Abans de dedicar-te al periodisme i a l'escriptura, va ser mestra de primària. Quan et vas llicenciar, pensaves que algun dia guanyaries un premi com el Josep Pla?

No, que guanyaria un premi no, però que escriuria, sí. Escriure ha estat el somni de la meva vida. Quan vaig estudiar la carrera de magisteri ho veia impossible, perquè jo escrivia en llibretes, en aquests blogs d'abans. Era una cosa gairebé per mi i pels quatre que coneixia. Fins i tot fer entrevistes, dedicar-me al periodisme, que és el que he acabat fent a Catorze, eren dos somnis. Pensava: "com ho faràs si representa que ets mestra de primària?".

Per sort, els camins de la vida són imprevisibles. Et diuen "per arribar aquí has de passar per aquest camí", però el meu cas és totalment excepcional, perquè he anat fent tombarelles amunt i avall.

Com va ser aquest pas de l'educació al periodisme? Què va fer el clic?

Jo crec que van ser les ganes. Recordo que un dia vaig anar a la biblioteca del meu poble i vaig començar a mirar revistes i a enviar mails a directors de revistes. Tenia 20 anys. Vaig fer una entrevista a l'Espinàs, per una revista que es diu Què llegeixes? i aleshores em vaig apuntar a un taller que feia l'Eva Piquer a Catorze, que jo llegia molt, perquè tenia aquest punt proper i no elitista sobre el món de la cultura. 

Em vaig apuntar al taller, que eren quatre tardes. Tot just acabava de fer una substitució de mestra, no tenia feina i ella em va proposar publicar un dels textos que havia fet. Jo vaig al·lucinar i vaig pensar que s'havia equivocat de persona.

Aquell sentiment de reconeixement…

Amb el següent també m'ho va dir. A partir d'aquí, d'una forma màgica vaig començar a publicar textos i a fer entrevistes a Catorze. Es va convertir en una feina. El primer text es deia Vint-i-cinc, perquè feia 25 anys, per tant, en fa 7 que estic treballant de periodista.

Quins aprenentatges t'has endut del món de l'educació al camp del periodisme?

És molt semblant. Quan fas de mestra a primària has d'ensenyar, has de transmetre un saber d'una forma molt senzilla als nens, has de fer que ho entenguin. Quan fas de periodista també, has d'agafar un tema i fer que allò s'entengui, has de comunicar d'una forma planera i atractiva. M'adreçava a 25 nens, ara m'adreço a persones que no sé qui són, però faig el mateix.

El procés d'explicar.

Sí, i de fer-ho atractiu. El que segueixo sobretot a Catorze són rampells de curiositat. Tant entrevisto a un pastor com a un astrònom. Ho faig per temes, a vegades començo a pensar en el cervell i en un neuròleg, o un psiquiatre, o, jo què sé, l'Antònia Vicens, l'Enric Casasses... Per a mi és una finestra molt gran alimentar la curiositat i, com que m'agrada, és més fàcil arribar als altres.

Com va ser aquest salt a la novel·la? Ho vas sentir com un abisme o va ser un procés natural?

Feia molt temps que ho volia fer i que m'ho negava. He fet molts textos curts a Catorze. És molt curiós, quan intentava començar em feia de policia, de censora. Al final per mi escriure ha estat vèncer una lluita contra mi mateixa perquè em feia una mena de por, de tan gran que ho veia. 

El que vaig haver de fer va ser marxar a Escòcia jo sola. Allà tots els prejudicis i judicis que tenia es van dissoldre i vaig poder escriure el que sortia: "deixa el cap que vagi on vulgui". No volia fer res autobiogràfic, sinó veure fins on arribava la imaginació si la deixava campar lliure.

Quin és el teu mètode d'escriptura?

És molt important saber que cada escriptor té una manera d'escriure, perquè a vegades es fan cursos o tallers en què diuen com has de fer l'escaleta o els personatges. Bé, això li funciona a una persona, però potser no a la del costat. Potser un necessita deu anys per fer-ho i potser l'altre escriu a raig perquè és la seva manera de fer art. No hi ha un mètode, és impossible. Imposar un mètode és contrari a l'art.

El que és important és saber quin és el teu, perquè fins i tot hi ha un temps que escrius i un altre que estàs sec i no et surt res. Per exemple, jo em sento ara que estic en aquest temps. S'assembla molt a la natura: hi ha un temps en què les plantes floreixen i un temps de repòs. El meu mètode és estar atenta a això. Hi ha un moment que et venen idees de tot arreu. Mires una persona i et fixes en els ulls, en la punta dels ulls d'aquella persona, o en la forma de caminar i ho agafes i ho poses dins. Et fixes en la manera de parlar de dos desconeguts, tot t'entra, i, en canvi, hi ha un temps que això no passa.

Quan estàs en una època profitosa, què fas? Ho apuntes en una llibreta, ho guardes, fas un àudio?

Tinc una llibreta petita de quadres on vaig apuntant idees. Algunes serveixen, d'altres no, perquè quan et poses a escriure tot el que havies pensat desapareix i sembla que comencis de zero. És un espai insegur. Els que tenen clar tot el que passarà, no hi ha cap mena de risc. A vegades fins i tot sento una mica d'enveja i dic "què clar que és aquest camí". En la meva manera, escrius per descobrir i a vegades sents por perquè no saps on estàs anant. Tinc la teoria que això és semblant al caràcter. Jo no necessito saber on viuré l'any que ve.

El fet de no tenir-ho tot quadriculat et permet jugar amb la imaginació o veure com una cosa que tenies plantejada acaba d'una altra manera.

M'interessa molt la sorpresa. Si ho tens tot controlat, igual que la vida, no deixes espai per a la sorpresa. A la vida i a l'escriptura s'ha de deixar marge al misteri.

Sempre has escrit en català? És una decisió conscient o és la forma més natural en què et neix?

No ho he triat. El parlo amb tota la família, és la meva llengua, amb els amics, amb tothom. El castellà diria que no el parlo amb ningú. Si jo ara provés d'escriure en castellà, seria un esforç doble o triple, perquè no em surt d'una manera natural. És com escriure en anglès. Per tant, seria una forma d'arquitectura per mi fer això.

En aquesta línia, hi ha algun tret de la llengua familiar que t'hagis endut a la novel·la?

Sí. Penso que el català d'abans era molt més ric que el d'ara. El català s'ha anat empobrint perquè tenim el castellà al costat, perquè ens comuniquem per WhatsApp i abans es parlava molt més. En aquest llibre he incorporat paraules que escolto de la meva àvia. Els meus avis són de pobles molt petits de Catalunya, de Vallclara i de Sallent. Hi ha paraules que ara ja no es fan servir i que per a mi són una forma d'absoluta riquesa.

Com valoraries l'escena literària actual a Catalunya?

Hi ha una cosa que és evident: s'escriu més que es llegeix. Tots som escriptors. I de lectors, poquets. Però crec que hi ha moltes veus i estils diferents. També hi ha editorials que estan cuidant autors passats. Per exemple, Club Editor ha tornat a posar Jardí vora el mar. O bé traduccions d'autors estrangers al català. Penso que es fa molt bona feina, però que tenim aquesta mania de carregar-nos-ho tot i de publicar molt… Però hi ha una part bona, si no es publiqués tant hi hauria molts llibres que no tindríem.

Què vols dir amb això de "tots som escriptors"?

Pots escriure un llibre i autopublicar-lo.

Però és una cosa positiva?

És complicat. Si jo he escrit un llibre, amb quin dret dic que els altres no poden fer? Només dic que publicar un llibre és fàcil, una altra cosa és que estigui bé. Al final la forma de saber si un llibre és bo o no, és el temps. De les novetats en llegeixo molt poques, llegeixo llibres de fa 100 anys. Han aguantat tot aquest temps en aquesta indústria que no para de publicar.

Parlant de llibres, però també de solitud, que és un dels temes estrella de la teva novel·la. Hi ha un article a 'Catorze' on dius que no la veus "ni com un enemic ni com una forma de coratge", sinó "que és una necessitat, perquè dona espai i temps als pensaments". Creus que amb el discurs actual de les cures i l'autoestima vivim amb més normalitat la solitud? O encara hi ha un estigma?

En aquest discurs a vegades hi veig una buidor. Vivim en una època en què hi ha moltes teories sobre les coses, però com les posem en pràctica? Per mi la llibertat és canviar el significat de les paraules. A vegades diuen "estàs sola". Què vol dir això? Que no tinc cap persona al meu costat. Però és mentida, perquè no em sento sola.

Et pots sentir acompanyat de moltes maneres: d'un paisatge, del mar, d'uns ocells, d'una cançó, d'uns desconeguts. Si només depenguessis de tenir algú al teu costat, per mi això és una forma de pobresa, em fa pena. Igual que hi ha persones que els fa pena que visqui sola. Doncs jo estic superbé! S'ha de respectar que la felicitat és particular. Hi ha moltes maneres d'entendre i de viure la llibertat i la bellesa. Diuen "la bellesa és aquest jardí que està endreçat". Potser per a mi la bellesa és un jardí on tot creix a la seva manera. Ens fan veure tot d'una determinada manera i amb això hem de vigilar.

En aquest mateix text, deies que hi ha un moment en què puges a la muntanya, un moment de solitud en què desconnectes del mòbil, de Twitter, Instagram, Facebook i WhatsApp. Dius: "perquè em fa ràbia veure com d'addicta n'estic, i el temps que passo mirant ximpleries i creient-me xorrades". Com portes el tema de les xarxes socials?

Ho tornaré a fer aquest any. Penso que és una addicció, som ionquis del mòbil. El miro cada dia, com quan fumes. Estàs mirant i penses "què estic mirant?". L'altre dia em va sortir una noia que publicava una foto d'una amanida que s'havia fet fa un any. Per què ho miro? A mi què m'importa? Així d'absurd és. L'únic que tenim a la vida és temps, que no saps quant dura.

Necessites apagar el mòbil per crear?

Quan vaig ser a Escòcia vaig apagar el mòbil i em va venir l'estúpida idea que la gent t'està trucant i que hi ha urgències. L'apagues i els sentits es desperten. De cop, sentia millor. Coses que durant el dia no veia, existien. Els sentits funcionaven molt millor, perquè crec que el mòbil els atrofia. Quan érem joves, hi havia coses que fèiem (jo, per exemple, anava a tocar la guitarra) perquè estàvem avorrits. Ara si estàs tot el dia amb el mòbil, no tens temps a avorrir-te!

De l'avorriment neix la imaginació, no?

És molt important. Quan feia de mestra de primària ho veia. Pares que volen una agenda d'empresari per als nens: futbol, anglès… No tenen espai per avorrir-se. La creativitat neix de l'avorriment, és l'espai per fer anar el cap on vulguis. Recordo quan era petita, som sis germans i no em feien ni cas, jo jugava amb una capsa de puros del meu avi. La capsa era la casa i els puros eren els nens. És un joc que vaig crear jo, ningú em va donar instruccions.

Tant de bo poguéssim apagar el mòbil, desconnectar i crear. Però a vegades és necessari, especialment quan entres a la indústria editorial. Com ho has viscut des que vas guanyar el premi? Sents més pressió?

Estic molt tranquil·la. Al final una editorial és un negoci i el que volen és que el llibre funcioni. No m'ha incomodat fer entrevistes. Al contrari, com que n’he fet moltes, sé que és una feinada i només sento gratitud. Igual que haver de passejar per Catalunya i fer presentacions a l'Escala, a Olot, a Solsona… Ha estat una cosa maca. És gent que t'acull, que et vol. Un llibreter que ha dedicat temps a preparar-ho, persones que surten de casa seva per venir cap a tu. Estic molt agraïda amb tot el que he viscut.

*Aquí puedes leer la entrevista a Gemma Ventura en castellano.