La gran banca espanyola acaba de tancar un any sense precedents però sí amb clars antecedents: les pujades de tipus del BCE (Banc Central Europeu), juntament amb les d'altres emissors i reguladors com la Reserva Federal estatunidenca, el manteniment d'una elevada pressió als clients amb una infinitat de comissions i l'estalvi que li suposa no remunerar el dipòsit dels diners amb el qual operen ha provocat una descomunal extracció de rendes a famílies i empreses que s'ha traduït en uns beneficis de magnitud històrica.

Els resultats de l'exercici de 2023, el primer any d'aplicació de la vertiginosa pujada de tipus, que els grans bancs espanyols del Íbex 35 han anat lliurant en els últims dies a la CNMV (Unicaja tanca la ronda el dimarts) es resumeixen en quatre dades: més de 26.000 milions de beneficis nets, que en realitat superen els 46.600 si es tenen en compte els diners que destinen a provisions i dotacions, després d'ingressar-ne 85.000 en interessos i 24.500 en comissions.

Els guanys nets declarats per tres d'aquests bancs, Bankinter, CaixaBank i Sabadell, superen en més d'un 50% els de 2022, mentre el creixement dels beneficis nets dels dos grans grups, que mantenen el 80% del seu negoci a l'exterior, se situen en el 18% en el cas del Santander i en el 35% en el del BBVA.

Unicaja acumulava un augment del 10% l'any mòbil que va de l'1 d'octubre de 2022 al 30 de setembre de 2023, període del qual procedeixen les dades atribuïdes a aquesta entitat en aquesta informació i enfront dels quals no presentaran grans variacions en els que presentarà el dimarts.

La quantia dels beneficis declarats ha aconseguit nivells de rècord per a la majoria de les principals entitats de la gran banca espanyola.

Guanyar sis on es guanyaven cinc amb el mateix negoci

I tant tenen a veure en aquests resultats les polítiques monetàries que, amb l'objectiu declarat d'aplacar la inflació, porta gairebé any i mig desplegant el BCE a costa d'alentir l'economia de l'eurozona i acostar-la a una recessió que ja ha arribat a països com Alemanya?

Les dades apunten al fet que l'escalada dels tipus i la de l'euríbor, que sol fluctuar amb un alt grau de mimetisme, han resultat claus per a aquesta millora del negoci bancari, ja que la millora del marge d'interessos ha estat de 15.252 milions d'euros per a, amb un creixement del 22%, aconseguir els 85.029.

Això suposa que l'augment del preu del diner els ha permès guanyar una mica més de sis euros amb el mateix negoci que l'any anterior els en produïa tot just cinc, una millora de la rendibilitat que s'aconsegueix, simplement, per aplicació de la normativa vigent que el BCE va actualitzant.

"Es tracta d'un resultat absurdament alt, i obscè perquè mostren una millora del negoci que no té res a veure amb una bona gestió de les entitats sinó amb les decisions del BCE sobre un mercat captiu", assenyala l'economista Carlos Sánchez Mato, qui crida l'atenció sobre el destí d'aquests guanys.

"Més del 50% d'aquests beneficis es repartiran entre els accionistes. Si això ens assegurés que mai més farà falta diners públics per a la banca …però no serà així", apunta.

Diners per als socis, però no per reforçar els balanços

D'on surt aquest temor? De l'observació dels balanços d'aquests grans bancs, que indiquen que, excepte en el cas del BBVA, que aconsegueix el 7%, el patrimoni net de la resta d'entitats es queda per sota del 6% del valor dels seus actius.

Aquest 6%-7%, que marca la diferència entre els actius i els passius exigibles, indica el marge de resistència real del sector financer espanyol davant eventuals adversitats econòmiques, l'escassetat de les quals resulta cridanera en un escenari d'elevat repartiment de dividends, discursos catastrofistes sobre el futur de l'economia i crítiques exacerbades per l'aplicació d'un gravamen que, al final, els suposa menys d'un 3% dels guanys reals que distribueixen entre beneficis oficials, provisions i dotacions.

"Poden queixar-se de l'impost, però la banca no s'ha portat gens bé amb els seus clients en la remuneració de l'estalvi", explica Antonio Luis Gallardo, responsable d'Estudis d'Asufín (Associació d'Usuaris Financers), que recorda que tampoc l'executiu ha estat molt exigent en aquest aspecte.

L'estampa real d'aquest conflicte retòric té quelcom de desolador, ja que "la banca es queixa només de boca del gravamen i el Govern diu que cal remunerar l'estalvi, però no l'imposa", descriu.

La situació oligopolística del sector financer en un país en el qual és necessari disposar d'un compte bancari per establir qualsevol tipus de relació administrativa, laboral o professional té bastant a veure amb aquestes tendències.

"L'augment dels marges els ha permès, en aquest mercat captiu, continuar aplicant la mateixa política de no remuneració dels dipòsits amb només fer-se l'ullet. Els bancs espanyols no actuen com a competidors, i això redunda en un augment enorme del marge d'interessos i genera una sobrerretribución pels tipus d'interès", anota Sánchez Mato, per a qui "el Govern hauria pogut aplicar un plantejament tributari més agressiu".

Els resultats del negoci local

El cobrament de comissions per la prestació de serveis financers continua sent un dels puntals de la banca espanyola, ja que suposa més de la cinquena part dels seus ingressos de caràcter comercial amb 24.500 milions de 109.500 (22%).

No obstant això, els resultats que han anat presentant les entitats financeres apunten a una lleugera relaxació, amb un creixement de només el 4% (993 milions) en el negoci global i una reducció de percentatge similar (-468) en les seves operacions a Espanya que es concentra en els comptes de CaixaBank (-197), Sabadell (-184) i Santander (-118).

Es tracta de l'únic dels epígrafs principals del negoci de la gran banca espanyola al seu país d'origen que tendeix a la baixa, encara que això possiblement es deu més, o si més no en part, a una reducció del nombre d'operacions davant el clar descens de la contractació de crèdits i al menor volum de descoberts per la millora dels salaris i de l'ocupació.

Els bancs espanyols es van apuntar l'any passat uns guanys de 12.209 milions d'euros en el seu negoci local a les quals cal sumar altres 4.108 que van anar distribuint com a provisions i dotacions.

Això suposa una cadència d'1,86 milions per hora (1,4 només amb els beneficis oficials) que equivaldria a una mica més d'un terç dels guanys reals a escala global (5,3 cada seixanta minuts) i a gairebé la meitat (3,01) de les declarades com a tals.

El marge d'interessos els va aportar uns ingressos bruts de 29.406 milions d'euros, amb un augment de 9.366 (+46,7%) que il·lustra amb claredat la intensitat de la pressió financera a la qual està sotmetent a les empreses i les famílies espanyoles la combinació de la política monetària restrictiva del BCE amb la situació d'oligopoli de l'activitat bancària que es dona al país.

El que probablement ve a partir d'ara

I què seria el previsible a partir d'ara en el sector financer espanyol pel que fa a cobrament d'interessos i de comissions, a possibilitats d'inversió i, també, a la qualitat del servei?

Tot apunta al fet que el BCE començarà a baixar els tipus d'aquí a uns mesos, probablement abans de setembre, en una relaxació que l'euríbor, l'indicador amb el qual es revisen les hipoteques, comença a perfilar.

Si aquesta tendència es materialitza, "els marges d'intermediació dels bancs s'estrenyeran, però aquesta relaxació dels tipus es traslladarà molt a poc a poc. Mantindran el pacte de no trencar el mercat", pronostica Gallardo, qui estima que "continuaran aconseguint resultats excel·lents, potser no tan elevats però sí molt bons".

I, en aquest escenari, adverteix, "caldrà estar atents perquè no pugin les comissions amb l'excusa que guanyen menys per la caiguda del marge". "Han baixat les extraordinàries, però les dels serveis bàsics continuen sent cares", afegeix.

El negoci de la renda fixa i el deute públic

Pel que fa a les ofertes, el previsible és que comencin a créixer les propostes d'inversió de renda fixa, les que millor funcionen en un país d'estalviadors conservadors com els espanyols, davant el repunt dels interessos del deute públic, un flanc que obre una segona línia de negoci per als bancs.

"Els balanços s'han anat omplint de títols de deute al 3,5% i el 4% que aniran deixant anar en els pròxims anys amb una elevada remuneració per a les entitats", anota Sánchez Mato.

Un bo de deute a 10 anys al 3% renda un 30% en aquest període, cosa que, per exemple, als quatre fa rendible la seva transacció amb un recàrrec del 10% tant per al venedor, que sumaria aquesta rendibilitat al 9% que ja hauria acumulat, com per al comprador, que conservaria una expectativa de negoci de més del 10% en els set anys restants una vegada descomptant el cost d'adquisició.

Finalment, quant al servei, Gallardo assenyala que "l'ajustament d'oficines i de personal no ha acabat".