L'urbanisme no és neutre. Segles de cultura patriarcal han tingut com a conseqüència que el disseny i el plantejament de les ciutats tinguin un marcat biaix de gènere i estiguin pensades i destinades als homes. La lògica diria que l'espai públic hauria de donar cabuda a les diferents formes de viure la ciutat i atendre les necessitats de totes les persones que l'habiten, però la realitat és que l'esfera productiva del treball remunerat té un pes clarament dominant en la configuració de la trama urbana. Les altres esferes –la reproductiva, lligada al treball de cura i a les tasques domèstiques; la comunitària o de participació política; i la personal– hi estan clarament relegades. Ara bé, a poc a poc les coses canvien, i des de fa més d'una dècada l'urbanisme amb perspectiva de gènere ha guanyat presència a l'agenda política i social de casa nostra. Entre d'altres qüestions, el que planteja és equilibrar la distribució a l'espai públic d'aquestes quatre esferes i que la vida, i no pas la reproducció del capital, es plantegi com a element central.

Si ens apartem del discurs teòric, en què es tradueix el disseny androcèntric de les ciutats? Per respondre la pregunta, ens trobem a l'Arc de Triomf de Barcelona amb la sociòloga i activista feminista Sara Ortiz, membre del Col·lectiu Punt 6, dedicat a "l'urbanisme feminista per a la vida quotidiana". Durant una hora caminarem pels barris del Fort Pienc, el Poblenou i la Vila Olímpica. "La mirada androcèntrica posa al centre l'esfera productiva i parteix d'un model molt concret, el de l'home que va a treballar en cotxe". Segons les dades de la darrera Enquesta de Mobilitat en Dia Feiner, elaborada per l'Autoritat del Transport Metropolità, l'ús del vehicle privat és 15 punts superior en els homes que en les dones (46,7% a 31,7%).

Des de fa dècades, l'urbanisme ha tingut com a prioritat pensar les ciutats per a l'ús del vehicle privat i no pas per a tothom. De fet, el vehicle privat acapara el 60% de l'espai públic a Barcelona. Ortiz denuncia que encara avui des de determinats sectors es qüestionin les inversions en transport públic –amb l'argument de la rendibilitat econòmica, sense tenir en compte la rendibilitat ambiental i social que té– i en canvi no s'oposin a fer més carreteres. Un exemple és revelador: l'estació de metro de plaça Urquinaona no és accessible per a persones amb mobilitat reduïda, però en canvi sí que compta amb un ascensor per arribar a l'aparcament soterrani. Just després d'arrencar a caminar arribem a l'estació del Nord. Ens hi aturem. "Està pensada per accedir-hi en bus o en cotxe, però molt poc per fer-ho a peu. A més a més, està molt enclotada, tancada en si mateixa, i això fa que les dones la percebin com un espai molt insegur. Com passa amb moltes infraestructures de comunicacions, a l'hora de dissenyar-la només s'ha pensat en el seu funcionament, però en cap cas en la connexió que ha de tenir amb el barri", exposa Ortiz.

Un dels accessos a l'Estació del Nord de Barcelona, "enclotada, tancada en si mateixa", segons denuncia la sociòloga i activista feminista Sara Ortiz. Marc Font.

Voluntat transformadora

El 2004, el primer govern tripartit va aprovar la Llei de barris, que fonamentalment preveia portar a terme reformes profundes de barris degradats amb el compromís d'aportar-hi la meitat del finançament, mentre que l'altra part corresponia a l'ajuntament del municipi en qüestió. El punt sis de la normativa era pioner a l'Estat: incloure la perspectiva de gènere en el disseny dels espais i equipaments públics. Què passava? Que la immensa majoria de les administracions no tenia professionals formats en la matèria. És en aquell moment quan sorgeix el Col·lectiu Punt 6 –el nom en delata l'origen–, format actualment per un equip de cinc arquitectes i sociòlogues. Per ampliar la mirada cada una d'elles ha augmentat la seva formació justament en l'àmbit del que no provenia. "Aleshores ens van sortir molts tallers i formacions amb administracions, però també amb grups de dones sobre la seva percepció de l'espai i com poden contribuir a dissenyar-lo. Les dones, pel fet de tenir-hi dobles i triples presències, tenim un coneixement de l'espai molt més complex, perquè acompanyem i cuidem, i quan parlem de l'espai no ho fem només partint de com ens afecta a nosaltres, sinó com afecta els menors o la gent gran pel rol de cuidadores que sovint tenim", explica Sara Ortiz.

Des de fa dos anys, el Col·lectiu Punt 6 és una cooperativa feminista, i com a tal fa un discurs clarament polític que advoca per la transformació social. En la seva actuació hi incorpora la perspectiva interseccional, és a dir, que més enllà de la qüestió de gènere té en compte qüestions com la raça, l'ètnia, l'edat, el nivell econòmic o la classe social, comprovant com les opressions se sumen les unes a les altres i se solapen. "Nosaltres posem la vida al centre i parlem de caminar cap a ciutats cuidadores. A més a més, treballem des de la participació transformadora, és a dir, partim de la idea que les persones expertes no són l'arquitecte o el professional de torn, sinó els veïns del barri i bàsicament fem més de facilitadores. És a través de la participació real dels veïns quan pots saber quines són les seves necessitats a nivell d'espai urbà. Finalment, també tenim l'eix de l'economia feminista. L'urbanisme més hegemònic respon al model del capitalisme neoliberal i volem caminar cap a una societat basada en una economia feminista".

L'absència de bancs

Mentre Sara Ortiz explica l'origen i els eixos que defineixen l'actuació del Col·lectiu Punt 6 arribem a la confluència de l'avinguda Meridiana amb el carrer Marina. Just al costat de la sortida de la boca del metro comenta: "Aquest és un punt de trobada habitual de molta gent, però en canvi no té cap banc. L'únic positiu és que l'ascensor és transparent". Una mica més avall hi ha una rotonda molt transitada per on també hi passa el tramvia. "Per a les persones que anem a peu és complicat de creuar perquè és molt lent. Està canviant a poc a poc, però les freqüències dels semàfors també s'han establert tradicionalment per afavorir els cotxes".

Confluència del carrer Marina i l'Avinguda Meridiana, a Barcelona. Un punt de trobada habitual on no hi ha cap banc. Marc Font

L'absència de bancs no és un tema menor ni, sobretot, casual. "Els pressupostos públics també tenen un biaix de gènere i a l'època de vaques grasses en molts poblets petits hi havia grans pavellons i camps de futbol amb gespa, quan moltes necessitats de la vida quotidiana no estaven cobertes, com ara els bancs per descansar o per socialitzar, o la presència de banys públics", recorda l'experta, que ràpidament exposa "l'urbanisme preventiu" posat en marxa els darrers anys per nombrosos consistoris. "Són tot un seguit d'actuacions urbanístiques per prevenir que passin coses: es treuen els bancs per prevenir que s'hi ajunti gent i hi faci botellón o que hi hagi gent dormint-hi... Durant el govern de Trias es van treure els bancs de moltes places o s'hi van posar separacions perquè la gent no s'hi pugui estirar o s'hi van posar cadires separades per dificultar la socialització". Tot plegat també lliga amb la voluntat de "privatitzar l'espai públic", per convertir-lo fonamentalment en una àrea "destinada als negocis" que tindria la presència de terrasses de bars i restaurants com un clar exponent. "Els interessos d'uns quants passen per davant i van en detriment de la vida quotidiana de la gent", denuncia Ortiz.

La percepció d'inseguretat

Arribem al Poblenou, habitual zona d'oci nocturn de molts joves. "Aquí hi ha molts punts en què la percepció d'inseguretat de les dones és molt alta. Una de les raons és que no hi ha una mixtura d'usos i activitats: de dia bàsicament hi ha tallers i indústries, i de nit més oci, de manera que no hi ha elements de qualitat urbana que donin seguretat. Ens trobem amb ponts elevats, cantonades, punts foscos, descampats no cuidats, zones abandonades... Tot això augmenta la sensació d'inseguretat", detalla. En aquest sentit, Ortiz comenta que ara mateix està en marxa el procés Repensem el 22@, que entre d'altres qüestions ha de servir per determinar quines necessitats té el barri, millorar-hi la mixtura d'usos i reduir la sensació d'inseguretat amb diverses actuacions.

Un descampat visiblement deixat al barri del Poblenou de Barcelona, amb "molts punts en què la percepció d'inseguretat de les dones és molt alta", segons subratlla Sara Ortiz. Marc Font.

Aquesta barreja d'usos residencials, comercials, laborals, d'oci o de jocs es dificulta en les zones amb una gran concentració turística, com pot ser Ciutat Vella, i cada cop més barris de Barcelona. Quan el negoci turístic es converteix en el centre d'una determinada zona i, progressivament, va expulsant els veïns del barri "no s'equipa l'espai públic amb infraestructures per a la vida quotidiana". En aquest sentit, la cooperativista del Col·lectiu Punt 6 opina que un "model de ciutat que només respon a interessos econòmics i no a les quatre esferes de la vida quotidiana tendeix a separar usos i, per exemple, ha prioritzat grans superfícies comercials en comptes del petit comerç, que sí genera teixit social, fa comunitat i contribueix a fer disminuir la percepció d'inseguretat".

Equipaments discriminatoris

Seguim caminant i arribem a la Vila Olímpica, un barri amb un veïnat situat per sobre de la mitjana de renda de la ciutat i en què hi ha poca vida al carrer. Parlem dels equipaments i de com l'ús varia entre els homes i les dones. Ells utilitzen més els esportius i els d'oci i lleure; elles, en canvi, són més habituals als centres d'ensenyament, les llars d'infants i els parcs infantils. I això també repercuteix en el disseny. "No és excepcional que en un camp de futbol, per exemple, el vestidor sigui per a homes o que en una comissaria el dels homes sigui molt més gran que el de les dones, mentre que a un equipament municipal en què la majoria de persones són dones, com els serveis socials, evidentment els lavabos per a homes i dones són de la mateixa mida".

Arribem a una parada de bus a l'Avinguda d'Icària. "En funció de com són, ajuden a l'hora de prendre decisions en la vida quotidiana. Per exemple, és útil quan informa de quant trigarà a arribar. És important que la parada sigui transparent, que hi hagi lloc on seure, que tingui llum incorporada per quan és fosc". Entre una cosa i l'altra, comentem la possibilitat de tenir una parada a demanda en els serveis de busos nocturns que estan incorporant algunes línies per atendre dones i menors d'edat. "És molt fàcil de fer i pot donar més percepció de seguretat", considera Ortiz. Seguim el recorregut i darrere del zoo, a la mateixa Avinguda d'Icària i molt a prop del campus Ciutadella de la UPF, hi ha un pas elevat que comunica amb la Barceloneta a través d'esglaons. "El problema és que no saps on acaba, no veus què hi ha al capdamunt. A més, la zona és molt desoladora, hi ha el mur, les vies... Tot plegat causa molta percepció d'inseguretat i un cop més està centrat en el cotxe i no en el vianant", assegura.

Passos endavant però tasques pendents

Tot i que queda molt per fer, Sara Ortiz reconeix que a poc a poc s'avança i que cada cop hi ha més administracions que incorporen la visió de la gènere a l'hora de dissenyar l'espai urbà. Per això veu fonamental la "voluntat política" perquè es promogui, així com la formació i la sensibilització del personal tècnic per poder vèncer determinades resistències. Que la qüestió guanya espai es constata amb l'aprovació fa gairebé un any del paquet de mesures Urbanisme amb perspectiva de gènere per part de l'Ajuntament de Barcelona. Inclou propostes per integrar la mirada de gènere en totes les polítiques urbanístiques i aconseguir una ciutat més justa, igualitària i segura.

En qualsevol cas, encara estem a l'inici d'un procés llarg perquè les administracions integrin totalment la qüestió, ja que de moment s'ha arribat a implementar mesures però encara no ha passat prou temps per avaluar com han funcionat. Millorar els espais infantils, establir un sistema de mobilitat que doni resposta a la mobilitat quotidiana de tothom i no només d'aquells que van en cotxe –per exemple, reduint el trànsit rodant, fent més agradables les voreres o prioritzant el vianant a les cruïlles– o treballar per disminuir la percepció d'inseguretat que les dones tenen en nombrosos punts són tasques pendents.