Xavier Rius Sant és l’autor d’un nou llibre publicat per Pòrtic Edicions titulat Els ultres són aquí: De Plataforma per Catalunya a Vox, on el veterà periodista freelance expert en l’extrema dreta traça, amb un munt de dades, noms, històries, esdeveniments i context, una enciclopèdica genealogia de la dreta radical a l’Estat espanyol, les seves interferències amb la dreta conservadora, els seus referents internacionals i les seves reminiscències amb el franquisme i altres formes de feixisme.

Si bé la investigació de Rius Sant detalla la fundació i l’evolució de Vox i el rearmament simbòlic del nacionalisme espanyol, també desgrana, amb coneixements i detalls, tot allò que hi ha a la dreta de la ultradreta entre l’associacionisme cultural i l’strasserisme -el neonazisme més recalcitrant-. Amb experiència en el periodisme internacional i de guerra i l’ensenyament, Rius Sant, autor també de l’assaig Xenofòbia a Catalunya (Edicions de 1984) i d’una novel·la, gestiona un blog que és una font de referència, amb continguts insider i testimonials, sobre la temàtica que tracta aquesta entrevista. El llibre té un final a so de bombo i platerets. Bé, en aquest cas explicant el paradigmàtic afer d’una cançó de hip hop interpretada durant un acte de Vox l’octubre de 2021, que despulla el partit i constata que "la ultradreta, encara que pretengui maquillar la seva imatge, és el què és, i ve d’on ve".

El llibre arrenca amb un sopar el 2009 en un xalet de Sant Just Desvern entre Montserrat Nebrera, Joan Garriga i Josep Anglada. És la gènesi d’una alternativa a la dreta del PP? Per què és rellevant el desenllaç?

Perquè diverses persones del sector nebrerista del PP català –el sector més conservador del partit– com Joan Garriga –el número dos de Nebrera– o Jorge Buxadé entraran a Vox. De fet, els nebreristes, després de disputar amb Alícia Sánchez Camacho –del sector més liberal– la direcció del partit i perdre, van sondejar la possibilitat que Nebrera entrés a Plataforma per Catalunya (PxC) amb Anglada. Però quan el notari Santiago Gotor i Garriga va plantejar que, amb l’entrada de Nebrera i d’ells mateixos a PxC, seria bo que la cap de llista fos Nebrera, atès que com a exdiputada tindria més projecció, Anglada va dir: "lo líder soc jo!" i no hi va haver acord. Això no treu que gent com Garriga entrés a PxC. En canvi, el seu cosí, Ignacio Garriga –estudiant d’odontologia i militant del PP– i la seva promesa, ambdós de l’Opus Dei, van anar a les llistes del nou partit de Nebrera, Alternativa de Govern, però en van sortir espantats en veure el fals vídeo porno que va protagonitzar Nebrera aquella campanya electoral de 2010. I Buxadé –molt ben connectat amb la ultradreta de Barcelona– s’ho va mirar des de fora, des del PP, que és el que va fer fins el 2015, quan va fer el salt a Vox.

Si Vox és una escissió del PP dels sectors que consideren a Mariano Rajoy com un dirigent moderat i tou que no ha derogat les lleis de la memòria històrica, el matrimoni homosexual, l’avortament ni s’ha oposat a la doctrina Parot, que encapçalada per Alejo Vidal-Quadras fracassa a les eleccions europees de 2014, què fa posteriorment per consolidar-se?

El tema és: com Vox s’aguanta a Madrid amb Abascal cobrant un sou com el d’un càrrec públic? En el programa 360º d’Eider Hurtado a EITB l’any 2018 [titulat VOX, la ambición de Santiago Abascal], apareix l’exvicepresident de Vox Juan Jara i l’exresponsable de Vox a Extremadura Carlos Caldito, dient que han plegat perquè s’han adonat que Vox és un negoci personal d’Abascal i que aquest es queda les quotes dels militants. És un tema que no s’ha aclarit mai.

Habitualment es menciona que un heterogeni grup opositor d’Iran va finançar els orígens de Vox, però això sembla eclipsar també, la informació de Wikileaks publicada el 2021 per 'Público' que grans fortunes i alts executius van finançar a Vox a partir del lobby ultracatòlic Hazte Oír.

Que aquests diners que van anar d’Hazte Oír van anar després a Abascal no s’ha pogut demostrar. En tot cas, Vox no va sortir de la irrellevància gràcies a Abascal –les seves campanyes i vídeos d’agitació, com el que sortia muntant a cavall, van fracassar electoralment– sinó quan Ortega Smith va tenir l’espai lliure per comparèixer com acusació popular, quan Manos Limpias, que liderava l’acusació popular contra el 9-N, és desarticulat per extorsió, i Ortega Smith comença a guanyar quota als telenotícies. Compareix a l’Audiència Nacional, al TSJC, al jutjat 13 o al Suprem demanant mesures cautelars contra els independentistes o que s’apliqui el tipus de rebel·lió i aconsegueix moltíssima visibilitat.

L’explicació dominant sosté que Vox sorgeix i creix a causa i gràcies a la qüestió catalana: "l’independentisme va despertar a la dreta radical". Tanmateix, també hi ha qui argumenta que el feixisme d’avui ha utilitzat la lluita contra l’independentisme per blanquejar-se i legitimar-se davant la societat espanyola.

Vox, que inicialment no explota la immigració com fa la ultradreta europea, no suma prou anant a manifestacions contra l’avortament. Anant a protestar contra la memòria històrica no sumen prou. Anant a protestar per no tocar el Valle de los Caídos no sumen prou. Les compareixences judicials els donen visibilització però Vox no és culpa del Procés. Les eleccions anticipades a Andalusia de 2018 són importants. Després de la moció de censura a Rajoy amb el vot favorable de Bildu, ERC i PDeCAT, Ciudadanos va retirar el suport al govern de Susana Díaz a la Junta d’Andalusia, i durant la campanya electoral, no es va parlar de temes com el cas dels ERO o d’agricultura sinó de Catalunya o del "pacte PSOE-Bildu".

Vox, que juga molt bé les campanyes mediàtiques, va arribar a organitzar a través de la Fundació Denaes una massiva manifestació a Madrid per la unitat d’Espanya el dia de reflexió, a la que el PP no va donar suport. Copant tota la informació, aquest acte va projectar la imatge d’Abascal i Ortega Smith com els líders de la línia "Espanya una i no cinquanta-una". També és determinant que el PP, des de la nit de les eleccions andaluses, va donar per vàlid pactar amb Vox i Ciudadanos per presidir la Junta. Un patró que ha anat repetint [per exemple a Madrid o Múrcia] i ha legitimat, normalitzat i fet créixer Vox.

Recentment l’investigador Sergio Gracia ha publicat una comparativa on mostra que les "100 mesures de Vox per Espanya" són en gran part, una adaptació d’escrits de Ramiro Ledesma Ramos i de José Antonio Primo de Rivera. Quant de falangisme hi ha a Vox?

La idea d’Estat de Vox és la d’un Estat amb províncies i no autonomies i la d’un retorn a la "democràcia orgànica". Sense qüestionar el sistema multipartidista, Vox fa èmfasi però en institucions de governança de l’ideari franquista com els municipis o la família. Aquí podria ser interessant el rol [per exemple] d’Ortega Smith –que ha tingut un passat falangista molt més alt i potent del què ell ha explicat– en l’elaboració de les 100 mesures per a "l'Espanya viva". La mesura 86, sobre la penalització de l’ocupació i la despenalització de l’ús d’armes en defensa pròpia proposa la promulgació de lleis antiusura, amb un argument propi de la ultradreta clàssica.

El 3 de juny de 2018, en un acte multitudinari de Vox a Barcelona, Buxadé va estrenar-se amb un discurs, que com explico al llibre, afirma que "l’Estat autonomista i de partits" ha privat l’home d’aquelles institucions que l’empoderaven: "el municipi, la família i el sindicat" –els arguments del nacionalsindicalisme–. Pot semblar contradictori atenent que Buxadé és de l’Opus Dei, i la Falange i l’Opus Dei mai s’han portat massa bé... però ell reivindica aquest posicionament.

Quin rumb pren Vox? S’ha parlat molt sobre la possibilitat que el partit, com va fer Marine Le Pen a França, estigués per la tasca de penetrar i arrencar vots entre la classe treballadora, però sembla més un miratge que una realitat.

A Vox existeix una lluita entre sectors, per una banda el trumpista i neoliberal –Iván Espinosa de los Monteros, Rocío Monasterio o Rafael Bardají–, i per l’altra, el sector falangista –els del "Franco va fer la Seguretat Social, l’habitatge públic, l’educació gratuïta, les vacances d’agost i la paga del 18 de juliol"– i el partit va tirant entre les dues.

Quines estratègies estan posant en marxa des de Vox? Si Vox aspira a convertir-se en la força hegemònica de la dreta i els seus referents europeus són principalment Orbán i Morawiecki –primer ministre d’Hongria i Polònia, respectivament–, pensa que l’identitarisme catòlic ha fet el 'sorpasso' al populisme d’extrema dreta que han representat fins ara Salvini o Le Pen?

El sorpasso ja l’han fet i s’ha vist clar en les eleccions a Castella i Lleó. El què és una incògnita és el què passarà amb Díaz Ayuso, què gràcies a un discurs molt proper a Vox, un discurs molt trumpista, va millorar els seus resultats –fregant la majoria absoluta– i alentint l’auge de Vox. Fins ara el PP havia legitimat a Vox com un partit de govern i havia acceptat molts dels seus arguments i propostes. I passi el que passi [Rius Sant es refereix tant la formació o no de govern a Castella i Lleó com en l’afer Casado/Ayuso], Vox en sortirà beneficiat.

Quina és la relació entre la ultradreta clàssica, més marginalitzada, i Vox?

A diferència del què gairebé passa a tota Espanya on Vox és una escissió del PP, a Catalunya Vox congrega a les seves files gran part de la ultradreta clàssica. No només perquè PxC va fer-se amb el control de l’executiva de Vox a Barcelona. El president de Vox a la província de Barcelona és l’ara diputat Joan Garriga Doménech, ex de l’executiva de PxC; la secretària, Mónica Lora, exsecretària general de PxC, i el vicesecretari d’organització, Jordi de la Fuente, exsecretari d’organització de PxC i antic candidat a la Generalitat pel neonazi MSR. Dels dos diputats catalans a Madrid, un és l’advocat Juan José Aizcorbe, que havia anat a llistes de Fuerza Nueva, Frente Nacional i Juntas Españolas, i l’altre, el també advocat Juan Carlos Segura Just, que l’any 1984 va ser condemnat a un any de presó per l’atac amb còctels molotov a la seu catalana de la UCD i absolt de cremar la figura de Joan Carles I al Museu de Cera de Barcelona.

Per altra banda, molta de la gent d’aquesta ultradreta clàssica s’ha passat a Vox, i això els ha debilitat molt. Una de les conseqüències del trencament de la federació Respeto [integrada per PxC, el Partido por la Libertad (PxL) i España 2000], i el pas de PxC i PxL a Vox, és la radicalització d’España 2000 –protagonistes en els incidents de la manifestació del 12 d’octubre de 2020 al barri valencià de Benimaclet, impulsors amb Bastión Frontal de l’acte d’homenatge a la División Azul [l’acte del mediàtic discurs antisemita de la jove neonazi] i la polèmica marxa homòfoba al barri madrileny de Chueca amb l’històric ultra cap-rapat d’Ultra Sur i Juventudes Canillejas Alberto Ayala. Altres ultradretans mantenen una posició hostil amb Vox, a qui acusen d’abraçar el liberalisme i a Israel.

La crisi russo-ucraïnesa pot dividir i enfrontar entre sí a les famílies de la ultradreta i als diferents sectors dins de Vox?

És clar que sí. Mentre el govern de Polònia demana l’ajuda de l’OTAN, el d’Hongria dona suport a Putin. Le Pen també té bones relacions amb Moscou. Una de les coses que ha allunyat molt a Aznar i el seu entorn de Vox, és que Aznar és un acèrrim atlantista i en canvi Vox evita defensar a l’OTAN. De la mateixa forma, també existeixen contradiccions amb temes com el del matrimoni homosexual o l’avortament entre Marine Le Pen, Geert Wilders o Alternativa per Alemanya enfront l’extrema dreta de Polònia, Hongria i de l’Europa de l’Est. Ara un altre motiu de divergència és aquest [la crisi russo-ucraïnesa]. Com ajuntes en un sol grup [al Parlament Europeu], com reclamen Orbán –el partit del qual ha estat expulsat del PP europeu i es troba actualment entre els No inscrits– o Abascal a les diferents tendències de l’extrema dreta europea? Antiavortistes amb partidaris del dret a l’avortament? Inclús el grup dels Conservadors i Reformistes Europeus –on està Vox– viu amb les contradiccions. La vicepresidenta d’aquest grup, on està Buxadé, és l’eurodiputada per Nova Aliança Flamenca Assita Kanko, originària de Burkina Faso; la que va donar la benvinguda a Puigdemont i Comín quan aquests van anar a recollir l’acts d’eurodiputats. Hi ha moltes contradiccions en la ultradreta a nivell europeu i això fa que sigui difícil que s’agrupin.