27 anys després de l’assassinat de Guillem Agulló a mans d’un grup de feixistes, el cas i les circumstàncies que el van envoltar comencen a ser revisades profundament. En bona mesura gràcies al projecte 'La Lluita Continua', que ha recuperat la figura del jove antifeixista en un documental, un llibre i una pel·lícula que s’estrenarà divendres de forma simultània a TV3, À Punt i Ib3. Un dels punts clau és la reconstrucció de la nit en què va morir Agulló, però també del context d’agressions feixistes que llavors vivia València i els esforços des de diferents moviments socials per organitzar una defensa efectiva. Parlem d’això amb Idoia C. i Anna C., amigues d’Agulló, testimonis directes de l’assassinat i activistes a la mateixa assemblea antifeixista que ell.

La sentència assegura que Agulló mor en una baralla, però vosaltres hi éreu i no és el que vau veure.

Anna C. No hi va haver cap baralla, bàsicament perquè era impossible que n’hi haguera. Nosaltres érem criatures, teníem 15 o 16 anys i érem, físicament, molt poqueta cosa. Només Guillem era un poc major i era més alt. En canvi els assassins eren cinc, quatre d’ells uns armaris, i de 23 i 24 anys. En cap moment hi havia «dos bàndols» que es pogueren enfrontar.

Idoia C. Ells van venir per Guillem. Primer van començar l’agressió verbal i de seguida van passar a la física sense que hi hagués una resposta o una possibilitat de defensa.

Què recordeu d’aquell moment?

A.C. Jo tinc la imatge gravada de Guillem retrocedint, amb les mans a la butxaca i Cuevas –l’autor material de la mort segons la sentència- que se li acostava flanquejat per dos dels altres. Guillem estava com atordit, no sé si perquè ja havia rebut colps –el seu cos estava ple de blaus- o perquè ja era conscient del que passaria. Nosaltres intentàvem intercedir. Jo recorde que m’acarava a un d’ells dient-li que pararen, però en cap moment vam poder ajudar-lo.

I.C. Un dels fets que demostra que no hi va haver baralla són precisament els blaus. En el reconeixement forense que se li va fer als agressors no tenien cap ferida. Realment va ser un assassinat fet amb premeditació.

Guillem Agulló va ser assassinat al municipi Montanejos, on una colla d’amics havíeu anat a acampar durant les vacances de Pasqua. Quan parleu de premeditació, us referiu que els agressors havien anat fins allí expressament a buscar Guillem?

A.C. Hi ha dues opcions. O que els feixistes van anar especialment a Montanejos a matar-lo o que el van veure de casualitat, el van reconèixer, i van decidir atacar-lo. En qualsevol cas va ser un assassinat premeditat, no un mal colp en una baralla.

I.C. Hi ha molts detalls de tot el cas que mai han estat investigats, i aquest és el problema és clar. Però quan anàvem amb autobús cap a Montanejos, va pujar un nazi molt conegut que li deien el Bombero. Nosaltres el vam reconèixer i ell ens va reconèixer és clar, o almenys a Guillem, que en aquell moment era el més activista de tots els que anàvem. Allò va ser només una casualitat? Va ser ell qui va avisar? També hi ha un testimoni que assegura que va veure al grup d’agressors amb un feix de bitllets enormes en un bar de Montanejos. Massa detalls han quedat a l’aire.

Però si us van seguir fins allí, com podien saber els agressors que teníeu pensat anar a Montanejos?

A.C. Açò no era tan difícil de saber. Burjassot és un poble i hi havia moltes connexions. Hi havia gent que podia ser amiga d’antifeixistes i després tenir un familiar nazi o que anaren als mateixos bars i sentir una conversa.

I.C. Cal pensar que el nivell de confrontació era molt alt i que tant els antifeixistes coneixíem els nazis i els teníem controlats com ells a nosaltres. A l’institut una volta van fer una pintada que posava «Indio Muerto» amb un símbol feixista. L’Indio era el malnom d’un alumne que havia tret una pancarta en record a Guillem. Com ho sabien? Era evident que algú de l’institut els havia informat.

Llavors penseu que l’objectiu tampoc va ser casual? Per què anar específicament per Agulló?

I.C. L’objectiu va ser sempre Guillem i la prova és que ningú més dels que anàvem amb ell ens vam trobar en una situació similar. Anaven per ell de forma molt clara.

A.C. Guillem era un militant antifeixista molt reconegut. Però no només això, també era un líder nat, tenia capacitat d’organització, molta formació política. Era capaç de construir moviment i, a més, era un pont entre els Maulets, independentistes, i els okupes, llibertaris. Estava a l’Assemblea Antifeixista i als SHARP [Skin Heads antiracistes] que llavors eren la primera línia a l’hora de confrontar els nazis. En aquest sentit era doblement odiat pels feixistes i perillós políticament.

La seua agressió tampoc va ser un fet aïllat. Com era l’ambient en aquella època?

A.C. Era molt tens. Els nazis sortien de cacera i apallissaven prostitutes, sense sostre, punks, immigrants, encara que d’aquests llavors n’hi havia molt pocs. Tu, pel fet de portar certa estètica ja generaves un sisè sentit que et feia canviar de vorera quan veies un grupet de xavals rapats a la porta d’un recreatiu. Un instint similar a la de les dones quan veiem segons quin grup d’homes en certes situacions. Sempre passaven coses. Per exemple ja sabies que l’entorn del Mestalla era perillós.

I.C. Recorde una volta que els d’Acción Radical [un grupuscle nazi que anys més tard seria desarticulat per la policia] van vindre a posar una paradeta a la porta de l’institut. Hi va haver molta reacció, però ho feien a instituts com el nostre on hi havia línia en valencià, que érem un dels seus objectius. N’hi havia un que ens deia que «los catalanistas os reproducís como conejos».

I després del crim, quin va ser l’ambient?

I.C. Hi va haver una resposta immediata molt gran, sobretot gràcies a l’esforç de Maulets, que llavors era molt fort i va mobilitzar molta gent. Nosaltres encara anàvem a fer les primeres declaracions a Sogorb i ja hi havia manifestacions enormes. Va ser immediat.

A.C. En l’entorn més íntim d’amics no va ser fàcil encaixar la situació. Jo recorde que em feien ràbia segons quines pancartes o que se’m feia estrany que cridaren el seu nom. En certa forma Guillem ja no era nostre i era un símbol, un símbol estrany. Però per altra banda, hauria estat molt més dolorós passar tot aquell tràngol sense tanta mobilització ni tanta gent. Ens vam sentir molt acompanyades.

També va ser polèmica la cobertura mediàtica.

A.C. Sí. Sense la informació dels mitjans no hauria estat possible el resultat del judici, ja que va imposar-se el relat de la "baralla de bandes", el "problema marginal", etc. que va despolititzar el cas i va afavorir els assassins.

I.C. Jo d’aquells dies el que vaig aprendre és que no m’haig de creure res del que veig publicat. Es va atacar Guillem i se’ns va atacar a nosaltres. Sent menors es publicava el nostre nom i les nostres fotos, mentre que al testimoni sorpresa de la defensa se li protegia la identitat. Era tot terrible. Jo ara veig la notícia de TV3 de l’aniversari de la mort o veig els pares de Guillem al FAQS i encara em costa de creure.

Si l’assassinat tenia una motivació d’atacar el moviment antifeixista, creieu que va aconseguir el seu objectiu?

I.C. Jo crec que no. Després de l’assassinat hi va haver moltes més mobilitzacions i moltíssima gent del meu institut es va posar en assemblees antifeixistes o altres col·lectius. Pense que molta gent va començar a organitzar-se a partir d’aquells fets.

A.C. A l’Amèrica Llatina parlen molt dels «morts que sembren» i Guillem és un exemple molt clar d’açò. Ara Guillem ja no és «nostre», sinó que és de tothom i tots i totes som un poc Guillem. I aquest és un record que ens ha d’alertar dels perills del feixisme i ens ha de mobilitzar.