continuarem, passi el que passi. Per tant, descobreixes que aquest optimisme, que pot semblar naïf, és una mica el contrari. És de tant conèixer i d'estar tan adaptat a situacions i a condicions extremes, perquè només així pots continuar endavant. És una reacció d'adaptació a l'entorn. I aquesta idea l'he canviat un cop he viscut aquí.

Islàndia va experimentar una enorme transformació en un temps relativament curt, passant de ser una societat molt pobra a principi del segle XX a una de benestant actualment. Hi ha algun element que reflecteixi aquesta transformació?

Crec que s'ha generat una tensió sobre què és i què no la Islàndia de veritat, i la de veritat no és Reykjavík. Si li preguntes a la gent del camp o la que treballa al mar, consideren que els que viuen a Reykjavík no tenen una vida d'islandès, tenen una vida de treball d'oficina, ja s'han independitzat de la comunitat. Als fiords o a les granges, la comunitat i la solidaritat són els elements centrals que fa que aquesta gent pugui sobreviure. I quan vas a ciutat no fa falta que et comuniquis amb ningú si no ho vols.

Crec que s'ha generat aquesta tensió entre la Islàndia tradicional del camp i la capital, que al final és on vivim la majoria, però és un dels elements més visibles. I després, crec que hi ha hagut tendències de nous rics, com pot passar en qualsevol societat en què de cop hi ha molts diners. Això no vol dir que aquí tothom tingui diners, ni molt menys, però abans del col·lapse econòmic també hi havia la narrativa que Islàndia era un exemple de les finances mundials. Es deia que eren els vikings de les finances. Estem parlant que fa 15 o 16 anys, quan eren un exemple mundial, quan després van ser el contrari i se'ls va començar a anomenar els banksters.

S'ha passat de tenir una vida paupèrrima i miserable a tenir unes expectatives molt elevades. I crec que és una síndrome de nou ric, de no conformar-se amb tenir una vida benestant, sinó anar més enllà. Tenir una casa, una segona residència, dos cotxes bons i endeutar-se, perquè hi ha aquesta dèria de tenir més i més. I crec que això és molt palpable, i molt nou, perquè Islàndia era el contrari. Aquest país no s'entén sense la misèria i la precarietat d'on venen, però les noves generacions tenen uns estàndards de vida elevadíssim, que no tenen res a veure amb la realitat socioeconòmica del passat. I aquesta tensió em fa preguntar si les generacions més joves són conscients d'aquest passat i de la importància d'aquest llegat en la manera d'entendre el país o simplement s'ha oblidat de tot allò i tiren cap endavant a una societat altament consumista.

Al llibre també tractes la situació de la llengua islandesa, que parlen unes 350.000 persones, i comentes les dificultats que teniu les persones que arribeu de fora per aprendre-la. Quin futur li veus, sobretot si tenim en compte la presència de l'anglès, que ja ha substituït el danès com a segona llengua del país?

Mai a la història hi ha hagut tanta gent que parla islandès com ara. Són molt pocs, però també és veritat que tradicionalment eren 50.000 o 60.000, fins que hi va haver l'evolució econòmica que va fer que la població pogués incrementar. Evidentment, la influència de l'anglès és la que és, però la gran sort que té Islàndia és que quan es vota una legislació a favor de la llengua hi ha unanimitat absoluta. Com que no hi ha debat, tots van a una. El debat de si protegir o no protegir, de què s'ha de fer o no s'ha de fer, ja està absolutament superat. Això es tradueix en molts àmbits, sobretot culturals, de suport de la creació, a directors de cinema, escriptors, creadors de contingut... Això no és nou, és així des de fa molts anys. Entenc la preocupació que tenen alguns islandesos, però també entenc que la fortalesa de la llengua unida a un estat independent, en què són sobirans absoluts, fa que tingui futur.

Hi ha alguna lliçó sobre la llengua que podria ser interessant pel català, tot i que parlem de realitats diferents i, per exemple, en un cas hi ha un estat independent i en l'altre no?

Bàsicament el fet d'anar tots a una en aquesta qüestió, és a dir, si sense ser independents, dels 135 diputats del Parlament de Catalunya, 120 o 130 anessin tots a l'una en la defensa de la llengua, entenguessin que és un valor cultural i com a llengua minoritzada s'ha de promocionar doncs la situació seria una altra. Però en comptes d'això, a Catalunya hi ha sectors que voldrien que el català fos una llengua folklòrica, o tingués l'estatus que té a Perpinyà o l'Alguer.