Espanya, com a subjecte polític, té una oportunitat històrica de refer-se a si mateix. Ernest Maragall (Barcelona, 1943) així ho creu i lamenta que el Govern espanyol encara no hagi dit "ni una paraula" sobre com espera solucionar el conflicte amb Catalunya. Confia però en què a la taula de diàleg que ara comença formuli propostes en nom de l’Estat que tinguin sentit i que siguin dignes de ser considerades. Ell s'ha dedicat en cos i ànima i des de jove a l’activitat política i és una de les persones que millor coneix el funcionament de l’Administració. Maragall és i ha estat regidor a l'Ajuntament de Barcelona, eurodiputat, diputat i titular de diferents carteres al Govern de la Generalitat. Avui és una de les personalitats de referència de l'independentisme català.

Què opina de la decisió del president de la Generalitat d’anunciar convocatòria d’eleccions després de l’aprovació dels pressupostos?

El que em sembla important és que tant els pressupostos com la voluntat explícita de diàleg, que era la nostra posició, queden confirmades.
A més, el que ens diu és que Quim Torra actua com a president, i per tant exerceix, queda protegit i confirmat malgrat tot com a president, que era del que es tractava. És un retrat positiu de tot plegat. Pren les decisions que li pertoquen com a president.

Malgrat haver estat destituït com a diputat, vol dir?

És president de la Generalitat, efectivament, i aquesta era una de les peces clau de com gestionem aquell episodi.

“Cap govern pot funcionar sense una estratègia comuna”, va dir el president Torra en el seu darrer missatge institucional. Creu que fins ara hi havia estratègia comuna al Govern de la Generalitat?

N'hi ha una. És aquesta. És governar, aprovar els pressupostos, apostar pel diàleg explícitament, mostrar-se efectivament disposat a encapçalar la part catalana a la mesa de diàleg que ERC va acordar amb el Govern central. Això en si mateix és obvi que no esgota l'estratègia comuna, i en la situació actual haurem de continuar treballant en concretar-la i en donar-li contingut. El primer contingut evident de l'estratègia comuna ara ha de ser l’agenda que posem sobre la taula a la mesa de diàleg, des de la part catalana.
A més d'això hi ha una altra part de l’estratègia conjunta que és sobre com tirem endavant el país, com tirem endavant abans i després de les eleccions la governació del país, l’aplicació dels pressupostos, els objectius de transformació social, la defensa dels interessos de la ciutadania... Em sembla que aquesta és una bona i molt necessària manera d’afermar l'estratègia del projecte independentista en sentit literal. Demostrar a tota la població, als set milions i mig de catalans, que aquí hi ha una qualitat d'institució pública, hi ha un projecte de governació, uns objectius concrets de caràcter social, econòmic i institucional que s’han d’anar conquerint. Tot això és a més del diàleg amb l’Estat i de l’avenç amb els grans objectius d’amnistia, reparació, desjudicialització i aturada de la repressió, que són els que han d’estar a la taula de diàleg.

Aleshores quines són les diferències estratègiques entre JxCat i ERC? En què consisteixen?

És obvi que hi ha hagut diferències en aquest terreny i segurament encara n’hi ha, però també és cert que tot indica que l’estratègia definida en termes de governació més diàleg i zero renúncies és compartida. No és prou, no esgota la necessitat de l’estratègia, però és una base molt important. És la nostra obligació, de tots, d’Esquerra Republicana de Junts per Catalunya, de la CUP també, donar-hi contingut, concreció, perspectiva. És obvi que no estem en un moment de blanc o negre i de jugar-ho tot avui. Crec que les decisions del president ho confirmen. No hi ha cap expectativa de que ara depengui d’una decisió d’un dia per l’altre, ja. Hem decidit enfocar un camí responsable però ambiciós, sense cap renúncia i amb tota l’exigència democràtica. Ens hem constituït com a interlocutor institucional disposat a dialogar amb l’Estat i hem aconseguit que l’Estat s’avingui a reconèixer que hi ha un conflicte polític i a establir una taula per parlar d’igual a igual. Hem d’aprendre junts l’ofici de ser interlocutors en aquesta taula institucional d’igual a igual amb l’Estat. Això és nou, però és el camí encertat.

Hi ha el tema de la mediació en aquest diàleg. Ha de ser una condició?

Crec que amb això el que no podem fer és ni improvisar ni frivolitzar. Abans hem parlat del ‘què’ i del ‘com’.

El ‘què’ està bastant clar. Cal concretar-ho en termes d'objectius i de drets. Quan parlem d’amnistia, d’autodeterminació, de desjudicialització, de reconeixement de drets, etc.

El ‘com’? Crec que aquí hi ha una feina que correspon als que estiguin en aquesta mesa, a les institucions i als seus representants, per tant jo m’abstindré absolutament de donar cap mena de consell i d’expressar cap opinió. Si jo ara digués que estic absolutament a favor de la mediació, estaria cremant el concepte, i com que no el vull cremar, ni aquest ni cap altre... Abans de començar, tots hauriem de considerar obertes totes les possibilitats des del punt de vista instrumental, del que voldrien dir figures com aquesta o figures de suport internacional o figures d’estudi d’alternatives d’altres situacions històriques i geogràfiques que ens permetin aprendre alguna cosa, millorar.

Una pregunta sobre el ‘què’ i una altra sobre el 'com'...

Nosaltres tenim bastant clar el nostre ‘què’. L’Estat encara no ha dit ni una paraula sobre el seu què. De moment el seu únic ‘què’ és ‘no’. Repressió i no. A què diu que sí i per quina via?

Sobre autodeterminació l’Estat diu que no. Sobre la repressió, ve a dir que el poder judicial té el seu camí, i sobre l’amnistia tampoc la veu possible. En una negociació tothom ha de cedir una mica, es diu. Es pot preveure algun tipus d’acord a mig camí sobre aquestes tres grans qüestions?

Podriem començar a pensar sobre això el dia que l'Estat formuli en alguna mesura el seu ‘què’, la seva aproximació, perquè ara no tenim contrast. A mig camí entre què i què? El nostre ‘què’ està clar, i no és de màxims, perquè és de drets, és de reconeixement d’una exigència democràtica elemental. No estem demanant la lluna. Estem demanant que es reconegui que som un subjecte polític, que ho som, i que tenim uns drets a prendre decisions sobre el nostre futur.
No volem guanyar per decrets. Volem tenir la possibilitat de guanyar i acceptem el risc de perdre. L’únic que estem demanat en el fons és que l’Estat accepti el mateix. A vegades ho dic: ‘Atrévanse a ganar’. Ho torno a dir. ‘Atrévanse a ganar’ vol dir ‘atrévanse a jugar’. De moment es neguen a jugar. El què és jugar la partida.

I la pregunta del ‘com’. Sobre la capacitat de pressió per aconseguir alguna cosa...

La capacitat de pressió s’ha de mantenir amb mobilitzacions, amb eleccions també, amb verificació democràtica de que la voluntat... I això vol dir mobilització social i ciutadana i repetir manifestacions i protestes, tant com calgui i sempre que calgui i amb tanta intensitat com calgui, i al mateix temps votar i al mateix temps acció internacional.

El Sergi Sabrià va criticar la desobediència estèril o el simbolisme com a forma de pressió.

Em sembla que tots estem d’acord en això.

Però quina és la desbediència eficient?

La que siguem capaços de definir i de compartir i de decidir conjuntament. No es tracta de fer una desobediència testimonial o individual o simbòlica i que, en tot cas, quan arribi l’oportunitat, que sigui, si convé, que podem decidir-ho, una desobediència col·lectiva, social, institucional, compartida, i que per tant tingui una voluntat i un disseny per enderrocar un mur. Els gestos també són necessaris i els gestos individuals també. No són la resposta, ni la via per enderrocar el mur. Enderrocar el mur és la suma de tot això: diàleg en primer terme, diàleg en primer terme, diàleg en primer terme, més mobilització, més en el moment que convingui la verificació democràtica de que hi ha una ciutadania que col·lectivament, majoritàriament, claríssimament, expressa una determinada voluntat.

Vostè fa un any ens deia: “Com és possible que un govern que existeix gràcies al suport de presos i exiliats prescindeixi del criteri de presos i exiliats”. Ara no passa?

Ara està per veure. Ha semblat que havien decidit no prescindir. Semblava que enviaven alguns senyals en aquest sentit, també en el terreny de la desjudicialització i el canvi de to. Però saber que ara no passa voldria dir entrar en el ‘què’ del diàleg, formular propostes en nom de l’Estat que tinguin sentit, versemblança i que siguin dignes de ser considerades i posades al mateix nivell que les nostres propostes.

És optimista? Creu que hi entraran, en el ‘què’?

Jo crec que sí. És una obligació del subjecte polític Espanya, que crec que té possibilitat o oportunitat històrica, també si vol refer-se a si mateix. El que està en joc és el model d’Estat també. El que estem fent a Catalunya és afermar el nostre projecte de llibertat, incloent en això el qüestionament d’un model d’Estat que ens ha negat, que ens ha rebutjat i ens ha impedit existir com a subjecte amb les mínimes condicions de dignitat, de llibertat i d’exercici de la nostra capacitat de decisió.
Com s’ha expressat l’esgotament del model d’Estat? Per la via de l’evidència de l’aspiració a la llibertat d’una part d’aquest Estat que no ha deixat mai de ser el que és i que en aquests moments ho veu i que no només ho predica sinó que ho practica. És el que estem fent des de fa dos anys.

L’ERC d’avui, a nivell estratègic, és diferent de la de l’1-O?

És més i és millor. És més profunda, té més capacitats, té més arrelament social al país i és més capaç de convertir una ambició conceptual en un projecte polític. Fa un any i mig que ERC va fer una Conferència Nacional i en els seus documents hi són tots els elements del que acabem d’esmentar, de definició estratègica i de projecte. Hi ha hagut una consistència, una coherència i, si voleu, també una capacitat de sobreviure a les exigències de la repressió i a les dificultats d’haver de prendre decisions amb el president a la presó, amb la secretària general a l’exili. Però tot això és el gran mèrit d’Esquerra és que ha sigut capaç de créixer i d’enfortir-se en aquestes circumstàncies. I també de madurar. Si mirem els resultats electorals, mai cap altre partit a Catalunya, des del 78 fins ara, havia tingut presència, amb aquesta homogeneïtat i capacitat de penetrar a tots els territoris i tots els sectors socials...

ERC i JxCat són dues formacions polítiques que es declaren avui republicanes, independentistes, totes dues diuen que treballen per un país més just, que defensen unes polítiques en favor del benestar de les persones... En què es diferencia la Catalunya del futur que imagina Oriol Junqueras de la de Carles Puigdemont?

Home, és evident que Esquerra Republicana ve d’una tradició republicana socialdemòcrata, progressista i transformadora i que l’opció Junts per Catalunya, potser estan pendents d’acabar de definir exactament el seu terreny com a projecte en termes socials i econòmics, però és evident que té unes arrels i uns components que podríem situar en el centre-dreta.

Està bé, perquè això enriqueix l’independentisme, aquest pluralisme. Crec que ara és un bon moment per parlar sobre quin model de país estem començant a dibuixar o que volem proposar a la ciutadania, i fer-ho essent capaços al mateix temps de definir tots aquells elements que avui ens exigeixen anar junts, definir-los junts i decidir-los junts i portar-los a la pràctica junts, bàsicament en el terreny de la relació amb l’Estat, amb aquesta taula de diàleg i amb els elements fonamentals de llibertat, aturada de la repressió i exercici del dret d’autodeterminació. A mi em sembla que és bo pel país poder comptar amb més d’una manera d’entendre’s a si mateix. En definitiva això vol dir que som un país normal.

Però hi ha una reclamació permanent d’unitat de l’independentisme per part de diferents sectors socials i entitats de la societat civil.

La societat demana, efectivament, i nosaltres no només hem d’acceptar-ho, hem de compartir, hem d’intentar en la pràctica fer tangible aquesta demanda d’unitat, però és obvi que l’hem d’aplicar i definir aquesta unitat en les grans qüestions del que és la relació amb l’Estat i la capacitat de decidir sobre el nostre futur com a institució, com a societat i com a país. És per aconseguir això que necessitem la unitat. I al marge i a més, que puguem ser uns més d’esquerres i altres no tant. Uns d’esquerra radical com la CUP, uns altres de procedència liberal conservadora, uns altres clarament instal·lats en una socialdemocràcia. Una socialdemocràcia que, a més, està afegint, explícitament i de manera molt clara, ecologisme, feminisme i tota una adaptació a la modernitat del que avui ha de voler dir ser una força d’esquerres progressista a Europa.

Quin efecte creu que tindrà sobre el moviment independentista la convocatòria d’eleccions?

És obvi que les eleccions tenen un component de contrast i, per tant, tenen riscos associats a una competència natural. Jo crec que ens hem d’exigir tots plegats, i crec que ERC s’ho planteja en aquests termes, aquesta voluntat de definir conjuntament aquests grans elements de l’estratègia compartida des del punt de vista de la relació amb l’Estat.
Els autèntics adversaris en aquestes eleccions no són JxCat en relació a ERC o ERC en relació a JxCat. L’adversari segueix sent en primer terme l’Estat i les forces que el representen. Si algun bipartidisme es pot veure avui a Catalunya és el d’ERC i el PSC. El PSC és el representant de l’Estat en aquests moments a Catalunya.

El que hem de fer és identificar bé qui són els adversaris i qui són els companys de projecte amb característiques i posicions relativament diverses, que són les que hem de saber combinar. Ara jo, si haguéssim de dir ara... podem definir i publicar i concretar i expressar un programa conjunt en aquests aspectes bàsics del que és la relació amb l’Estat... això seria magnífic. Ens ho hem de proposar, amb en Torra i JxCat i la CUP també si és possible.Ara bé, és obvi que no impedirem el debat sobre les guies, les alternatives. Que cadascú digui: jo el pressupost l’interpreto així, els dèficits que té aquest país els interpreto així, la recuperació dels elements d’equitat indiscutiblement afectats per deu anys de crisi la interpreto així... i proposo combatre’ls així ... em sembla que això és important.

Marta Rovira va expressar el seu desacord amb la convocatòria d’eleccions

Jo crec que va fer una altra cosa. Responia d’una altra manera a la mateixa pregunta que em fèieu ara. Deia que les eleccions és obvi que no són l’escenari més fàcil, perquè tenen aquest element de contrast i de competència, i per tant un major risc de que el que aparegui en primer pla sigui la diferència i no la unitat. Les eleccions sempre tindran aquest element de d’exigència i de risc a la vegada.

Durant la dècada que conclou hi ha hagut a Catalunya una mobilització excepcional del sobiranisme català. A Esquerra no temen que aquestes eleccions tinguin un efecte desmobilitzador?

La ciutadania aguanta. No es deixa arrossegar per les contradiccions, pels errors, per la necessària autocrítica del que hem fet bé o malament en un o altre moment amb les decisions que hem anat prenent des del 2017 fins ara. Es demostra, i els resultats electorals també demostren, que aquesta majoria social i política es manté i la capacitat de mobilització, també. La ciutadania es mobilitza però també vota, i vota amb percentatges molt significatius. Vota independentista amb percentatges sostinguts. És obvi que estem en aquest llinda del 50 per cent, i aquesta és una de les variables clau del moment. Aquesta és l’obligació que tenim tots els independentistes. Com anem més enllà? Com superem aquest llinda? Com afirmem el nostre dret i la nostra raó? No hi ha prou amb tenir una majoria al Parlament. L’hem de mantenir i, si pot ser, l’hem d’ampliar, el conjunt de l’independentisme, repeteixo. Les eleccions també estan bé en aquest sentit perquè permeten que cadascun dels accents de l’independentisme treballi el seu espai, conreï el seu camp. La suma d’això és sempre més potent que una simple uniformització o teòrica igualació en termes electorals.
L’important és la unitat de cara a la relació amb l’Estat. Dins? Visca la diversitat i visca l’enriquiment del conjunt del moviment independentista.

El passat dimarts 28 els presos polítics van prestar declaració a la Comissió d’Investigació sobre l’aplicació de l’article 155. Alguns van veure en aquesta compareixença un efecte balsàmic en les relacions entre JxCat i ERC. Vostè hi era. Què li va semblar?

Tendim a mirar el que passa dins de l’espai independentista i oblidem que tot el que passa aquí és conseqüència i resultat d’una agressió continuada de l’Estat. Una repressió multiplicada, mantinguda, ampliada i renovada, que ens obliga a treballar, a fer política i prendre decisions des de quatre llocs diferents: la pròpia ciutadania, que es mobilitza i busca instruments nous; des de les institucions, Govern i Parlament, amb majories fràgils però malgrat tot mantingudes; des de la presó, que és un altre punt important de lideratge i d’influència; i des de l’exili. Exili, presó, institucions, ciutadania. Abans de l’1 d’octubre tot això era una sola cosa, fins i tot físicament.
La compareixença de l’altre dia va tornar a posar en primer pla el lideratge, i com l’Estat va intentar escapçar, tallar el cap del lideratge del moviment independentista, amb dues evidències: Que no ho ha aconseguit i que a més aquest lideratge és capaç d’arreglar els desperfectes que es produeixen.
Aquest lideratge dels que avui són a la presó, malgrat tot, es mantindrà i s’ampliarà en els propers temps, perquè començaran a tenir una mica més d’oportunitat d’expressar-se fins i tot des de la situació absolutament injusta i absurda d’estar tancats a la presó.

Si el Suprem inhabilita el president Torra, què creu que cal fer?

Serà una evidència més del que passa amb l’Estat i que el problema no és la diversitat independentista, que podem tenir punts de vista i maneres d’enfocar una determinada gestió concreta de cadascuna d’aquestes circumstàncies derivades de la repressió. Serà una evidència de l’absurd. Que algú pugui considerar que a partir d’una decisió tan simbòlica o menor com és una pancarta en un balcó es pugui arribar a inhabilitar un diputat i un president de la Generalitat...

Això sol ja és d’una desmesura, és d’un absurd institucional, jurídic i polític! Això potser també forma part dels problemes que l’Estat mateix està començant a experimentar. És evident que comencen a haver-hi contradiccions explícites entre la banda estrictament político-institucional, govern, executiu, legislatiu, i la banda judicial, policial, fiscal de l’Estat. Sembla com si aquesta segona banda tingués autonomia, de fet la té, per definir política en relació al conflicte polític amb Catalunya. Per definir i per actuar amb tota la voluntat de perjudicar el diàleg. En aquests moments és evident.

Però si hi ha una inhabilitació del president, això pot probablement precipitar eleccions, de tal manera que no seria possible l’aprovació dels pressupostos.

Depèn del quan i del com. Jo crec que la nostra obligació és esgotar totes les vies i totes les possibilitats jurídiques i tots els recursos, de l’Estat espanyol i europeus, en defensa de les institucions. I és el que estem fent. Més enllà del debat petit de com hem gestionat la situació durant els últims dies, Avui el president Torra segueix essent president Torra i és també gràcies a les decisions col·lectives que hem pres. De manera que aquesta condició l’hem de defensar al cent per cent i l’hem de dur fins a les últimes conseqüències. Quan arribi la situació haurem de prendre decisions, amb la convicció de que, en qualsevol cas, serem capaços de dur el tràmit d’aprovació dels pressupostos fins el final i, eventualment, també que es tingui l’oportunitat de convocar les eleccions en temps i forma.

El pròxim president qui creu que serà?

Qui vulguin els ciutadans de Catalunya, evidentment (riu).

Què preveu?

Jo preveig i desitjo que la conducció del moviment independentista, que ha de seguir essent conjunt i ha de ser molt més capaç d’expressar-se en termes d’unitat, que el lideratge correspongui a una força progressista i transformadora com Esquerra Republicana.

Em sembla que aquesta és l’aspiració normal, però és una aspiració que s’emmarca en aquest compromís i amb aquesta voluntat, de liderar el moviment conjunt, de saber que no estem sols. No volem ni monopolitzar res ni expulsar ningú. Al contrari, necessitarem més que ningú la força conjunta d’Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i la CUP, i si pot ser de més gent. El que hem de fer és conquerir, ampliar. En algun altre sentit necessitarem compartir el principi del dret d’autodeterminació amb altres forces, molt probablement.

Però no em dirà si seria millor Pere Aragonès que Roger Torrent o el contrari?

És una qüestió que no em preocupa gens. Esquerra Republicana prendrà la decisió que hagi de prendre i la prendrà bé, de manera solvent, a través dels mecanismes democràtics, que aplica amb tota normalitat. No serà ni un drama ni una divisió interna, ni un combat polític... No serà res de tot això.

Hi ha qui creu que reneix la idea del tripartit. Ara em parlava de la força conjunta de l’independentisme, però si aparegués la idea del tripartit, no seria aquest el suport del pròxim Govern de la Generalitat. O creu que no és possible?

En aquests moments és impensable. El PSC és el representant de l’Estat a Catalunya. És l’adversari, abans ho dèiem. És perquè és l’adversari que té sentit parlar. Jo no dic que sigui l’enemic.

És un adversari potent instal·lat al carro de la repressió. Encara no ha baixat. Però és precisament per això que hem de parlar i que té sentit la mesa de diàleg. En cap cas es pot pensar que això és pugui transformar, de sobte, en una responsabilitat de Govern compartida.

Qui creu que capitalitzarà electoralment la crisi de Ciudadanos?

El vot de Ciudadanos s’ha anat esmicolant i ha anat tornant en bona mesura al lloc d’on venia, el socialisme de matriu espanyola, i a altres forces conservadores que han anat apareixent. Hi ha el risc que una part d’aquest vot cristal·litzi en vot d’ultradreta. Això em sembla que és particularment preocupant i és en part responsabilitat del propi projecte de Ciudadanos, que no ha sabut ni consolidar-se ni mantenir una identificació ideològica clara que li permetés distanciar-se i diferenciar-se d’això. Per a molta gent simplement VOX és ‘lo mismo però en voz más alta’. Això és el més greu, que es pugui pensar que són el mateix o semblants. És una situació que està afectant a molts catalans, però que esta afectant també a tota la societat de l’Estat, com també amb altres fórmules i organitzacions a altres països europeus. Aquí hi ha una responsabilitat europea altíssima, en el naixement i creixement d’aquestes organitzacions populistes i d’extrema dreta per la via de la gestió de la crisi, que el que ha fet és generar la desigualtat social més alta ... Ha fet perdre el concepte d’estat del benestar, pràcticament. L’ha arraconat i ha portat situacions inadmissibles i ha creat la base social d’un descontent, d’una insatisfacció que ha cregut trobar expressió en formacions populistes, xenòfobes, racistes.

Responsabilitat sobre tot de forces d’esquerra, no? Que poden condemnar una i mil vegades la ultradreta, però si no plantegen un projecte alternatiu...

D’acord, sí, però les decisions de les que parlo, que han generat desigualtat, la gestió de la crisi, és la gestió compartida per populars i socialistes a l’àmbit europeu. L’austeritat imposada, l’obligació del dèficit zero, l’equilibri pressupostari, el rescat dels bancs... tota aquesta lògica compartida per populars i socialistes ha creat unes bases socials de desigualtat profunda, que han acabat alimentant políticament les opcions que deia. En el fons el que hi ha darrere del Brexit no és tan diferent d’això. És una reacció, si voleu, de recuperar el control davant d’una autoritat llunyana, injusta i aparentment contrària al que podem considerar com l’interès propi de Gran Bretanya.

Vostè va intentar comptar amb el Comuns per ser alcalde de Barcelona i els Comuns van pactar amb PSC i Valls. Com cal interpretar ara aquest acostament d’Esquerra Republicana als Comuns a l’Ajuntament de Barcelona?

El missatge de la ciutadania estava prou clar. Està prou clar. Un govern progressista, diversitat de forces i amb uns accents determinats que ens donaven a Esquerra Republicana la primera posició. Molt bé. Aquest era el missatge prou definit. Aquí l’estratègia socialista, que consistia i segueix consistint en tractar de capgirar la majoria independentista en el conjunt del país ho va fer tot per fer impossible que es verifiqués una opció que hauria tingut un efecte de país molt important i molt evident, que és la capacitat de demostrar des d’un govern solvent, d’esquerres, transformador, a la capital del país, que l’independentisme s’afirma també per la via de la governació, de la transformació social, i per tant van fer el que fos, inclús utilitzar la via antinatural dels acords amb Ciudadanos i el senyor Valls. Molt bé, aquí estem, no hi ha cap novetat en aquest sentit. Una altra cosa és que nosaltres des de la nostra convicció i de la nostra responsabilitat actuem com l’Esquerra Republicana a Barcelona pensant en el que ens sembla que és l’interès general de la ciutat, i per això tenim pressupostos i per això seguim tenint iniciativa, impuls i estem disposats a acordar coses amb el Govern, en la mesura en que es correspongui amb la nostra concepció de l’interès general de la ciutat.

Aquests pressupostos de l’Ajuntament s’han aprovat amb un suport excepcionalment ampli

Crec que la majoria dels ciutadans de Barcelona ho veuen bé això. Ara podran començar a exigir més i millor. S’han acabat les excuses. Un pressupost aprovat per una majoria tan ample com aquesta no té més remei que verificar-se en el 110 per cent. La gràcia d’aquest pressupost és que el govern ha de ser capaç de dur-lo a la pràctica no en el cent per cent sinó més enllà. Més aviat hauria de créixer aquest pressupost, en la pràctica, perquè ser capaços d’obtenir ingressos addicionals per la via europea i altres, de donar tot el sentit al fons d’inversió que hem inclòs com a concepte multiplicador i enriquidor en el combat de l’habitatge i de la transformació energètica, de la lluita contra el canvi climàtic, etc. Ara hi ha tot un camp molt ampli de compromís, de concreció d’objectius. Nosaltres estarem pressionant molt amb això i molt críticament. No en perdonarem ni una. El pressupost, a més, és de pacte. No és el nostre pressupost. Crec que la nostra concepció de Barcelona dona per bastant més que el que dona de si aquest pressupost. Bastant més i bastant diferent, però això és el que hem de ser capaços de posar a sobre de la taula, peça a peça, cas a cas.
Ara hi ha situacions que clamen al cel. En el tema de la seguretat, la contradicció entre la gesticulació, les grans operacions i la realitat d’una ciutat, acabem de saber que hi ha un índex d’inseguretat, de robatoris amb violència i d’afectació de persones més gran que mai, i amb un evident problema que ja no és només de delinqüència i de seguretat, sinó que és també econòmic i social, d’instal·lació de tota mena de màfies de delinqüència organitzada que afecten des de la inversió immobiliària fins a la prostitució, passant pels pisos d’aparent us turístic. Aquí hi ha tota una qüestió d’altíssima exigència a la qual aquest govern no està responent ni molt menys.