Ja fa anys que Pepe Gutiérrez-Álvarez (Sevilla, 1946) viu a Sant Pere de Ribes, des d’on, com tothom, tracta de passar la pandèmia de la millor manera possible. Al municipi del Garraf ha trobat una mena "d’utopia local", "un lloc que s’assembla molt a on em vaig criar", amb "una casa amb molta llum, a una passa del bosc i a una passa del mar". Viure "lluny de la gran ciutat" li ha permès "cultivar el seu petit món". Retratos en rojo y negro (Renacimiento) és fruit d’aquesta activitat en els darrers temps, encara que Gutiérrez-Álvarez ha escrit, i segueix escrivint, molt.

Retratos en rojo y negro és un llibre de perfils biogràfics molt personal, retrats de persones que l'autor va anar trobant-se durant la seva llarga trajectòria com a militant de l’esquerra anticapitalista. Gutiérrez-Álvarez es declara obsessionat amb el "testimoni generacional". El pas del temps, assegura, "devasta la memòria", però creu que la seva posició de militant li ha permès situar-se "una mica com a pont" entre les persones que desfilen pel llibre i el lector. "He escrit sobre tots ells, també sobre els meus propis salts des del poble, la família, l’emigració, l’aventura de la clandestinitat, així com sobre el perquè i el com de les expectatives fallides de la Transició", afirma.

De material, n’hi havia, i de sobres, i l’autor apunta a tot el que ha publicat abans a uns quants digitals. En un principi va pensar en redactar "un quadre complementari al que havia escrit a Memorias de un bolchevique andaluz (El Viejo Topo)". "Es tractava de cobrir una cronologia que anava des de la postguerra fins al present", continua, i de fer-ho "a través de personatges que ja s’han mort, tret d’un parell d’excepcions, Loach i un de més personal", per al qual "ha canviat noms", ja que es tracta "d’una cosa molt privada".

"He intentat que cada personatge representi una història", explica a Públic Gutiérrez-Álvarez, i, agrupant-los a tots, crear "una composició a partir de la qual, almenys d’alguna manera, sorgís un quadre microhistòric que fos el més representatiu possible". L’autor destaca el seu esforç per evitar que "el fotògraf es vegi" en aquests retrats, i també per "donar pes a actors oblidats o fins i tot mal vistos". "És el cas de la gent que vaig veure des de les barricades als anys setanta", una etapa que va ser de "creixement dels moviments", però en la que es podia veure, sobretot "des de les posicions avançades" a tots "aquells que van anar baixant-se del tren fins al moment en que va anar fent-se evident entre allò somniat i allò que 'tocava'".

'Wile', Paco, 'Moro'

L’actor Jordi Dauder, l’escriptor Paco Candel o el cineasta Ken Loach són només alguns dels personatges que desfilen per Retratos en rojo y negro. Sense voler entrar en detall –per a això ja està, evidentment, el propi llibre– li pregunto a Gutiérrez-Álvarez per l'històric militant del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) Wilebaldo Solano, a qui descriu com el "poumista més precoç, més tard l’exiliat més jove, i també el més optimista, qui més insistia en apostar per la recomposició del POUM", una operació que "no vèiem els joves que ens aproximàvem" a aquesta corrent. De Solano destaca com Wile va treballar en la creació de la Fundació Andreu Nin –de la qual l'autor n'és membre– "amb totes les seves energies."

El filòsof Francisco Fernández Buey és una "referència" que el seu autor fa "extensible" al que anomena "tot el col·lectiu sacristanista", en al·lusió als deixebles del filòsof marxista Manuel Sacristán. Gutiérrez-Álvarez no dubta en qualificar aquesta corrent com "la més lúcida i oberta que ha produït les esquerres en aquest país." Amb Paco Fernández Buey va coincidir "a la cúpula d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), en el projecte d’Anguita", precisa. Allà va demostrar la seva "enorme talla intel·lectual" i allà també va continuar aquesta relació personal i intel·lectual, que es prolongà "en debats i conferències" en les que l’autor "tractava de connectar més com a activista" i "actuar com a divulgador".

Gutiérrez-Álvarez reserva paraules càlides per a un dels fundador de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) Miguel Moro Romero: "Va ser el millor de tots nosaltres, algú que deixava una reunió per felicitar-te per una feina, però que no es guardava de criticar-te quan ho creia necessari". Juntament amb Jaime Pastor, Manolo Garí, Chato Galante i Lucía González va ser "part central del col·lectiu que va permetre la continuïtat de la LCR" i "va educar molts de nosaltres en el feminisme, en l’internacionalisme, a gestionar les diferències".

Amb una càrrega política com la que té Retratos en rojo y negro es fa impossible no demanar-li al seu autor què pensa que ens depararà el futur, si no hi haurà, seguint els títols de la tercera i quarta part d'aquest llibre, una "travessera del desert" seguida per un "començar de nou". "Veiem una recomposició més accelerada, però per més que casos com el de Xile ens puguin convidar a l’entusiasme, també és cert que mai l’enemic ha estat tan conscient ni tan potent". De la mateixa manera, observa, "tampoc la urgència ha estat tan evident i no cal més que veure un bon documental sobre la salut del planeta per tenir que seguir lluitant contra la malenconia...".