L'horitzó per aconseguir la igualtat s'allunya. Si abans de la crisi Nacions Unides estimava en aproximadament un segle el termini per acabar amb la bretxa de gènere en els salaris, després de la crisi del coronavirus aquesta meta es retardarà encara més. Perquè si hi ha una coincidència total entre sindicats, expertes i organismes internacionals, és en què d'aquesta crisi sortirem més desiguals. També a països com l'Estat espanyol, on el Govern central està fent un esforç  des de l'inici de la crisi per posar a les persones més vulnerables en el centre de l'acció política. Entre elles, les dones.

ONU Dones ha advertit que les conseqüències econòmiques de la pandèmia seran terribles però que s'encebarà especialment amb les dones, entre altres motius, per la seva desproporcionada presència en les feines informals de llarg a llarg del món. Elles ingressen menys, tenen menys capacitat d'estalvi, ostenten els treballs més precaris i inestables i moltes es veuen forçades a treballar en l'economia submergida. Però al seu torn, ressalta ONU Dones, són elles les que assumeixen l'invisible i sovint no remunerat treball de les cures, en un cicle que es retroalimenta a si mateix: més temps per a cures, menys treball, més precarietat.

No fa falta anar molt lluny per comprovar algunes d'aquestes afirmacions. Al nostre país hi ha prop d'un milió i mig de llars monomarentals, dels quals el 50% estan en risc d'exclusió, i al final de la crisi financera de 2008 va tenir, entre altres conseqüències, que les dones copessin el 75% dels contractes parcials (inferiors a les 40 hores setmanals). És a dir, que tres de cada quatre contractes a temps parcial són de dones. Són elles, també, les que ocupen els treballs més precaritzats i feminitzats, és a dir, els pitjor pagats i regulats. Un exemple: les treballadores de la llar, unes 600.000 dones, ni tan sols tenen reconeguts els mateixos drets que la resta dels treballadors perquè segueixen en un règim especial de la Seguretat Social. La major part cobren sous de misèria en treballs tan importants com la cura de la nostra gent gran o dels més petits.

"Les desigualtats ja existien. De fet, les condicions de precarietat s'havien cronificat per a un ampli sector de la població i per gran part de les dones sobre els qui han tingut major incidència les bosses de pobresa, situacions de marginalitat, hiperprecarietat, desemparament social, econòmic i violència de gènere", explica l'economista Carmen Castro. "A partir d'aquesta pandèmia totes aquestes desigualtats no faran més que amplificar-se", afegeix.

Des dels sindicats UGT i CCOO ressalten que la important embranzida que va tenir en els últims dos o tres anys el moviment feminista, que va aconseguir posar en el discurs social i en l'agenda política temes claus com a desigualtat econòmica, ens col·loca en aquesta crisi en una altra posició i amb algunes lliçons ben apreses. Però reconeixen que aquest tsunami anomenat coronavirus amenaça d'emportar-se moltes coses per davant si no comencem a pensar en un model econòmic diferent.

El problema, expliquen des dels sindicats, és que fins al moment no compten amb dades desagregades per sexes que donin una dimensió real de l'impacte diferenciats per gèneres que està tenint la crisi en homes i dones. Això, afirmen, dificulta enormement pensar en solucions concretes o en polítiques públiques adaptades a la nova condició que és encara incerta.

Destrucció d'ocupació en sectors altament feminitzats

"No hem pogut fer cap projecció real de l'impacte de la crisi i les seves possibles solucions, per la senzilla raó que no tenim dades desagregades per sexe de l'impacte dels Expedients de Regulació d'Ocupació Temporal (ERTEs). Els hi hem demanat a Govern estatal però no ens els ha facilitat. Sense això, es fa difícil analitzar l'impacte dels reials decrets que s'estan aprovant per servir de paraigües de protecció social", afirma Elena Blasco Martín, secretària confederal de Dones i Igualtat de CCOO.

"Aquest està sent un dels grans problemes d'aquesta crisi. Tenim dades sobre sanitat: que el virus afecta més als homes perquè moren més, però que s'infecten més les dones, precisament per copar la majoria dels sectors que estan en primera línia", afegeix Blasco. "Per experiència sabem que els sectors que han estat afectats per la crisi, sobretot pels ERTEs de força major que van entrar en vigor a partir del 14 de març en què es va decretar l'estat d'alarma, són aquells que estan altament ferminitzats pel que les mesures estan afectant un nombre superior de dones que a homes", abunda Cristina Antoñanzas, sotssecretària general d'UGT.

Aquesta sindicalista explica també que van sol·licitar al Govern espanyol dades sobre la quantitat de persones que van sol·licitar l'opció de reducció de jornada del 100% del temps, que va posar en marxa el Reial decret 8/20 aprovat pel Govern espanyol el passat 17 de març, però no han tingut encara resposta. "Segons la nostra experiència el 90% de les reduccions en aquest país les sol·liciten les dones. Per això cal tenir molta cura sobre com sortim d'aquesta crisi i que les mesures per a la corresponsabilitat de la vida, han d'assegurar que no siguin les dones les que sol·licitin totes les mesures per protegir-les d'alguna forma de la precarietat".

L'efecte que tindrà la crisi en la majoria de les dones serà diferent del dels homes. No sols perquè són majoritàries en els sectors informals que tindran molt més difícil accedir a ajudes, sinó també perquè tenir contractes a temps parcial influirà en la renda de què disposin als ERTES. "No és el mateix cobrar el 70% d'un contracte a temps complet, que un 70% d'un contracte a temps parcial", explica Antoñanzas. I una altra cosa que cal abordar, per a aquesta sindicalista, és que "al setembre si no hi ha canvi, la gent que estigui en ERTE passa a cobrar el 50% de la seva prestació. I aquestes prestacions en contractes de temps parcial poden quedar en salaris molt reduïts i majoritàriament seran de dones".

Es necessita un canvi de model

El que aquesta emergència del coronavirus ha posat en evidència per a tots els actors consultats, és la crisi i la terrible depauperació de tot allò relatiu a les cures. Una crisi que diverses institucions i activistes porten denunciant durant anys i que precisa un abordatge similar a l'emergència climàtica. Un sistema de cures atès per "sectors que socialment hem despreciat, dels que no hem cuidat les seves condicions i que estan altament feminitzats", afirma Antoñanzas.

Per això, sortir de la crisi de manera igualitària requerirà valors diferents. La necessitat d'aplicar principis ètics a l'economia "que superi l'insostenible sistema socioeconòmic actual i possibiliti viure vides vivibles per a la majoria de la població", afirma Castro.

Per a això aquesta economista proposa vertebrar la societat posant a les cures al centre, repensar els sistemes de protecció social més lligat a la vida de les persones i no carreres laborals basades en la plena ocupació o garantir la creació d'ocupació pública, en l'àmbit de les cures.

El risc per a les sindicalistes és que després de la crisi tornem al ‘business as usual’ (a això de sempre). "Hem de posar en marxa urgentment un ingrés mínim vital o com vulguin dir-li que ha de fer front a aquesta situació de vulnerabilitat, de pobresa de més d'un milió de persones treballadores que a més són famílies monoparentals femenines i treballadores en escenaris de semiesclavitud, com són les treballadores de la llar, pràcticament en l'economia submergida. I exigir un model econòmic i social la prioritat del qual sigui el benestar de les persones", reclama Blasco.

En la seva opinió, "és imprescindible comptar amb una perspectiva de gènere que reforci tot allò aconseguit fins a aquest moment i que no pot deixar enrere en cap aspecte l'agenda feminista internacional". "Es parla de tornar a la normalitat. Però no cal tornar a ella. Cal millorar-la. No podem considerar com a normalitat a aquests aspectes de precarietat, discriminació i desigualtat com s'han anat succeint fins ara", conclou.