El cos de funcionaris es troba en el punt de mira en el procés independentista de fa mesos. Des de l’advertiment que els va fer Lluis Llach fins a les crides que han fet els sindicats per evitar que se’ls doni responsabilitats que, per ells, han de ser polítiques. En aquest context, en les darreres setmanes s’han erigit com a grans protagonistes els secretaris municipals. L’Ajuntament de Lleida ha estat el primer consistori que ha denegat qualsevol suport al referèndum de l’1 d’octubre de 2017 basant-se en un informe d’aquests funcionaris i, possiblement, no serà el darrer.

A l’espera que Carles Puigdemont ho confirmi avui, dia en que es farà públic el mètode a seguir per fer el referèndum amb les famoses garanties democràtiques, sembla que el govern tractarà de descarregar els funcionaris d’aquesta responsabilitat. Està previst que més de 4.000 voluntaris faran d’agents electorals per tal de constituir els punts de votació a les escoles i fer el recompte posterior.

De fet, la no implicació dels funcionaris en temes polítics és, també, una qüestió ideològica i amb aquest punt de partida és amb el que treballa des del 2016 l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC). El febrer de l’any passat hi aterrava Agustí Colomines com a nou director amb l’objectiu de replantejar el model de l’entitat i convertir-la en “una escola d’estat” català.

Un nomenament polèmic

La Consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs va donar el càrrec a Colomines amb l’encàrrec de reformular l’escola. El nomenament va ser criticat per tots els partits de l'oposició. Tot i que Colomines no és militant del PDCat, va ser director de la polèmica Fundació CatDem, implicada en el finançament il·legal de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya. De fet, va arribar al càrrec de l'EAPC poc després que comencés el procés judicial del cas.

El nou model de l’escola va molt en la línia del treball que està fent el govern per desvincular els funcionaris del referèndum. L’escola vol formar funcionaris professionals, aïllats del treball polític i que puguin treballar amb administracions de qualsevol ideologia. Ara bé, el projecte de llei que s’ha d’aprovar per regular la renovada escola, segons Colomines no està a l’alçada de les necessitats, ja que assegura que és “de màxims dins un autonomia però de mínims en una república.”

Estudiar a l’EAPC obre portes a l’administració

L’estructura educativa de l’ens es desenvolupa en tres eixos. Per una banda l’impuls a la recerca i l’oferta continuada de cursos per a treballadors de l’administració. Tot i que la formació és oberta a tothom, estiguin o no vinculats a l’administració pública, bona part dels alumnes que cursen estudis a l’EAPC treballen al sector públic. És la situació de la regidora d'Adolescència i Joventut i Equitat de l'Ajuntament d'Alella, Anna Alfaro, que un cop assumit el càrrec ha passat per l’EAPC perquè la “formació és fonamental” per desenvolupar les seves tasques.

Un cas similar és el de Isabel Beltrán, que actualment treballa com a tècnica superior en Dret de l’Àmbit de Gestió d’Economia, Hisenda i RRHH a l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Beltrán va iniciar la seva carrera professional en l’àmbit privat i va ser quan va accedir a l’administració que va decidir fer el màster en Gestió i Dret Local “pensant en una progressió professional dins l'administració.” En els dos casos van ser les motivacions personals les que van impulsar a inscriure’s a l’escola per tal d’assumir amb garanties les tasques que se’ls exigia des dels llocs de l’administració que havien guanyat.

La vivència de l’Araceli Amatller, actual regidora del PP a l’Ajuntament de Canovelles és una mica diferent. Ella va inscriure’s a l’escola quan feia les pràctiques a un consistori; va cursar dos postgraus a l’EAPC i ho va fer pensant en la formació però també perquè volia presentar-se a curt termini a concursos d’oposicions a l’administració local.

També hi ha qui ha passat per l’escola sense trepitjar l’administració, com Albert Guivernau, director de l’acadèmia de formació Think Oustide The Box Academy. Ell, quan va cursar el Màster en Gestió Pública, ho va fer amb un ull mirant a l’administració i l’altre a la carrera acadèmica en l'àmbit de la Gestió Pública i l'Economia Pública, sense oblidar que “el màster oficial és un requisit per a realitzar la tesi doctoral.” Tanmateix, a dia d’avui per accedir a l’administració pública no és obligatori haver estudiat a l’Escola d’Administració Pública.

Més de 12.000 alumnes en un any

Al 2016 van passar per l’escola més de 12.000 alumnes entre assistents a activitats, tallers, seminaris, i estudiants de cursos, postgraus o màsters. A grans trets accedeixen a l’EAPC graduats en Dret, Economia, Gestió i Administració Pública, i d’algunes carreres de lletres com Sociologia o Humanitats. En general són persones que ja treballen a l’administració o estan estudiant i formant-se per accedir-hi.

Els alumnes valoren molt positivament els estudis sobretot per l’actualització dels continguts, la seva practicitat i el perfil del professorat provinent de diverses universitats però també “persones de primera línia de la Generalitat de Catalunya, de la Diputació de Barcelona i d’ajuntaments importants”, segons Amatller.

El tercer eix amb el que s’estructura l’escola és la formació de futurs directius. Aquest aspecte és el que ha provocat més rebombori, ja que enguany l’escola ha realitzat la primera edició del Màster en Direcció Pública ofert conjuntament amb la UOC. Un curs dedicat a la formació d’alts directius de l’administració. Colomines assegura que és “imprescindible invertir en la formació d’aquells qui prenen les decisions polítiques i gestionen el servei públic per tenir personal director preparat per assumir les competències dels càrrecs” i assegura que “un estat només funciona si té bons directius.”

Una escola per formar directors públics

El màster recorda a la tasca de formació de quadres polítics que ha fet durant dècades l’Escola Nacional d’Administració (ENA) francesa. Per l’ENA hi han estudiat la immensa majoria dels líders polítics de la Cinquena República, des de gaullistes com Jacques Chirac passant per socialistes com Manuel Valls i fins i tot un outsider liberal com Emmanuel Macron, actual president de la república francesa. Al llarg de la seva història a l’ENA s'han format quatre presidents, set primers ministres i la gran majoria dels ambaixadors del país.

Malgrat tot, Colomines vol trencar amb part de l’emmirallament que ha tingut l’EAPC des del seu naixement respecta l’ENA, “pel seu centralisme i la mentalitat jacobina amb la qual treballa”. Sigui com sigui, és lògic que un govern que treballa per la formació d’un nou estat vulgui marcar la formació del sector dels alts funcionaris, que és clau pel control de l’administració. La figura de Lord Humphrey, l’alt funcionari que impedia qualsevol tipus d’acció política a l’antiga sèrie de televisió Sí, ministre, n’és un exemple molt il·lustratiu.

En aquest sentit, des de la Comissió de Governació, Administracions Públiques i Habitatge es qüestiona si l’escola ha de dedicar-se a formar elits polítiques o centrar-se en oferir formació continuada al cos del funcionariat. Consideren que no es pot deslligar el nou màster d’una ideologia concreta i d’una manera de treballar a l’administració determinada, més encara quan a la mateixa descripció que se’n fa a la seva pàgina web diu que va destinat a “alts càrrecs, directius i llocs de comandament assimilats a subdirectors de les administracions catalanes i del seu sector públic així com directius del sector privat”.

Actualització del model

Quan Enric Prat de la Riba va fundar l’EACP el 1912 mirava de reüll l’ENA francesa que va servir de referent a Catalunya. Ara la nova escola només vol d’aquell model el prestigi, i vol emmirallar-se en els models de l’administració de l’Equador, Alemanya, Colòmbia o els Estats Units. L’escola va celebrar el seu centenari al 2012, i segons explica Colomines durant aquests anys “l’escola ha tingut poc sentit d’estat perquè el país no ha tingut sentit d’estat.” La institució s’ha anat adaptant a l’estructura que ha anat prenent l’administració catalana i el seu paper ha oscil·lat segons les èpoques i la realitat política de cada moment.

La nova etapa comença amb el canvi de nom de la institució que passarà a anomenar-se Escola Nacional de Govern i Administracions Públiques Enric Prat de la Riba. El fet que el nom perdi la referència a Catalunya, segons el seu director, es deu a que “s’abandona el concepte territorial per incloure el concepte polític”. La referència a Prat de la Riba es justifica per ser-ne el fundador al 1912; encara avui presideix la paret principal del despatx del director al segon pis del carrer Girona, 20, de Barcelona.

La línia de treball de l’escola passa per canviar el marc competencial que actualment es regeix per la llei Llei4/1987 de 24 de març del 1987 i que ja no és útil a dia d’avui perquè no s’adiu a la realitat institucional i social de la Catalunya actual. L’impuls que es vol donar a l’escola ha de servir per a que aquesta esdevingui un centre de formació de càrrecs electes, de funcionaris i també de la resta de sector públic, ja sigui de la Generalitat de Catalunya o de les administracions locals. Pel seu director, cal “analitzar el servei públic des de l’òptica de qui rep el servei i no de qui el presta.” En aquesta línia s’ha creat una nova subdirecció general orientada a la recerca i formació de l’alta direcció.

Actualment els alumnes de l’escola són treballadors vinculats al departaments de la Generalitat de Catalunya i als ajuntaments que poden rebre formacions en diversos formats. Però la nova direcció treballa per convertir l’escola en una Universitat de Postgrau, per a que sigui un centre d’especialització on els servidors públics puguin ampliar els seus coneixements. L’escola té un anhel històric més: vol desenvolupar les competències per fer la selecció del personal contractat a l’administració pública.

Una escola nascuda per combatre la corrupció

L’Escola va néixer al 1912 com a escola de funcionaris d’administració local de la mà dels catalanistes de la Lliga Regionalista liderada per Enric Prat de la Riba, per fer front al model de l’administració del moment dominat pel caciquisme i la corrupció política. Va ser la primera escola d’aquestes característiques i va ser pionera a l’estat espanyol.

Prat de la Riba no concebia un estat modern que no anés de la mà d’una administració forta, preparada, culta i competent, per això va idear l’escola que havia de ser el centre de formació dels funcionaris a Catalunya. Dos anys més tard, al 1914, constituïda la Mancomunitat de Catalunya, va passar a anomenar-se Escola de l’Administració Pública de Catalunya, nom que manté fins a l’actualitat.

Durant aquests cent anys l’escola ha estat clausurada durant la dictadura de Primo de Rivera i durant els 40 anys de franquisme. Al 1979, la institució va renéixer liderada per Manuel Ortínez, molt influït pel professor Josep Maria Bricall, amb la idea de recrear a Barcelona una escola equivalent a l’Escola Nacional de l’Administració (ENA) per tal de crear dirigents capacitats. Els objectius de l’escola d’aleshores són en bona part similars als actuals: tenir cura de la selecció i formació dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya i dels ens locals; promoure l’estudi i la divulgació d’allò relatiu a l’administració; i signar acords amb altres institucions espanyoles i/o estrangeres per millorar els serveis de l’escola.

El primer director va ser el professor Josep Maria Vallès, que després va ser conseller de justícia de Pascual Maragall (2003-2006). Vallès tenia un projecte molt ambiciós que consistia en que l’escola fos la responsable de la selecció de personal per cobrir els lloc directius de l’administració. Tanmateix el projecte va fracassar per la suma diversos motius entre ells la voluntat política. Caldrà veure com acaba el projecte de la nova direcció de l’escola i si hi té el suports polítics necessaris per desenvolupar el seu programa.