Josep Maria Tamarit ha coordinat el treball conjunt sobre abusos sexuals a l'Església catòlica que durant gairebé tres anys (2018-2021) han realitzat conjuntament investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), la Universitat de Barcelona i la Universitat del País Basc (UPV). Les conclusions de la investigació, la més ambiciosa que s'ha portat a terme a l'Estat sobre el tema, van presentar-se fa uns mesos. L'estudi, però, no va comptar amb la col·laboració de la Conferència Episcopal Espanyola, un fet que contrasta amb el que ha passat en d'altres països, com ara a França, on recentment s'han comunicat els resultats d'una investigació sobre els abusos sexuals a menors comesos a l'Església catòlica durant els últims 70 anys.

Tamarit també és catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Lleida i de la UOC i director del programa de Criminologia d'aquest darrer centre. Abordem amb ell les raons d'aquesta particularitat de l'Església catòlica espanyola, així com les causes que expliquen els abusos sexuals comesos a la institució i perquè és necessari emprendre processos de reparació malgrat que penalment els fets, en molts casos succeïts fa dècades, ja hagin prescrit. 

Fa unes setmanes es va donar a conèixer l'informe d'una comissió independent que ha investigat els abusos sexuals comesos a l'Església catòlica francesa des del 1950. Parla de centenars de milers de menors d'edat víctimes d'abusos i de milers de religiosos responsables. Si es fes un treball equivalent a l'Estat espanyol, els resultats serien similars?

Aquesta és una pregunta que els investigadors ens hem fet des de fa temps. L'informe de França se suma als que han fet d'altres països i en tots s'hi detecta una tendència que és bastant coincident, ja que parlen d'entre un 4% i un 9% de clergues que haurien estat involucrats en conductes abusives de menors, en funció del país. La xifra de França està una mica per sota del 4%, però no se n'allunya molt. La pregunta que ens havíem fet sempre era si Espanya era una excepció o no, i no tenim cap indici que apunti a què ho sigui, tot i que no s'hi han pogut fer estudis comparables als d'altres països. Sí que és cert que va haver-hi una enquesta del 1995, en un estudi fet per Félix López, que ja va aportar una dada que anava en aquesta direcció i coincideix bastant amb la que ha sortit ara de França, i és que més o menys l'1% de la població hauria sofert algun abús sexual de part d'algun membre vinculat a l'Església catòlica. Per tant, tenim un primer indici que les dades podrien ser semblants, però la diferència és que aquí no hi ha hagut un encàrrec de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) a un equip d'investigadors independents que, a més a més, hagi comptat amb el seu suport, en el sentit de posar a disposició les dades dels seus arxius.

Per què creu que no hi ha hagut una voluntat per part de la CEE de facilitar una investigació, tenint en compte que ja portem anys amb un degoteig de casos que surten a la llum?

L'únic que puc dir és que és ben clar que no hi ha hagut una voluntat per part de la Conferència Episcopal Espanyola d'investigar els abusos sexuals del passat. El que sí que detecto és que en general els esforços que es fan i les decisions que es prenen estan més aviat dirigits a fer actuacions de prevenció. És bastant habitual que quan algú pregunta sobre el passat o sobre per què no es fan accions de reparar, doncs les respostes són sempre una evasió cap al futur. És a dir, "ja estem fent actuacions perquè no torni a passar", però sense mirar al passat. Això és bastant una constant a Espanya, és simptomàtic que no succeeixi només en l'àmbit dels abusos sexuals a l'Església. En general a Espanya hi ha una dificultat per afrontar el passat. Es tendeix molt a aquesta actitud de no mirar el passat, sinó que mirem el futur, quan sabem que la millor manera d'evitar que en el futur hi hagi coses que no volem que hi siguin, és veure què ha passat.

En el treball conjunt de la UOC, la UB i la Universitat del País Basc que ha coordinat, quina relació han tingut amb la Conferència Episcopal?

Vam fer una demanda de col·laboració a la CEE i també vam fer un missatge al nunci, però no vam trobar una resposta positiva. No ens han facilitat informació, però no vam projectar l'estudi partint d'un encàrrec seu ni comptant amb la CEE. Ja partíem que la situació existent és que no s'havia mostrat un interès per part seva i el vam plantejar com un projecte d'investigació autònoma i hem treballat amb els nostres mitjans.

En tots els països on s'han fet investigacions els resultats mostren percentatges significatius tant de religiosos que han comès els abusos com de persones que els han patit. Això només es pot explicar per dècades d'una enorme impunitat i per una Església catòlica que mirava cap a una altra banda?

Això té un abast important, no podem considerar que són uns fets aïllats, anecdòtics, sinó que hi ha unes pautes de comportament i de conductes que estan prou arrelades i són prou consistents que fa que ens preguntem per les causes. I això és el que s'ha fet amb els estudis que s'han dut a terme. Hi ha tres tipus de causes on s'han de posar el focus: primer hi ha les individuals. Aquests fets només afecten una minoria de clergues i, per tant, hi ha causes individuals d'unes persones que en unes determinades situacions cometen fets delictius, abusos sexuals a menors. En segon lloc hi ha causes relacionades amb oportunitats. És a dir, aquestes persones cometen els fets perquè tenien l'oportunitat de fer-ho. Per tant, es pot treballar de cara a la prevenció per reduir aquestes oportunitats. I, en tercer lloc, hi ha un tipus de causes més estructurals, que afecten la institució. I aquí és on la manca de resposta i una certa cultura de la impunitat que ha predominat durant molt de temps és el que ha pogut fer que aquestes conductes s'hagin pogut mantenir.

Quines serien aquestes causes estructurals?

Per exemple, la vivència de la sexualitat en la institució. No només el tema del celibat, també el discurs moral fet amb relació a la sexualitat. S'ha pogut trobar en els estudis que la idealització moral que s'ha predicat dins l'Església, amb una doctrina que no ha pogut donar resposta a les necessitats de la societat, ha pogut portar a una dissonància entre la prèdica i la realitat. Després, hi ha el tema del perdó o del sagrament de la penitència. Que hi hagi hagut una pràctica que hagi pogut crear una sensació en molts membres de l'Església d'un perdó barat també pot haver afavorit una dificultat a l'hora d'assumir una responsabilitat en els propis actes. És la idea que cometo un pecat, em confesso i s'ha acabat, i això no té una qüestió de dogmàtica o de principis de l'Església, sinó que la pràctica pot haver portat a això. I sobretot la insuficiència de resposta que ha predominat durant molt de temps.

En alguns països això darrer ha canviat els últims anys. Per què?

Hi ha hagut una evolució, l'Església és una institució molt gran, no és monolítica, i hi han hagut tendències cap al canvi. En alguns països han anat més de pressa que en d'altres i ens hem trobat que hi ha hagut persones dins de les institucions que creien que s'havia de fer el pas, assumir la responsabilitat i donar una resposta al problema. Quan aquestes actituds han passat a predominar és quan ens hem trobat respostes com les que hi ha hagut en alguns països. Podríem dir que en aquests moments a Espanya aquestes actituds més favorables a mirar cap al passat i a preguntar-nos quines són les causes i com podem actuar per evitar que això segueixi passant no han estat les predominants. I això explica aquesta actitud immobilista i la manca de resposta.

Dels tres tipus de causes, on més pot actuar l'Església és en les de caràcter estructural?

Crec que pot actuar sobre els tres. De fet, crec que actualment està ben disposada a acceptar que cal actuar sobre els d'oportunitat, quan es fan polítiques per exemple per evitar que els nens estiguin sols amb els clergues o en determinats espais de l'Església, com escoles, es posin vidres transparents, per evitar que hi hagi espais que generin oportunitats. Les [causes] estructurals són més difícils d'assumir, perquè fer-ho implica qüestionar coses més profundes, com ara com construir el discurs moral sobre la sexualitat o com abordar el tema del celibat. Amb això no estic dient que hi hagi una relació directa entre celibat i abusos, però l'Església s'hauria de preguntar si aquí hi ha un factor de risc i com aquests riscos poden ser previnguts.

Bona part dels casos que han aparegut els darrers anys fan referència a fets comesos fa molts anys. Per què costa tant denunciar els abusos?

A les víctimes els costa molt fer el pas d'explicar-ho, perquè són experiències que poden deixar una petjada molt profunda i, a vegades, pot no haver-hi una consciència clara del que ha passat i veure que allò realment és un abús. Per això és molt important que es parli d'abusos sexuals, perquè pot ajudar a les víctimes a prendre consciència del que ha passat. I després hi ha moltes barreres. Per exemple, en l'abús sexual en l'àmbit de la família ens podem trobar que hi ha molta pressió a nivell familiar. I aquí [amb l'Església] ens trobem que hi ha les mateixes barreres però n'hi poden haver d'altres. Ens trobem amb víctimes que han patit abusos que són de famílies molt religioses i assumir que ho ha fet una persona pertanyent a l'Església, que és algú amb una autoritat moral, és molt difícil d'acceptar per a les víctimes i pel seu entorn. Després hi ha la posició de poder social que pot tenir l'Església. A més, ens trobem que si les víctimes ho revelen al cap de molts anys, hi ha el problema de la prescripció. És molt difícil que algú faci el pas de denunciar si abans no s'ha parlat del tema, però quan comencen a sortir casos, aleshores en surten més.

Més enllà de la qüestió de la prescripció del delicte, en molts casos l'autor dels abusos ja ha mort. Això facilita la impunitat i dificulta la reparació de les víctimes?

Hem de distingir entre la responsabilitat penal de l'abusador i la responsabilitat moral que té la institució. La responsabilitat penal està sotmesa a uns límits i a uns criteris que són molt clars en la llei. Primer ha d'estar viu l'abusador, és evident; i, segon, el delicte no ha d'haver prescrit. Però aquesta responsabilitat penal no treu la responsabilitat que té la institució en un cas en què l'abusador s'hagi prevalgut del seu rol, del seu poder a la institució, per cometre els fets. En certa manera és la institució qui ha posat en contacte l'abusador amb la víctima i, per tant, la institució no pot negligir la seva responsabilitat. Aquesta responsabilitat es pot traduir en moltes coses, es pot expressar simbòlicament a través d'actes de reconeixement que són molt importants per a les víctimes i després també en la compensació econòmica, que també hi ha de ser. Per a les víctimes és una forma d'expressar un compromís de la institució i que es faci efectiu amb actes més tangibles el que és un reconeixement del fet i una responsabilitat.

Crec que Bèlgica és un bon exemple a seguir a l'hora de reparar a les víctimes a través d'un centre d'arbitratge. Com funcionava?

Aquest centre va ser un òrgan temporal que va funcionar durant anys. Va funcionar molt bé i és un bon exemple primer per com es va crear, que va ser per una decisió del Parlament però en què hi va col·laborar l'Església catòlica. Es va crear un òrgan que donés una resposta a casos de delictes prescrits. Aleshores hi havia un procediment en què primer es mirava que hi hagués un diàleg per arribar a un acord entre la víctima i una representació de l'Església. En la gran majoria de casos es va arribar a una solució consensuada, en què hi havia un reconeixement dels fets i una indemnització econòmica per part de l'Església. En els casos que no va ser així, hi havia una comissió que prenia una decisió. Finalment qui havia de pagar era l'Església catòlica, que s'hi havia compromès, d'acord amb un barem que s'havia establert.

Per arribar a models com aquest cal un grau de maduresa democràtica o social que potser l'Estat espanyol encara no ha assolit.

Bé, l'experiència ho demostra. Que no s'hagi arribat a una solució com aquesta és perquè no hi ha hagut la maduresa necessària i no només per part de l'Església, sinó també per part de les institucions públiques, que també hi tenen una responsabilitat. L'Església catòlica ha tingut una posició de poder social i ha tingut relacions molt directes amb el poder polític, no només durant el franquisme, també després. Encara hi ha el Concordat [amb la Santa Seu] o els concerts amb escoles dependents de l'Església. Estem parlant que és una institució social i, per tant, les institucions públiques no en poden estar al marge.

En Comú Podem ha proposat recentment la creació d'una comissió al Parlament per investigar els abusos sexuals de l'Església. Seria un bon pas?

Sí, si tornem a mirar l'exemple de Bèlgica inicialment hi va haver una comissió del Parlament i després ja amb la involucració de l'Església es va crear el centre. A Austràlia també hi va haver una comissió creada pel Parlament, que va elaborar un informe molt voluminós amb la participació de l'Església facilitant l'accés a arxius. Que hi hagués una comissió al Parlament seria un pas a fer i idealment hauria de comptar amb la col·laboració de l'Església catòlica. Si l'Església no ho vol o ho veu amb recel, doncs els primers passos els podria fer el Parlament i intentar després generar una dinàmica perquè l'Església accepti que això no és una cosa feta en contra seva, sinó a favor de les víctimes, a favor de la reparació del passat i la prevenció del futur.

L’estudi de la UOC, la UB i la UPV mostra que els abusos sexuals a l'Estat van ser comesos, majoritàriament, per clergues que coneixien les experiències prèvies de maltractaments que presentaven les víctimes i la seva extrema vulnerabilitat.

En molts casos s'ha detectat que els abusadors seleccionaven aquelles persones que podien ser més fàcilment assolibles com a objectius. I una manera és fer-ho amb aquelles que ja presenten unes condicions de vulnerabilitat. Moltes de les persones que han sofert abusos en l'entorn de l'Església ja havien sofert abans situacions de maltractament o abusos en el seu entorn familiar o en altres àmbits i això les feia molt vulnerables. Això és una cosa coneguda en victimologia. La prèvia victimització és el primer factor de risc per patir una nova victimització i això, a més, fa que les conseqüències dels abusos siguin més greus, perquè és una acumulació d'experiències negatives.

És evident que els abusos sexuals no han desaparegut en el conjunt de la nostra societat, però almenys aparentment avui en dia hi ha menys impunitat. Paral·lelament, és un fet que l'Església catòlica ha perdut poder a la societat. Tot plegat fa més difícil que es repeteixin situacions que van ser molt habituals durant dècades?

Tots els estudis de què disposem a nivell internacional apunten que hi va haver uns anys en què els abusos sexuals a l'Església van tenir un pic, que serien els anys 50, 60 i 70 [del segle passat] i després haurien anat disminuint i ara el nombre d'abusos seria menor. Però tampoc hauríem de pensar que són fets del passat que no poden repetir-se, perquè a Alemanya estan detectant que segueixen havent-hi casos nous. Segueixen havent-hi situacions de risc. Per molt que millorem els processos de selecció dels clergues, que reduïm les oportunitats i que es faci una reflexió profunda sobre amb quines condicions podríem reduir els riscos, sempre podem tenir el risc que aquestes conductes es produeixin. Per tant, està clar que és important posar l'accent en la prevenció.