Jaume Pla, Mazoni (La Bisbal d’Empordà, 1977), té un posat entre feréstec i tendre. Gasta mala llet, sobretot en algunes cançons del seu darrer disc, però també deixa entreveure una humanitat sincera. Aquest bisbalenc que ja supera els quaranta té una actitud pròpia, potser per això ha aconseguit consolidar la seva música. Estrena Desig Imbècil, el novè disc de la seva carrera en solitari.

Amant de les experiències singulars, de fugir de les zones de confort i de no donar res per fet, hi ofereix 11 cançons en català on el rock i les guitarres són les protagonistes. Aquesta vegada, Mazoni ha optat per llançar missatges del tipus “obre els ulls o te’ls cosiran” o “cada intent, un penya segat”. Aquesta vegada, en Jaume Pla ha volgut fer cançons que són com cops de puny. Presentarà el disc el proper 25 d’octubre a la Sala Apolo de Barcelona.

'Desig imbècil' la cançó que dona títol al disc està carregada de mala llet…

Sí, sobretot la manera de cantar-la. La mala llet forma part de mi, també tinc la part somiadora, la part melancòlica però la mala llet hi és. I és que en aquest disc tenia ganes de reivindicar el rock, les guitarres, la distorsió, perquè avui en dia és una cosa que costa de trobar i de veure. Tenim molt de tot, a Catalunya mateix, hi ha molta varietat, des del Petit de Cal Eril fins a Txarango hi ha un món. De rock hi ha grups que en fan però no tenen gaire visibilitat són més underground. Les guitarres estan com absents i les volia reivindicar. Als 70 la guitarra era la reina i ara són els ballarins que omplen estadis. Suposo que m’he tornat més punk.

El desig és imbècil?

Tot no, però una part sí. Penso que hi ha desitjos i no només del tema amorós, en l’àmbit econòmic també passa quan vols estirar més el braç que la màniga… tot el que no et convé seria imbècil.

Repassant la teva discografia, fa la sensació que ets força lliure i que fas el que et dona la gana: si vols cantar en anglès, ho fas; i si vols fer un disc de guitarra i veu tires endavant…

És que necessito trobar un motiu. Abans de fer un disc penso, “un disco més, per què?, si el món està ple de discos bons”. Després si trobo un motiu com per exemple posar sintetitzadors, que fins a Sacrifiqueu a la princesa no ho havia fet, i endinsar-me en música que no havia escoltat i descobrir com funciona un sintetitzador i fer els meus sons… tiro endavant. He de trobar el meu letimotiv, sinó em quedo callat. Quan estava fent allò del Santa Mònica va ser una experiència molt enriquidora. Jo noto la diferència entre les cançons que he composat quan estic tocat per alguna cosa, positiva o negativa, o de quan ho faig per encàrrec. En un mes vaig fer moltes cançons, vaig aprendre molt de l’ofici d’escriure però també vaig veure que si no hi ha una pulsió no serveix.

I a l’hora de construir les cançons, com ho fas?

Quan acabo un disc deixo de composar. Ara per exemple, faig parón, faig assajos i directes, però durant el període d’un any van passant coses que jo d’alguna manera vaig retenint o apuntant una frase. A cada època em pesen més uns temes que d’altres, per exemple al 2011, amb Fins que la mort ens separi, me’n recordo que hi ha dos cançons sobre la mort i a mi no em passava res relacionat amb la mort però em va donar per aquí. Composo per períodes perquè quan faig cançons és un temps molt boig, molt anàrquic, sense horaris… i jo no podria viure tot l’any així per això intento acotar-ho.

En aquest disc per què has volgut incloure 'Jaume Pla', un tema autobiogràfic?

És aquesta cosa d’estar una mica cansat que relacionin les cançons amb la teva vida. A vegades parlo en tercera persona i estic parlant de mi, a vegades parlo en primera i parlo d’algú altre… Si escoltes totes les meves cançons t’adonaràs de les meves obsessions però agafar una cosa concreta d’una cançó i afirmar què em passa doncs no. Els músics no fem crònica periodística, la gent vol treure conclusions concretes de cançons concretes i per això vaig fer la cançó Jaume Pla, que sí és bastant autobiogràfica però també és una broma.

Ets un dels privilegiats que ha aconseguit viure de la música. Alguns crítics t’han titllat de supervivent, t’hi sents?

Porto 13 anys dedicant-me a això, guanyant-me la vida amb la música, i no és fàcil ni tampoc fruit d’una cançó. Al principi em va costar molt, i pensava que potser duraria un parell de discos, i ara que ja en porto nou sí que com a mínim em sento un lluitador. Vas veient que van sortint grups nous, noves modes, noves mogudes i clar et costa mantenir-te a la superfície. Però jo estic còmode amb la cosa mínima, amb un nucli petit indestructible. Sempre penso que per molt malament que vagin les coses sempre puc gravar un disc a casa meva tot sol, tinc les eines per fer-ho. Em puc gastar mil euros per fer-ho o no gastar-me res. Tenir el poder de ser autoficient, encara que sigui en unes condicions potser precàries, em dona força.

I després de tots aquests anys segueixes amb Bankrobber,

la discogràfica fundada també per bisbalencs. T’imagines canviant de segell?
Jo estic molt bé a Bankrobber i ara semblaré un futbolista “yo en este club estoy muy bien pero puedo escuchar ofertas” (riu). A veure, vam néixer al mateix temps, quan amb Holland Park, el meu grup d’abans, volíem treure el primer disc. Els principis de Bankrobber no s’entenen sense els meus grups i els meus grups no s’entenen sense Bankrobber, és com una simbiosi. El que passa és que ara ja fa 20 anys que estem junts i mai se sap en un futur, però jo estic bé, de totes maneres a cada disc en parlem, no donem res per fet.

Si no et poguessis guanyar la vida amb la música què faries?

Hi ha una resposta fàcil que seria escriure, que seria com un destí natural. I la difícil seria una altra cosa que no tingués res a veure amb la música com ser científic. Hauria de començar de zero amb alguna cosa i seria difícil. Dic científic perquè té a veure amb la curiositat, amb estirar del fil. La part científica m’agrada perquè persegueix treure l’entrellat.

Les teves cançons surten a pel·lícules, i aquesta tardor a separadors de TV3. Això ajuda a omplir concerts?

Per mi és un honor, però la cosa de Mazoni no va tant de públic, no sé com explicar-ho… El meu públic és una mica calaix de sastre, és gent que ve de molts llocs diferents, n’hi ha que els hi agrada la canya, altres la part més melòdica, n’hi ha que són molt grans, n’hi ha que són molt joves… Tampoc és un públic nombrós, és una cosa una mica estranya… són com una secta. Les meves entrades no s’acaben en cinc minuts, però el nivell d’implicació i d’eufòria que tinc als concerts és bastant alt, i estic agraït a la trempera que generem.

Políticament estem en unes dates complicades. Com ho segueixes tot plegat?

M’afecta com a ciutadà, els presos m’amoïnen molt, quan hi penso em posa trist que hi hagi gent a la presó per injustícies com aquestes. Ara, amb un any vista, també crec que les coses es podien haver fet millor, vam ser una mica bojos de pensar que ja hi érem, que tot els que ens deien passaria, tot això de que Europa ens mirava i que no serien capaços de picar-nos… aquí vam fallar, va ser un error de càlcul i d’estratègia bastant gros. I ara, em recorda el rotllo d’una pel·lícula d’Star Wars que comença dient que després de no sé què, els membres de la resistència estan dispersos i hi ha algú que els intenta aglutinar. Van escapçar el moviment a base d’hòsties. Això és com un equip de futbol si tens lesionades les estrelles al posar suplents no és el mateix. Si tots els caps visibles desapareixen i has de posar gent que no estava preparada o que ni sabia que acabaria en aquell càrrec doncs és normal que es noti. A mi, de tot plegat, el que em preocupa més són els presos, això em treu una mica la son.