Gabriel Rufián Romero (Santa Coloma de Gramenet, 1982) lidera el grup parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats. Un grup que s'ha convertit en un actor decisiu amb 13 diputats després que la candidatura dels independentistes republicans encapçalada per Rufián aconseguís guanyar les dues últimes eleccions generals a Catalunya. Amb un llenguatge directe però no exempt de reflexions de fons, Rufián alerta de l'auge de la ultradreta a l'Estat espanyol. Una amenaça que com a bon coneixedor dels barris metropolitans catalans adverteix que també plana sobre Catalunya. Unes idees que plasma al seu llibre 'El 15-M facha. Ideas para un futuro en disputa'. Critica la manca de polítiques d'esquerres del Govern del PSOE i Unides Podem, la seva aproximació a un partit de dretes com Ciutadans i considera que els pressupostos generals marcaran un abans i un després en la relació dels republicans amb l'esquerra espanyola. Els republicans han avançat aquest divendres que no presentaran cap esmena a la totalitat advertint que bloquejar els comptes en plena pandèmia de Covid-19 "seria una greu irresponsabilitat". "Són una necessitat urgent", han assegurat, però alhora han advertit que el projecte "ha de millorar" perquè són "molt lluny de poder donar-hi suport". Rufián també defensa que cal continuar intentant el diàleg i la negociació per solucionar el conflicte polític malgrat es mantingui la repressió i critica que JxCat faci un discurs crític amb els socialistes mentre apuntala la presidència del PSC a la Diputació de Barcelona. I sobre les properes eleccions catalanes del 14 de febrer és rotund: "ERC s'ho juga tot".

Vostè ha estat el primer independentista que ha guanyat unes eleccions generals. Què li suposa això?

Crec que aquest últim cicle electoral, no només la victòria a les dues eleccions generals sinó també la de les municipals incloent Barcelona crec que és una fita important per a Esquerra Republicana de Catalunya. És un revulsiu. ERC venia de una situació en què prometia molt però no acabava de culminar els resultats però ja no es pot dir allò que ERC guanya les enquestes i perd les eleccions. Ara guanya les eleccions i humilment, però amb determinació, no podem deixar de constatar que Esquerra lidera en l’actualitat el moviment independentista. Amb generositat però amb un lideratge clar.

I a nivell personal?

Aquesta és una feina col·lectiva. Però és cert que és un honor anar a Madrid i representar el principal grup català. I una gran responsabilitat tenint en compte que recullo l’herència d’un extraordinari parlamentari i gran persona com és Joan Tardà. Miro d’assumir-ho dia a dia.

Quina és la palanca d’impuls d’ERC en aquest creixement?

El lideratge d’ERC és positiu pel conjunt perquè és el que fa créixer l’independentisme. Ho hem dit sempre i Joan Tardà va ser el primer en dir-ho: si volem ser més i ampliar els nostres suports això s’ha de fer des de l’esquerra. Perquè aquest projecte no va de canviar una bandera per una altra sinó de fer un país per tothom.

Vostè va dir que havien deixat de ser imprescindibles per al Govern del PSOE i UP, com afecta això la relació d’ERC amb l'Executiu espanyol?

Són matemàtiques i aritmètica parlamentària. L’activació d’aquesta operació de 'salvar al soldat Ciudadanos' ha canviat les coses. A Ciutadans van arribar a la conclusió de què només li queda una bala, que és fer veure que ara són la dreta útil revestida de dreta tecnòcrata 'merkeliana' i homologable a Europa. I per això fan un gir per sortir, aparentment, de la foto de Colón per començar a donar suport en les pròrrogues de l’estat d’alarma. Però cal recordar que és exactament el mateix partit que governa amb Ayuso i de facto amb Vox a Madrid. Igual a Andalusia i a Múrcia. I tampoc es pot oblidar que és un partit de dretes terriblement neoliberal i reaccionari.

Quin és l’objectiu de tot plegat per part del PSOE?

Retornar Ciutadans als vots que tenia fa un any. Però això no treu de l’equació de la governabilitat política de l’Estat per la propera dècada només a ERC, també treu a Podemos. El PSOE viurà molt millor amb Ciutadans a la Moncloa que amb Unidas Podemos. Aquest és el risc i el perill de l’operació. I nosaltres hem de fer la reflexió que això ens treu la força que teníem perquè se sustentava en què Ciutadans no donaria suport al Govern de Pedro Sánchez.

I com veu el paper d’Unidas Podemos front aquesta operació? L’ha decebut?

Ja venia decebut de casa respecte a l’esquerra espanyola. Els que venim del federalisme i el confederalisme d’esquerres ja havíem estat decebuts. Ni tan sols la mesa de diàleg i negociació per a la resolució del conflicte que va impulsar Esquerra Republicana de Catalunya i que va posar a disposició del país neix de la candidesa i innocència d’ERC. Perquè nosaltres coneixem millor que ningú al PSOE i a l’esquerra espanyola.

Llavors que cal esperar d’aquesta esquerra espanyola?

Si tornen a decebre, com jo crec que ho estan fent, es bastant probable que passi com al 2010 amb l’Estatut de l’"apoyaré" i "cepillaré" i en què molta gent que va viure amb il·lusió l’etapa de Zapatero després va patir una enorme decepció. I això va suposar un pas endavant per l’independentisme i el republicanisme català. Deu anys després estem en el mateix escenari. Recordo perfectament que Domènech, Colau o Iglesias prometien a les campanyes de les generals que si governaven tot canviaria. Doncs ja governen i gràcies a què ERC ho va validar. Però que tinguin molt clar que no ho vam fer gratis per molt que ho digui una part de l’independentisme que després li dona la presidència de la Diputació de Barcelona al PSC per a què no la tingui ERC.

De moment amb Ciutadans només s’ha pactat en l’estat d’alarma.

El proper round d’aquesta operació seran els pressupostos generals de l’Estat.

Què pensa de què un ministre que ve d’esquerra Unida com Alberto Garzón digui que es positiu que puguin pactar amb Ciutadans?

És una enorme inconsciència. Suposa sacrificar els teus principis per treure endavant uns pressupostos. Tothom sap que els pressupostos són la principal iniciativa d’un Govern, el problema és que Ciutadans no és que sigui incompatible amb Esquerra, és que és incompatible amb les esquerres. Les inversions i les polítiques respecte a la sanitat, educació, o per combatre les desigualtats no seran les mateixes amb Ciutadans que amb Esquerra Republicana. Però a més és un càlcul erroni perquè o es conserva l’esperit de la majoria de la investidura o aquest Govern espanyol ho passarà molt malament. I els pròxims seran Unidas Podemos perquè si Ciutadans torna a tenir 25 o 30 diputats Sánchez podrà escollir entre Arrimadas i Iglesias i no hi ha dubte de què elegirà Arrimadas.

Quin és el paper d’ERC en aquest context?

La majoria de la investidura és més que Esquerra Republicana. En ella també hi ha Bildu, BNG, Compromís o Más País per exemple. ERC lidera un bloc d’esquerres que va més enllà de la bandera de cadascú. Per això no és el mateix la via de Ciutadans que la d’ERC. Ells sabran, però que tinguin present que nosaltres no som un petit partit independentista. Ni un partit d’oposició. Nosaltres liderem i governem en el dia a dia i gestionem en el mentrestant que hi ha fins l’assoliment del nostre objectiu i ideal que és l’autodeterminació de Catalunya. Perquè si no ho fem nosaltres ho farà algú altre. I això no et fa menys independentista, et fa més útil. Governar i liderar sempre té un cost, però nosaltres hem nascut per fer això i és el que el 'junquerisme' ens ha ensenyat.

Què vol dir?

Que jo estic aquí només per intentar millorar la vida de la gent amb tots els costos que això suposi. I qui vulgui guanyar en retuits a Twitter que ho faci, nosaltres intentarem guanyar eleccions.

Però a diferència de fa uns mesos ara vostès han pactat el nou estat d’alarma amb el Govern espanyol. Què ha canviat?

Hem de dir clarament que si aquest segon estat d’alarma és molt diferent al primer, que si l’autoritat competent delegada és el Govern de la Generalitat, si està més basat en aspectes científics o si és més descentralitzat és per la força negociadora de molts grups parlamentaris que hem denunciat que en el primer cas es va utilitzar la pandèmia com a excusa per anar cap a una mena d’autocràcia. I entre ells Esquerra Republicana que va dir no a una pròrroga de l’estat d’alarma tot i els costos populars que ens va comportar entre les esquerres perquè estàvem convençuts que aquell no era el mecanisme.

Es va sentir pressionat per la idea que si queia l’estat d’alarma podia quedar desprotegida la gent?

Era una dicotomia falsa allò de situar-nos entre aquell estat d’alarma o la mort. Era absolutament fals i el temps ens ha donat la raó. Està clar que al PSOE o se l’obliga o no cedeix. No sé que passarà en el futur però ja cansa haver de fer-los el torcebraç gairebé cada setmana. Hauria de ser tot molt més natural i senzill. Però al final el PSOE fa de PSOE i Sánchez fa de Sánchez.

Per tant que cal esperar de la negociació pressupostària?

Els pressupostos generals marcaran un abans i un després. L’independentisme d’esquerres no ens hem d’abonar al com pitjor millor perquè amb un Govern amb Vox no ens anirà millor. I cal tenir present que Vox entrarà al Parlament de Catalunya amb una força que ara no som capaços d’avaluar. Perquè el feixisme no és una cosa d’Espanya ni dels espanyols, és transversal. Però també cal tenir clar que, si respecta l’esperit de la investidura, aquest Govern de PSOE i UP tindrà més recorregut que si no ho fa.

ERC pot votar-hi a favor?

Tal com han dit Pere Aragonès i altres dirigents d’Esquerra en la situació actual crec que seria irresponsable no escoltar o no dialogar. I això inclou els pressupostos generals de l’Estat. El propi Oriol Junqueras sempre diu malgrat estar a la presó que cal parlar amb tothom. I no parlem perquè siguem amics sinó precisament perquè som adversaris o de vegades fins i tot enemics. Molts altres en situacions de repressió més gran sempre han mantingut diàleg amb el seu enemic. Els pressupostos suposa posar números a un projecte polític i nosaltres estem disposats a escoltar. Però nosaltres som incompatibles amb l’operació 'salvar al soldat Ciudadanos'. No entrarem en cap equació on estigui un partit tant reaccionari i de dretes.

Està creixent l’antipolítica?

La idea que es vol inocular en la societat a través dels mitjans de comunicació més reaccionaris és que tots els polítics són iguals. Hi ha molta gent que ho diu a molts llocs. Això és terriblement perillós i és mentirà. Anguita no tenia res a veure amb Aznar, Yolanda Díaz no té res a veure amb Ayuso i evidentment, Tardà no tenia res a veure amb Pujol. El 15-M la indignació es va articular entorn a missatges i idees progressistes i Podemos és la cara més visible d’allò. Ara, amb Unidas Podemos a les institucions es pot articular perillosament mitjançant el feixisme i la ultradreta. A més la idea que hi darrere que tots som iguals és fer creure que amb un que mani n’hi ha prou i si potser per 30 o 40 anys.

I que és ‘el 15-M facha’ que dóna títol al teu llibre?

La idea del llibre sorgeix després que en el primer confinament em vaig passar 94 dies a Madrid i veia com la situació s’anava degradant i vam passar dels aplaudiments als balcons a què treballadors cridessin ‘Viva Vox i viva España’. Ja no ho cridaven només senyors engominats, sinó treballadors a peu d’obra i això és perillós, perquè quan la ultradreta i el feixisme interpel·la a la classe obrera guanya. És el que ha passat amb Trump o amb Bolsonaro. I això passa quan cala la idea que tots els polítics són iguals i quan l’esquerra no fa d’esquerra mentre la ultradreta utilitza una crisi comunitària, social i econòmica com l’actual com a palanca no pas per governar que ara mateix no és el que volen, sinó per destruir.

A Europa es fan cordons sanitaris...

És que aquí a tot el que dic cal sumar-hi la falta d’una dreta democràtica, decent i europea. És un còctel molt perillós. Merkel veta els pactes del seu partit amb la ultradreta en qualsevol land. Aquí ningú dubta que si Casado pot arribar a la Moncloa amb els vots de Vox ho farà. Hi ha una estratègia basada en fatxes al carrer, guerra judicial i mentires a la tele que sustenta un 15-M fatxa.

Vostè coneix bé els barris de les grans ciutats catalanes, diria que aquesta situació que es dona a Madrid s’està traslladant aquí també?

Jo crec que sí i que no podem calibrar la força que pot agafar Vox a Catalunya. Alguns gurus de les enquestes em deien fa un any que no havia de parlar de Vox ni de feixisme perquè això era cosa d’espanyols. Bé, ja totes les enquestes diuen que entraran al Parlament. I ho faran amb força. Perquè el patiment que hi ha en un barri de Vallecas és el mateix que hi ha en un barri com Bellvitge. I Abascal sap que la gent està molt enfadada perquè no té feina o la té absolutament precaritzada, o perquè el banc està a punt de desnonar-te i el que Abascal diu pot sonar bé si no hi ha consciència de classe. Per això cada dia els mitjans de comunicació d’aquest país treballen per destruir aquest concepte.

I això com es contraresta?

Fent que l’esquerra faci d’esquerra. No hi ha res més perillós que el concepte ni d’esquerres ni de dretes. Quan algú diu això acostuma a ser de dretes i no ho vol dir. La fórmula és relativament senzilla tot i que sigui molt complicat portar-ho a la pràctica. El camí de les esquerres ha de ser polítiques perquè la gent pugui treballar menys per treballar tothom, produir just el necessari perquè només tenim un planeta, i redistribuir-ho tot.

Vostès governen a Catalunya per aplicar la recepta...

Ho intentem. Per exemple amb els darrers pressupostos impulsats pel vicepresident Aragonès i aprovats amb els Comuns que jo crec que és un vot imprescindible pel futur de la governabilitat de Catalunya. Es va aprovar una fiscalitat molt més justa malgrat la protesta de la dreta catalana que tots vam poder sentir.

Si es refereix a JxCat son els seus socis de Govern....

Sí, i comporta contradiccions enormes i també victòries. Però el futur de la política és el de governar amb coalicions complicades perquè ningú guanyarà les eleccions per majoria absoluta i això t’obliga a pactar amb el diferent tenint un objectiu en comú. Perquè no es pot oblidar que al final el món convergent i ERC compartim una fita com és l’autodeterminació i la independència de Catalunya. Se’ns contraposa això a què es pugui pactar amb la dreta de Ciutadans, però quina és la fita que comparteix Unidas Podemos amb Ciudadanos?

S’esperava l’actuació del Govern espanyol en la fugida del rei emèrit davant els casos de presumpta corrupció?

A ningú li pot sorprendre que el PSOE sigui l’artífex de la fuga de Juan Carlos. El que sorprèn és el poc perfil que de vegades marca Unidas Podemos. Però tampoc van dir res quan Sánchez va preferir pactar la pròrroga de l’estat d’alarma amb Ciutadans perquè ERC exigia una ajuda per als treballadors que s'haguessin de quedar a casa per tenir infants en quarantena. Però sorprendre, no m’ha sorprès gaire res.

Vostè al seu llibre és molt crític amb la gestió de la pandèmia en termes generals. Qui ha influït més, els científics o la patronal?

Crec que totes les administracions, totes, han gestionat una situació terrible per a la qual ningú estava preparat amb les dades en una ma de la pandèmia i amb el telèfon a l’altra ma de la patronal. Fins a cert punt és lògic. Però el que ha demostrat el Govern de la Generalitat és que en la dicotomia entre vida o economia sempre ha prioritzat la vida. Sense vida no hi ha res. Això no es pot dir del Govern espanyol. I crec que a Catalunya també s’ha fet millor comunicativament. Només cal recordar aquelles rodes de premsa plenes de militars dels primers mesos a la Moncloa.

S’aprofita la pandèmia per fer electoralisme?

Cal reconèixer que ningú estava preparat. No es pot caure en el partidisme. ERC gestiona Salut, Educació i Treball i no voldríem patir el desgast per part de gent amb qui compartim Govern.

S’està produint?

Això no ha de passar i espero que no passi.

La taula de diàleg i negociació del conflicte polític va ser la seva gran fita en la negociació per la investidura. Està congelada?

Era un compromís electoral en unes eleccions que vam guanyar de forma inequívoca i el vam complir utilitzant la nostra força negociadora per treballar en la resolució del conflicte polític, un objectiu que té un gran consens a la societat catalana tant entre independentistes com entre els que no ho són. Aquest espai de diàleg entre els dos Governs s’ha de preservar. Sense oblidar que també són quatre partits els implicats, amb interessos, debats interns i tempos diferents. Però la realitat és que després de la primera presa de contacte va arribar la pandèmia i això ha dificultat molt mantenir les reunions. I també és cert que hi ha un 'deep satate' judicial que li ha declarat la guerra no només a l’independentisme sinó també al Govern espanyol. Això a Catalunya de vegades costa d’entendre.

Però quan es reprendrà?

Per part d’ERC, quan vulguin, com vulguin i on vulguin. Esquerra Republicana mai renunciarà al diàleg i entenem que quan cadascú endreci casa seva ens podrem tornar a seure.

L’operació Volhov és la darrera ofensiva?

Sí.

No veig al ministre Fernando Grande-Marlaska actuant al respecte i el PSOE veta totes les comissions d’investigació sobre les clavegueres de l’Estat...

Bé, Marlaska va destituir al coronel Diego Pérez de los Cobos, però té raó. No és res nou perquè el PSOE ni s’ha fet independentista, ni d’esquerres. És el mateix dels últims 40 anys. I si ha fet alguna cosa diferent és perquè s’ha vist obligat, tant per ERC com per UP. Això és així, però l’alternativa és entrar en el com pitjor millor fent creure que ens aniria igual amb un Govern del PP, Vox i Ciutadans. ERC no està en això, però tampoc Bildu, poc sospitosa d’espanyolisme, que ha votat el mateix que nosaltres al Congrés. La reflexió d’Arnaldo Otegi és simple: la meva gent estarà millor o pitjor amb Vox al Govern espanyol? Pitjor. Això significa que el PSOE és la solució als nostres mals i que el Govern espanyol anomenat més progressista de la història ho resoldrà tot? Evidentment que no. I qui pensi que nosaltres creiem això s’equivoca. Nosaltres el que intentem és obligar-los a donar passes. És l’única via. El PSOE a un tuitaire li donarà excuses cada dia per fer determinades piulades. Però nosaltres som polítics i estem obligats a fer política i a dir les coses tal com són encara que no agradin a la gent. Qui pensi que en a l'Estat espanyol es crearà una comissió per investigar els negocis de la Casa Real que se n’oblidi. Això no passarà. A no ser que nosaltres siguem cada cop més forts.

Doncs JxCat diu que precisament per tot això no es pot votar els pressupostos del Govern espanyol...

Seria increïble si també ho fessin a la Diputació de Barcelona.

Al seu llibre diu que ERC no és criat de ningú. A qui es refereix?

A tothom. ERC és un dels partits històrics del sud d’Europa juntament amb el PSOE i el PNB. I això ens dóna una responsabilitat. ERC venia d’anys molt complicats que els companys més antic coneixen bé. Jo arribo a ERC de la ma d’un lideratge extraordinari com el d’Oriol Junqueras i treballant amb l’amic Joan Tardà. ERC avui no està per ser el masover de ningú i qui pensi en nosaltres com una esquerra petita, nacionalista i excloent s’equivoca. ERC ara mateix representa moltíssima gent, molta que ni somiava votar a ERC i ara ho fa perquè Esquerra és el partit que més s’assembla al conjunt del país. És una fita extraordinària.

Hi ha qui diu que son la nova Convergència...

Pujol va ser espanyol de l’any, va pactar amb Aznar i amb Felipe González. Nosaltres no tenim res a veure amb tot això. Nosaltres tenim molt clar que volem l’autodeterminació del nostre país, però sabent que hi ha un mentrestant que cal gestionar i liderar.

Al seu llibre assegura que és imprescindible una renda bàsica global. Perquè?

Aquest és un debat molt interessant pel qual cal temps però es basa en la tesi que ens enfrontem a un futur on no hi haurà feina per tothom i haurem d’idear mecanismes per compensar-ho. La tecnologia per primer cop està destruint llocs de treball en comptes de crear-los. Per exemple, la feina de transportistes o taxistes desapareixerà en un futur perquè s’imposaran els cotxes sense xofer o els drons repartidors. Això genera un repte respecte a tota aquesta gent i com reinventem els seus llocs de feina. Però també mecanismes d’escut social com aquesta mesura però també moltes altres.

El 14 de febrer hi ha eleccions a Catalunya. Què s’hi juga Esquerra?

Tot. Més que mai. Ens juguem una forma de ser, un missatge i tota una generació d’homes i dones polítics. ERC porta massa temps esperant a tornar a liderar aquest país i ja li toca. Cal refrendar el lideratge que molta gent li ha donat en els darrers anys. Quan vam guanyar les generals la percepció de molta gent va canviar perquè semblava impossible que un partit independentista pogués guanyar contra partits estatals com el PSC, amb el PSOE en creixement, o Ciutadans. I encara més presentant-se la CUP que ens podia restar vots. Però ERC ho va aconseguir i crec que ara en les eleccions al Parlament també pot.

El PSC és el seu principal adversari electoral?

Totalment. Perquè dins de l’independentisme qui pot confrontar amb el PSOE només és ERC. Per història, per força, per lideratges, per idees. I cal ser clars i dir-ho. Però a més, si algú no vol que passi el que va passar a la tercera institució del país, la Diputació de Barcelona, amb el PSC presidint gràcies a JxCat això només es pot evitar amb una Esquerra Republicana forta. Si ERC guanya l’equació de governabilitat serà independentista o no serà. Punt. Això amb JxCat no es pot dir perquè ja hem vist què passa en una institució tan important. ERC ha investit a quatre presidents convergents. I si torna a guanyar JxCat segurament ERC tornarà a investir un president convergent. La pregunta és si també ho farà JxCat amb un president d’ERC. Quan ho preguntes la resposta habitual és el silenci. El PSC ha estat clar dient que en cap cas governarà amb ERC i nosaltres que no governarem amb els socialistes. El dubte està entre JxCat i el PSC i la millor manera de no haver d’esperar la resposta a aquesta pregunta és que ERC sigui molt forta.

Però no s’albiren grans majories. Vostè al llibre aposta o Govern d’ERC en minoria si guanya o el model Lleida a la Paeria. No reeditaria Govern amb JxCat?

El model de Lleida és el model de consens on molta gent es trobaria còmode. Amb lideratge d’ERC, i al moviment independentista ja li convé un canvi de lideratge, però posant en l’equació a gent molt propera ideològicament com els Comuns, perquè cal aplicar polítiques progressistes i d’esquerres que ajudin a la gent. I això és més fàcil fer-ho si el Govern no és només amb la dreta catalana. El model de Lleida és el model d’èxit.