Amb La caçadora de masies. Les cases de pagès, el llegat del nostre país (Columna), Marta Lloret (la Garriga, 1982) trasllada ara a les pàgines d'un llibre la seva tasca de divulgació i defensa d'aquest tipus de casa típicament catalana. L'accelerat abandonament del sector primari, l'expansió del món urbà, les infraestructures i el ciment fomentada per una suposada idea del progrés i un marc normatiu massa rígid que no els acostuma a anar a favor han accentuat el declivi de les masies, moltes de les quals han desaparegut o han quedat abandonades les darreres dècades.

Tot i desprendre un to més aviat pessimista i mantenir un discurs crític -bàsicament amb les administracions-, Lloret es mostra convençuda que, malgrat tot, d'aquí 30 o 40 anys seguirem tenint masies a Catalunya. Com ja fa a les xarxes socials, on s'ha convertit en un autèntic fenomen -acumula més de 40.000 seguidors tant a Twitter com a Instagram-, en el llibre fa una defensa ferma de les cases de pagès i en reivindica la importància en la nostra història. Més enllà de la divulgació, la seva tasca per salvar-les va bastant més enllà ja que, a través de la Fundació Mas i Terra -que dirigeix-, és la impulsora del projecte Masiaire, que posa en contacte propietaris amb persones interessades a fer de masoveres. L'entrevistem per videoconferència.

Com neix aquesta passió per les masies? No vens pas d'una família pagesa.

No, en principi no, però ho vam investigar perquè pensàvem que això havia de venir de sang [riu]. Venim d'una família molt humil, en què no hi ha cap mas al darrere. Però a casa meva sempre s'ha valorat molt això i com explico al llibre hi van haver alguns masos on durant la infància hi vaig viure moments especials i els recordo bastant nítidament.

En el llibre i en entrevistes transmet una visió més pessimista que no pas optimista, una sensació d'un món que s'acaba. Hi ha algun punt d'inflexió que expliqui la decadència de les masies?

Hi van haver diversos moments, suposo que va començar a finals del segle XIX, amb l'aparició de la indústria i del tèxtil i d'una forma de treballar, que va fer que la gent baixés de la muntanya. I tot es va anar accelerant amb la pèrdua progressiva d'importància del sector agrícola i ramader.

Personalment em sorprèn, però em sembla que ara mateix ni tan sols se'n sap quantes masies hi ha a Catalunya.

No, és bastant escandalós que no sapiguem ni posar-li números exactes, perquè ningú s'hagi pres la molèstia de fer-ho. A la Fundació Mas i Terra tenim tot l'interès per fer-ho, perquè ens apassiona el tema, però ens caldrien recursos. Ara, per exemple, a Barcelona ciutat no se sabia quantes masies quedaven, perquè n'hi havia hagut més de 600 i la Fundació Mas i Terra va apostar per inventariar-les, va fer un gran estudi i al final se'n va fer un llibre. Gràcies a aquest treball se'n sap quantes en queden, que són un centenar.

Segurament la xifra cridaria l'atenció a molts barcelonins!

Es podria dir que aquestes 100 han aguantat de miracle, perquè han tingut una pressió i una lluita que no està escrita, com totes les properes a l'àrea metropolitana. Moltes s'han conservat perquè les ha comprat l'Ajuntament per fer-hi equipaments, cosa que és molt positiva, però que ha suposat una pèrdua patrimonial per la manera com les han arreglat.

Que no sapiguem quantes masies hi ha a Catalunya és un element que pot retratar la deixadesa de les administracions a l'hora de conservar-les?

Totalment. En molts aspectes que tenen a veure amb el món de la masia l'administració hi actua amb desídia, però el més revelador és aquest, que no sàpiga ni quantes n'hi ha.

Ets molt crítica amb el paper de les administracions i subratlles que, en comptes de contribuir al seu manteniment, han convertit en insostenible la forma de vida que s'hi desenvolupava. Com haurien d'actuar?

El primer és que siguin conscients del valor que tenen, perquè si ho fossin no actuarien com ho fan. Per exemple, avui [en referència al dia que va fer-se l'entrevista] m'ha escrit la propietària d'una masia a Prades. Se la van comprar i l'han volgut recuperar i ho han volgut fer-ho bé. Han demanat tots els permisos i s'han gastat 60.000 euros en papers, previs a fer les obres, i han tardat dos anys a rebre el vistiplau i, a més a més, s'han sentit molt maltractats per totes [les administracions] excepte pel Patrimoni dels serveis territorials de Tarragona. I em diu que han perdut ja la il·lusió de recuperar la casa. El més trist, però, és que el seu cas l'he escoltat moltes vegades i això és al que em refereixo amb les traves administratives.

Està molt bé que l'administració vetlli perquè es conservin bé les cases, però al final el que aconsegueix és que no es conservin. Si actués d'una manera més àgil i sense imposar tots els costos d'aquests tràmits al propietari, doncs potser ajudaria amb alguna cosa.

Que les decisions es prenguin des d'un entorn urbà, Barcelona en aquest cas, i les normatives siguin uniformes hi afecta?

És veritat que la normativa les posa totes dins un mateix sac, quan totes les masies són diferents i en cada cas les solucions poden funcionar d'una manera diversa. Per exemple, hi ha cases que tenien una divisió interna, amb la part del masover i la part del propietari, i això admet dos habitatges, però la normativa no et deixa fer-ho i no té cap sentit.

També reclames una actualització de la Llei de patrimoni, que és del 1993. Cap a on hauria d'anar?

La Llei de patrimoni s'hauria de reformar, però a part hi hauria d'haver una llei específica per masies, perquè en elles s'hi viu i hi ha d'haver un activitat econòmic que les sustenti.

En certa manera són un símbol d'una altra època, d'una vida potser més dura, però que es desenvolupava a un altre ritme. Moltes han estat engolides per una suposada idea de progrés: polígons industrials, infraestructures viàries i ferroviàries. Les urbanes són les que han patit més o el fenomen el trobem arreu?

El fenomen canvia segons més lluny o més a prop estiguem de la ciutat, però sí que trobo que les que han patit més són les més properes en entorns urbans. Més que res perquè les amenaces que tenen són constants i són un monstre contra el qual no hi pots lluitar. Les que han quedat deshabitades per la pèrdua de rendibilitat de la terra o pel que sigui és més un tema que no poden afrontar unes obres, en entorns urbans hi ha gent que no ho pot fer perquè els hi passa una carretera per sobre.

Som una societat que ens costa valorar el passat i només ho fem massa tard o quan desapareix o està a punt de fer-ho?

Totalment. En el fons el problema és de la societat, perquè al final els polítics que hi ha els votem nosaltres i si exigíssim que es vetllés sobre això, es faria. Jo veig l'orgull amb què mantenen el patrimoni en d'altres països i el poc orgull que hi ha aquí ja t'ho diu tot. Simplement si a les escoles es treballés més tot el tema i es parlés més d'on venim, perquè al final les masies és d'on venim, potser se les estimaria més. Tot i així, hi ha molta gent que en les estimem i prova d'aquest fet és l'èxit de la iniciativa que porto, però crec que no és suficient.

Quin país destacaries com a exemple de bones pràctiques i garantia de preservació de les cases de pagès?

Un país que tinc com a referent és Anglaterra, veure com s'estimen i com valoren el sector primari i el patrimoni associat, doncs estem a anys llum. Fins i tot el rei fa bandera del món rural i de com s'ha de cuidar.

Els masos eren explotacions bàsicament agrícoles, gairebé autosuficients. És evident que en les darreres dècades el model econòmic ha menystingut el sector primari i els circuits de proximitat, però no sé si creus que es pot revertir això en un futur, tenint en comptes els contextos de crisis energètica i climàtica?

Sens dubte, si tinguéssim uns polítics visionaris que no es limitessin a l'actual legislatura i veiessin més enllà es faria un pla en què es recuperés tot el teixit agrícola i ramader del país i no se centrés tot tant en la indústria i les infraestructures. És bastant increïble com durant la pandèmia es deia que serviria per replantejar-nos les coses i no n'hem après res i seguim apostant per això, quan aquí penso que el potencial que hem tingut sempre és la pagesia. Teníem un país muntat per ser una potència agrícola i això no ha comptat per a res. Mira el Baix Llobregat, un dels terrenys més fèrtils de la península i ara és un pol d'autopistes i infraestructures, és la via d'accés i de sortida de la metròpoli i punt.

Malgrat tot, també hi ha casos d'esperança i al llibre retrates un exemple de masoveria urbana, a través de persones molt joves. És un model a explorar que pot permetre salvar moltes cases?

Sí, sens dubte hi aposto i en això es basa el projecte Masiaire que estem fent amb la Fundació Mas i Terra, però igualment vull que quedi clar que no ha de ser l'únic model. Com que de cases n'hi ha milers, de models n'hi poden haver de molt diversos i s'han de buscar els que encaixen millor a cada cas. El que convé més, però, és ajudar la gent que ha resistit i hi segueix vivint, més que a tots els que volen repoblar-les, hem de conservar els que han resistit, que estan fent una lluita encomiable.

Com va el projecte Masiaire, a través del qual poseu en contacte propietaris i persones interessades a fer de masovers?

Doncs molt bé, sobretot pel que fa a sol·licituds de masovers, que ja en tenim més de 2.000. Hi ha molta gent que voldria viure així. De cases en tenim moltes menys, ara mateix en formen part 35 del projecte, però en van entrant i hi ha una feina ingent a trobar el candidat ideal i a fer tota la paperassa, que al final és la part més lenta.

T'has convertit en un fenomen a les xarxes socials, amb el perfil de La Caçadora de Masies. Això indica que realment hi ha un interès ciutadà per les masies?

D'una banda sí que crec que hi ha molta gent que com jo se sentia molt frustrada veient com s'estaven perdent i en mi han trobat com un altaveu. També hi ha la gent que hi viu, que és la que intento defensar. Evidentment també hi ha la gent que es queda amb la imatge, però al final és una imatge que els apel·la a records o sentiments cap a una cosa que identifiquen com a part del seu patrimoni cultural i la seva identitat.

Podem pensar que d'aquí 30 o 40 anys encara tindrem masies a Catalunya?

Afortunadament sí, perquè la gent de pagès és lluitadora, les ha fet sobreviure durant molts segles. I ho seguirem lluitant i aquí m'incloc perquè és una lluita que m'agrada molt estar fent i posar veu en aquest món.