Explica Enric Truñó que després de l'elecció de Barcelona com a seu dels Jocs de 1992 Pasqual Maragall sempre responia el mateix quan li preguntaven pels objectius principals del projecte olímpic: "Posar la ciutat en el mapa!". Truñó va ser el regidor d'esports, turisme i Jocs Olímpics de l'Ajuntament barceloní, així com membre de la comissió permanent del COOB'92. L'aparició de la marca Barcelona es va forjar aquells anys, amb la recerca d'un gran impacte internacional a partir de l'esport que ha tingut continuïtat en diferents grans esdeveniments posteriors (des dels Mundials de Natació de 2003 fins als fallits Jocs d'Hivern de Barcelona-Pirineus de 2022).

El cert és que els Jocs de Barcelona 1992 van ser un detonant de l'explosió turística posterior. Aquell estiu els alumnes de les escoles de turisme van participar en tasques de suport a l'allotjament o a la informació per als esportistes i els visitants. L'any següent, el 1993, es va formar el consorci Turisme de Barcelona. I el Pla Estratègic de l'Esport de Barcelona presentat el 2002 va acabar recollint per escrit allò que ja feia uns anys que es perseguia descaradament: "Fer de Barcelona una ciutat de turisme esportiu, impulsant la creació d'atractius turístics relacionats amb el món de l'esport".

Anys més tard, el finançament públic ha ajudat a tirar endavant projectes privats de turisme esportiu com l'Open Camp (ubicat a l'Estadi Olímpic Lluís Companys) i la ciutat s'ha erigit en un espai ideal per a competicions amb milers de participants i aficionats (curses populars, la Marató, el Triatló...).

Open Camp, el parc temàtic de l'esport ubicat a Montjuïc / Open Camp

Catalunya, terra de turisme i esport

El cas de Barcelona és extrapolable al de moltes viles i comarques del país, que han traçat plans de tota mena per esdevenir un pol d'atracció turística a partir de l'esport. L'Agència Catalana de Turisme reconeix a 16 municipis amb el segell de Destinació de Turisme Esportiu, una distinció creada el 2003. Alguns d'aquests pobles, com Banyoles, Castelldefels o La Seu d'Urgell, compten amb unes instal·lacions naturals o bé artificials capaces d'acollir competicions internacionals de primer ordre. En d'altres casos, com Lloret de Mar o Salou, l'aposta pel turisme esportiu ha servit per netejar la imatge negativa associada al turisme de borratxera.

El treball per aquest model turístic vinculat a l'activitat física va molt més enllà dels grans esdeveniments esportius com el Gran Premi de Fórmula 1, viscut el cap de setmana passat a Montmeló i capaç de tornar a inflar el preu de vols a l'aeroport del Prat i dels hotels de l'àrea metropolitana. O del FC Barcelona i el seu museu, que any rere any és el més visitat del país.

Ajuntaments com el de Girona acullen amb els braços oberts a festivals com la Sea Otter, una referència per als amants del ciclisme d'arreu del món que ha escollit la ciutat catalana per aterrar a Europa. En la presentació d'aquest esdeveniment (se celebrarà del 2 al 4 de juny), la regidora de Turisme del consistori gironí, Glòria Plana, assegurava que "el sector de la bici és un sector productiu en expansió. És voluntat de l'equip de govern que sigui un dels principals eixos que marqui el desenvolupament econòmic de la ciutat".

Les comarques gironines, de fet, s'han erigit en un epicentre internacional per als ciclistes d'elit, de la mateixa manera que diversos triatletes fan aturada i fonda a Banyoles o que competidors d'arreu del món aprofiten les instal·lacions del CAR de Sant Cugat del Vallès per fer-hi estades de tecnificació en múltiples esports. Catalunya combina proves d'esport popular de tota mena amb equipaments adequats per a l'entrenament d'alt nivell. Un còctel que ha captat l'atenció dels gestors turístics internacionals.

El passat mes de novembre de 2016 Catalunya va rebre un reconeixement notori. La World Travel Market, una fira turística amb seu a Londres, va premiar-la com la millor destinació de turisme esportiu del món. Stephen Roche, que l'any 1987 va guanyar el Tour de França, el Giro d'Itàlia i el campionat del món de ciclisme en ruta, va ser l'encarregat d'entregar el guardó ("Catalunya és el millor lloc del món per practicar ciclisme").

Pocs dies més tard, Tarragona acollia un workshop de turisme esportiu de la Costa Daurada i les Terres de l'Ebre organitzada per la Xarxa de Turisme Esportiu de les comarques de Tarragona, constituïda encara no fa ni un any amb l'objectiu de treballar perquè el territori es converteixi en un "pol de desenvolupament generat per l'activitat esportiva aprofitant l'impacte dels Jocs Mediterranis".

Una de les imatges de postal dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 / Albert Gea - Reuters

L'esquema es repeteix arreu del país: grans esdeveniments, col·laboració público-privada i generar un impacte turístic en el territori a partir de l'esport. Un altre patró habitual és l'organització de competicions que pel seu nombre de practicants ja generen una alta ocupació a la zona. Seguint el fil de la Costa Daurada, la darrera setmana santa molts establiments de la zona van esgotar reserves amb força mesos d'antelació per la celebració de torneigs de tota mena: la Mare Nostrum Cup, el Mundialet de futbol, el Torneig TGN bàsquet, el Torneig Internacional de futbol Costa Daurada, el Campionat Espanyol benjamí de futbol sala o la World Dancesport. El càlcul del sector turístic xifrava l'impacte en 20.000 persones entre esportistes, familiars (moltes competicions eren infantils i juvenils) i acompanyants.

El turisme esportiu, una bassa d'oli?

Ara per ara, més enllà de crítiques relatives al medi ambient o a l'entorn natural (des de curses de muntanya fins al Ral·li Catalunya passant per les estacions d'esquí), el cert és que el turisme esportiu no compta amb detractors organitzats en termes associatius i que s'hi oposin activament. Això no vol dir que no generi queixes.

Al centre de Girona, per exemple, han crescut de forma notable els pisos turístics entre crítiques del veïnat, i les agències reconeixen que la majoria de llogaters són ciclistes amateurs que vénen a la ciutat a fer estades d'entrenament curtes aprofitant el bon estat de les carreteres i un clima favorable. A Lloret de Mar l'Ajuntament ha iniciat una guerra contra Sportsvest, un projecte britànic que sota el paraigües d'activitats esportives per a joves ha reviscut el fantasma del turisme de sol, platja i alcohol que semblava soterrat. I a Tarragona l'aposta per un gran esdeveniment com els Jocs del Mediterrani ha comptat amb detractors a dins i a fora de l'ajuntament.

En qualsevol cas, en aquells espais on la massificació del turisme ja és un fet més que constatat, el creixement del turisme esportiu pot esdevenir l'espurna que faci esclatar el malestar de la gent que en pateix els seus efectes.

Tarracus, la mascota dels Jocs del Mediterrani ajornats fins al 2018 / ACN

A les Illes Balears fa molts anys que el turisme esportiu ha esdevingut una aposta central en els mesos no estiuencs i algunes proves són capaces d'aplegar milers de participants en mesos d'hivern, primavera o tardor. En el cas de la recent prova cicloturista Mallorca 312, amb 6.500 participants, els talls de les carreteres van acabar amb la paciència d'alguns veïns, que van decidir llançar xinxetes a l'asfalt com a senyal de protesta a Deià. Més enllà del fet, és interessant atendre les lectures de fons que fan col·lectius ecologistes com Terraferida, que alerten de les conseqüències sobre el territori que provoca el constant augment de la pressió humana a les Illes Balears. El turisme esportiu, a la pràctica, pot ser entès com un nou element d'una massificació ja insostenible.

A Catalunya, el concepte s'ha utilitzat com una imatge de prestigi indiscutible (el 2012, el govern assegurava que Eurovegas seria un "centre de turisme esportiu i familiar"). El recent reconeixement internacional contribuirà a que desenes d'ajuntaments i consells comarcals busquin esdevenir referència en el sector del turisme i esport. Un pol d'atracció internacional creixent que té el gran repte de continuar generant més adhesions que rebuig en el territori que l'acull.